El 3r Festival TOT de Titelles del Poble Espanyol de Barcelona ha passat el primer cap de semana i ens ha deixat la bona sensació de trobar-nos davant d’una activitat important, normalitzada, del calendari cultural de la ciutat. La programació, pensada per oferir la màxima obertura del teatre d’objectes i d’animació, ha complert l’ojectiu fonamental de posar en escena diversos registres, tècniques, modes i tendències. Jacques Trudeau, director artístic, comentava que, des de l’any passat, quan va assumir el càrrec, ha volgut que el TOT servís per augmentar el valor de la infinita varietat de propostes que genera aquesta art. I si el termòmetre és la qualitat de les produccions, diríem que ho està aconseguint.

Divendres a la nit va apostar per un espectacle inaugural sorprenent. La companyia polonesa Bialostocki Teatr Lalek va ser l’encarregada d’engegar amb El Pol, un muntatge sobre el viatge al Pol Sud de Robert Falcon Scott. D’expressivitat molt concentrada, va provocar que alguns dels comentaris que es podien caçar al vol a la sortida de la carpa fossin d’estupor. (Per llegir una ressenya completa de l’espectacle, vegeu l’article de Toni Rumbau a Titeresante.) “El món del titella està en evolució constant, sempre s’està redefinint”, explica Trudeau. “Actualment es barregen molts codis, sobretot en titelles per a adults: teatre, performance, vídeo, electrònica, posades en escena impactants…, això trobo que és interessant per a una ciutat com Barcelona.” Parla amb coneixement global: “Per això he volgut incloure a la programació algunes propostes que vénen de fora de l’òrbita titellaire, com són, en certa manera, la dels Bialostocki Teatr Lalek mateix, i la de Hilary Chaplain.”

Què hem vist?

La voluntat de representar tendències i fusions que tenen en comú el teatre d’objectes i de titelles es compleix estrictament. Hilary Chaplain era, després de l’espectacle inaugural, l’altra gran artista internacional. Va actuar diumenge i va ser un dels plats forts del cap de setmana, amb l’espectacle A Day in her Life (Una vida en un dia), que es podrà tornar a veure dijous, dia 22. (Vg. la presentació del taller de comèdia física que fa durant en festival en aquest article.) L’obra és un one-woman show que s’expressa en pallassès. Hi aborda els temes que solen ser objecte de ridiculització de les dones pallasses: la vergonya, la recerca de parella, els vestits, la maternitat, la cura de la casa… Chaplain hi combina recursos clàssics d’excèntrica, com convertir un penja-robes o un llum en un company vestint-lo amb una bata, amb la presència d’un titella de guant (un gos) i la manipulació d’un rotllo de paper de cuina. La cadència amb què repeteix algunes situacions, canviar-se de roba, per exemple, està perfectament calculada per augmentar la intensitat còmica, però quan assoleix un dels moments més divertits és en l’escena —possiblement— més absurda de l’espectacle: el sopar a base de coixinets de sucre, amb els quals fa diversos escamotejos i aparicions per la boca.

Trastam

Trastam Teatre.

En la categoria de públic adult, el dissabte a la nit vam poder veure una altra perleta del festival: Les coses de la vida, de Trastam Teatre. Per això mateix, per coses de la vida, no és habitual veure aquest grup format per Arantxa Azagra, Marga Carbonell i Aurora Poveda representant un espectacle fresc, desimbolt, carregat de bones idees i molt ben executat. A més, l’ofici de la companyia va aconseguir remuntar l’ambient un pèl ensopit que havia quedat a la sala després d’una projecció de vídeos d’animació, que havien estat seleccionats amb un criteri una mica massa homogeni. El contrast de situacions quotidianes —o no tan quotidianes— de Les coses de la vida, i els personatges creats amb tovalloles, bosses de mà, galledes de fregar, cabdells de llana i cullerots van ser el colofó ideal d’una jornada plena d’activitat titellaire.

Cabarets i desfilades

Dintre de la varietat de propostes que s’han anat encadenant aquests primers dies, n’hi havia unes quantes que presentaven una dramatúrgia propera a l’enumeració de situacions. Des de la “desfilada” de Monstres, de Zipit Company i The Puppet Lab, als esquetxos de Coses de la vida, de Trastam Teatre, també en això hem vist diverses maneres d’adaptar allò que, “tradicionalment”, en diríem cabaret de marionetes.

