Arnau Vilardebò, un clàssic de l’escena alternativa de Barcelona, ofereix cada dissabte i cada diumenge (a les 22 h i a les 18 h, respectivament) un espectacle d’objectes i contes mitològics a la carta. El teatre és la Ruqueria Querubí del carrer La Perla, 11, al cor del barri de Gràcia. Val la pena acudir a aquest espai singular, potser un dels més petits i entranyables de la ciutat, creat pel titellaire-ballarí-dramaturg Andreu Carandell, que s’ha convertit en la seu estable d’Arnau Vilardebò. Des de fa dues temporades, hi presenta els seus espectacles, centrats en la mitologia, una temàtica que ha acabat dominant a la perfecció. (El nom de la Ruqueria ve de la perruqueria que hi havia abans al local, que va perdre les tres primeres lletres).

Arnau Vilardebò. Foto de Jesús M. Atienza.

Arnau Vilardebò. Foto de Jesús M. Atienza.

Parlar d’aquest actor i animador de l’escena barcelonina —ell va ser l’inventor de la famosa i sempre enyorada Marató de l’Espectacle— és parlar d’un clàssic i d’un professional com una casa, d’un home de teatre que se sent còmode en qualsevol registre i que en els darrers anys s’ha llançat a una carrera en solitari molt personal, cercant una relació nova i sempre trencadora amb el públic. El vam veure presentar Ous Còsmics al Llantiol i en altres espais nocturns de la ciutat, i ara s’ha instal·lat a la Ruqueria amb un espectacle que s’ofereix a la carta, a petició dels desitjos de cada espectador. Això fa que mai sigui igual i que l’atzar i la sorpresa constitueixin dos dels seus ingredients més notables.

D’entrada, en aquest teatre no hi ha ni taquilla ni acomodador ni tècnic: l’actor et rep, et cobra i t’instal·la. No se sap, per tant, quan comença realment l’espectacle: des que has entrat?, al cap d’uns minuts, quan l’actor es posa a xerrar i tothom participa en una conversa general i desenfadada?, o quan apaga uns llums i n’encén uns altres? Jo diria que l’obra comença en el mateix moment en què l’espectador creua el llindar de la porta del carrer i es fica a l’espai on unes constel·lacions fetes de metres de fuster s’enfilen per una roba negra que tapa una paret fins al sostre.

No vull explicar el que succeeix després, perquè això ho ha de viure i descobrir cada espectador. Però sí que m’agradaria comentar com l’actor recorre als objectes per crear el seu món d’imatges i ressonàncies mitològiques, objectes que tracta d’una manera absolutament lliure, informal i desmitificadora. Una desimboltura en el tractament dels mites que aconsegueix enganxar-te i que t’embadaleix amb uns relats tan estrafolaris i surreals com arcaics i definidors de la nostra cultura. Perquè darrere del seu aire d’informalitat, hi ha una passió i una vocació absoluta pel món dels mites, que l’Arnau Vilardebò va descobrir llegint les obres mestres d’aquest gran mitòleg que és Roberto Calasso.

Imatgeria mitològica de l'hemisferi nord. Foto de Jesús M. Atienza.

Imatgeria mitològica de l

88 són les constel·lacions que veiem al sostre del cel que tenim per sobre i per sota de la terra. Cada una fa referència a un mite, a un déu, o a una llegenda anodina però alhora trascendent per a la història humana. El dia que hi vaig acudir, vam començar amb l’Argonavis, la barca que fa referència al viatge dels Argonautes a la recerca del Velló d’Or. Però en comptes de seguir les peripècies de Jasó i del seu famós viatge, ens vam assabentar dels remots origens de tota aquesta història, cosa que desconeixia completament. Després, l’interès va caure en l’Ossa Major, en el naixement d’Hèrcules i en l’origen dels seus dotze Treballs, i en la figura estirada de Verge. I com a regal d’última hora, una hilarant narració del Rapte d’Europa, que Arnau Vilardebò va brodar amb l’ajuda d’un mapa de cartró d’embalar.

Els espectadors vam aplaudir rabiosament. Vaig comprendre que només l’enorme ofici i la genialitat improvisadora d’aquest actor bregat en cinquanta mil batalles del món de l’escena podia explicar que ens hagués tingut embadalits durant l’hora i escaig sense que semblés que passava el temps. O potser perquè era un altre temps el que havia passat, aquest que té a veure amb els cicles còsmics i amb els relats mitològics, un temps que s’estira i s’arronsa a voluntat del déu que l’habita a cada moment.

En aixecar-nos i acomiadar-nos de l’actor, mentre ell mateix ens obria amablement la porta i ens agraïa l’assistència, vam ser del tot conscients que aquella representació ens havia fet una mica més savis, no només per les històries que havíem après, sinó també per la intuïció captada dels secrets que s’amaguen a la bòveda celeste, present al cel de sobre o de sota la terra, però sempre tan lluny i enfosquida pels falsos llums que ens il·luminen.

Etiquetas: , , , ,