Durant aquests dies hem parlat des de diferents angles sobre el Festival TOT. Ens centrarem en aquest article en dues de les propostes presentades: “Monstres” de la companyia Zipit i “El traje del emperador”, de Siesta Teatro, per destacar allò que tenen d’interessant i d’innovador. Dos espectacles que ens venen l’un de Barcelona i l’altre de Granada.

“Monstres”

Ve’t aquí una de les produccions més esperades, sobretot perquè ha estat una aposta del Festival en potenciar una estrena absoluta resultat de la íntima col·laboració entre la companyia catalana Zipit, formada per Glòria Arrufat i Paulette San Martín, i l’escocesa The Puppet Lab, formada per Simon Macintyre, que també firma la direcció.

Es pot dir a hores d’ara que el resultat ha estat un èxit, ja que el públic, tant el familiar com l’escolar que durant tota la setmana ha omplert l’Espai Teatre del Poble Espanyol, ha rebut molt positivament l’obra. Amb Zipit ens trobem amb dues joves titellaires de Barcelona que des de fa anys treballen amb una tenacitat exemplar aprenent l’ofici al costat de diverses companyies, les dues amb el Marionetàrium del Tibidabo (on les hem vist manipular amb una extraordinària habilitat diverses vegades) però també amb Jordi Bertrán i amb altres formacions més ocasionals que avui és normal es produeixin a Barcelona. Aquesta tenacitat, d’una forta empenta vocacional, les ha portat a embarcar-se en aquest muntatge ambiciós tècnicament i que ha demanat un coneixament avançat de les arts de la construcció de titelles. En efecte, els personatges que apareixen en Monstres són la majoria figures inventades que s’aparten de qualsevol fisonomia realista i que adquireixen vida i forma gràcies a l’ús de determinats materials i tècniques de construcció. S’ha de tenir en compte que ens trobem davant de dues exquisides titellaires, una, la Glòria Arrufet, amb una llarga experiència en la tècnica del fil, i l’altra, la Paulette San Martín, especialista en vestuari i en la tècnica dels barrets, un ofici dels més difícils.

Crec que és aquesta creativitat en els materials emprats, en les formes proposades, en els sistemes inventats de moure els titelles i d’articular-los, allò que sustenta i dóna força i sentit a l’espectacle, plantejat com una successió d’esquetxos els quals segueixen un fil dramatúrgic perfectament establert per l’escenografia, un altre dels encerts de l’obra. En efecte, l’escenografia, ja des del primer moment, ens indica allà on som i allò que veurem: les golfes d’una casa. L’obertura d’una trampa per on entra el personatge principal, la nena de la casa, és essencial per establir aquest marc de referència i la seva gran virtut és que amb només aquest simple gest escènic, ja no calen paraules per explicar res més sobre l’argument de l’obra. En aquest sentit, la petita trampa constitueix l’eix dramatúrgic-escenogràfic sobre el qual es sustenta tota la dramatúrgia. Al seu costat, hi ha, evidentment, el bagul: té vida pròpia, s’obre i es tanca sol, i amaga un món desconegut i interior, el qual, un cop s’ha tancat la trampeta, surt del seu interior i es pot dir que s’escampa per tot l’escenari i per la mateixa sala on seu el públic. L’interior del bagul és l’interior de la imaginació humana que s’obra i s’extén vers l’exterior. Les figures que surten d’aquest interior són també les figures interiors de la nena que per somiar i imaginar els seus monstres necessita aquesta boca obscura del bagul. Qui no ha somiat alguna vegada des d’unes golfes reals o imaginàries? Un tema arquetípic que aquí es treballa amb l’ús de robes i materials que pertanyen a un món femení i teatral, un món de “cabaret interior” fet de sedes, teixits de colors, plomes…

Tot aquest món suggerent, plàstic i d’una força visual impactant es desplega seguint una seqüència de fil musical  a la manera d’esquetxos, cosa que li dóna una estructura més de cabaret que teatral, un efecte buscat per les dues manipuladores, que semblen sentir-se molt a gust en aquest registre. La música, malgrat no enlairar-se tant vers l’alçada de la creativitat plàstica esgrimida per les dues titellaires, fila molt bé i amb una evident funcionalitat l’espectacle que al final agafa fins i tot tons de grandiloqüència que remeteixen als grans títols del cinema.

El públic va aplaudir agraït el talent de les dues creadores plàstiques i manipuladores, així com l’ambició d’un espectacle que s’ha atrevit amb una escenografia complexa i dramatúrgicament reeixit.

El peculiar món de Luís Z.Boy

“El traje del emperador” és el títol del muntatge que ens ha portat la companyia Siesta Teatro de Granada. Un espectacle solista a càrrec de l’inclassificable Luís Z.Boy, un titellaire dels més originals i interessants que tenim al nostre país, que de tant en tant ens obsequia amb petites joies exòtiques i enigmàtiques com la que ens ha presentat aquests dies.

L’obra és la plasmació d’un món fet d’objectes, ombres, imatges en moviment, sons enllaunats, discursos i efígies reelaborades per Z. Boy, convertit en l’únic oficiant d’un rite de recreació i denúncia política basat en el conegut conte d’Andersen. El conte és de fet una melodía de fons que sona com una mena de baix continu i que dóna el protagonisme a les imatges que ens suggereixen els deliris i les impostacions alienants que durant els segles XX i XXI s’han utilitzat per domar les voluntats públiques. És a dir, l’engany i la ficció política d’un sistema que preté imposar uns vestits aparentment virtuosos que en realitat no es veuen per enlloc.

L’encert i la gràcia de la proposta de Z.Boy és presentar aquest món sota el signe d’una decadència polsosa i estàtica, és a dir, morta, ja que tots els personatges que surten en realitat estan morts, són figures que no tenen articulacions ni vida, en ser la majoria objectes que el titellaire sembla haver trobat a un abocador on hi han anat a parar les deixalles de la nostra civilització: velles cares de guix d’estatuària grega, figuretes de pessebre mig trencades, cadiretes, robes i fustes de segon i tercer ús, una ràdio del anys cinquanta, un vell televisor… El mateix llenguatge i la sonoritat emprada en l’espectacle ens remeteix a aquest univers de mort i decadència, amb uns titelles que semblen calaveres i unes projeccions fílmiques molt ben posades que ens parlen també d’èpoques caduques. El mateix titellaire, que exerceix d’actor-oficiant, vesteix d’una manera indefinida i fa ús d’un parlar que s’acosta més al balbuceig d’algú que gaudeix d’una certa visió espectral de les coses. Qui finalment trenca l’encís del borreguisme generalitzat és la veu d’un nen que, únic element vital de l’obra, simplement exclama la veritat: però si l’emperador està despullat !

Z.Boy, amb la seva companyia encertadament anomenda Siesta Teatro, després d’haver-se format com a titellaire a diferents països europeus i haver seguit un curiós i fascinant recorregut professional ple d’importants responsabilitats, sembla haver-se instal·lat en aquest territori ambigu de la sesta, en la que sempre domina un estat de lànguida reflexió mig inconscient, una manera filosòfica i distant de mirar-se el món des de l’òptica de qui ja no es deixa enredar pels oripells dels vestuaris ficticis dels emperadors. És des d’aquesta posició de Siesta Teatro que la realitat afloreix en la seva cruda nuesa, un estat d’esperit i d’observació que Z.Boy ens ofereix i ens deixa compartir amb el seu espectacle. Un luxe que el TOT Festival ha permès al públic de Barcelona.