En l’àmbit familiar, Monstres, coproducció del Festival TOT i, per tant, l’espectacle que farà les funcions escolars entre setmana, segueix una línia narrativa senzillíssima a la qual es van incorporant tot d’animals extravagants. La Nina visita les golfes de casa seva i, entre els objectes que hi ha amuntegats, descobreix un monstre que plora. A partir d’aquí començarà un viatge que la portarà a conèixer d’altres monstres, amb els quals ballarà i jugarà. En aquest moment, l’obra es converteix en una sucessió de titelles majoritàriament de taula; excepte el tauró fet amb ombres xineses, un peix gegant, surreal, inquietant, i, si es vol, els objectes: el penja-robes i les sabates ballarines. La narrativitat no es recupera fins al final, quan el primer monstre s’adona que pot comptar amb la Nina com a amiga, deixa d’estar trist i ella se’n va de les golfes. La construcció dels titelles és molt acurada i crea un univers coherent que evoca tendrament els secrets de la infància. Alguns moments divertits, com el ball amb l’home molla o la coreografia dels ratpenats, i la manipulació de Glòria Arrufat i Paulette San Martín n’acaben de fer un espectacle totalment recomanable.

A la secció TOTal Experience, en què es presentaven quatre tastets d’espectacle en quatre escenaris d’un mateix recorregut, hi havia dos exemples més d’aquestes “desfilades” de ninots. El primer, la d’On ets caputxeta, de Trac Trac, que, almenys en el fragment que va representar, era una seqüència en què es presentaven diversos animals de vora l’estany ocupats amb els seus quefers quotidians: formigues, libèl·lules, una granota construïdes amb una especial atenció a la sensibilitat infantil. El segon, les ombres de la reconeguda Valeria Giulietti, que va demostrar que la seva habilitat i la gràcia per fer les ombres amb el cos, amb els anys, guanya frescor i ritme.

Explica’m un conte

Si és veritat que els espectacles familiars no són exclusivament infantils, que els artistes es preocupen de crear nivells de lectura diferents perquè pares i fills en puguin sortir igualment satisfets, ho fan moltes vegades agafant el conte com a material bàsic que permet múltiples interpretacions. Els dos exemples més radicals que ens ha ofert el primer cap de setmana del Festival TOT són Marieta, de la companyia La Visual, i El traje del Emperador, de Siesta Teatro.

Marieta

Marieta és un relat que posa deures per casa: qualsevol família que el vagi a veure, després, haurà de tenir una petita discussió sobre la igualtat d’oportunitats i els prejudicis que poden afectar uns i altres. El discurs és nítid: estem disposats a acceptar totes les variants de l’amor? També és desenfadat: el conte, que parteix del desig d’un nen per jugar a cuinetes, el cop de cap que es fa jugant a futbol i el somni deliri medieval posterior, té una presentació neta, un sentit de l’humor fi i popular al mateix temps, i un nivell de llengua molt i molt correcte.

El traje del Emperador, que posa en escena l’andalús Luis Z Boy, és una altra història. És una versió del clàssic de Hans Christian Andersen, i per tant la narració està condicionada. Però el treball de Siesta Teatro, tot i pertànyer plenament a l’esfera dels titelles, recull tot un recorregut estètic per les arts plàstiques. Així, s’allunya de la lectura d’un conte per convertir-se en una experiència estètica (amb la seva corresponent càrrega ètica) que va de Miquel Àngel al surrealisme, de l’escultura al cinema. Va totalment en la línia de mostrar les infinites possibilitats que té el teatre de titelles: narració, ús d’objectes, ombres xineses, projeccions de vídeo, intervenció de titelles de guant tradicionals…

Al carrer, també hi hem vist diversitat de narradors d’històries. Dins de TOTal Experience, Engruna Teatre ens va explicar un conte del desert del Sàhara, de l’espectacle Contes de terra i arena. De tots els que vam sentir, potser era el que responia a esquemes narratius més reconeixibles: un enamorat d’una noia que, per casar-s’hi, ha de superar una prova, un viatge, una aventura i èxit final. A més, s’explica usant materials primaris, pedres, sorra, tronquets, que, de fet, són els que coneixen el conte i l’expliquen a través de la titellaire, que hi posa la veu i la melodia. Un encert!

Sortits del Taller de Marionetas, Colegone van portar al jardí de les escultures del Poble Espanyol un Marotte amb una màscara capaç d’expressar sorpresa, impaciència, innocència i tristor. La història, senzilla: un home a qui deixen plantat i que acaba construint-se un company marioneta. De concepció i d’execució acurades, és una performance de carrer perfecta.

Però ha estat a l’apartat Off del festival on hem pogut veure més espècimens adaptats a la vida (artística) al carrer. La Companyia du Chien i el seu Canelo, un gos marioneta que arriba a passar per un de veritat. I a destacar Pere Bigas i el seu pirata Trujillo, una marioneta de bona factura que es mou amb una precisió digna de veure. La relació entre titella i titellaire és magnífica. També Marta i Lope, amb dues marionetes que canten i ballen amb moviments molt especials: ella, una cabaretera dels baixos fons que sap remenar el cul; ell, un calavera total, tocant el piano. Un moment per no perdre’s: una nena de dos anys encara no, ballant amb la marioneta, agafades de les mans.

Etiquetas: , , ,