El Festival de Teatre d’Objectes i Titelles de Barcelona, TOT, va arribar a la fi diumenge. Però més que un final, la sensació que ha deixat és de començament: el d’una convocatòria que té per davant molt recorregut. El TOT és, a hores d’ara, un dels punts de trobada més importants de la professió que es fan a Catalunya. I com que aspira a convertir-se en “referència internacional” (el director artístic, Jacques Trudeau, dixit), l’única lectura que es pot fer del que hi hem viscut és que la programació consolida la proposta i l’organització té un repte que —fa la sensació— no pretén eludir: créixer.

El segon cap de setmana va ser el de propostes com Jardín Umbrío, de Pep Gómez i Andrea Lorenzetti. El de Laura Kibel i el seu Va’ dove ti porta il piede. I també el d’Ulular, de Tyl Tyl Teatro. (També s’hi han vist espectacles que ja havien estat presentats el cap de setmana passat, com Marieta i Monstres.) Unes propostes que, a més de ser una breu selecció més enllà del panorama local, estaven dirigides a franges de públic de diverses edats: adult, familiar i infantil. D’altra banda, a la secció Off, igual que una setmana enrere, s’hi va poder veure l’alta qualitat del treball que es fa actualment sobretot a Barcelona.

Jardín Umbrío.

Jardín Umbrío és una versió en titelles d’uns relats de Valle-Inclán: “Juan Quinto”, “El misterio”, “El rey de la máscara” i “Comedia de ensueño”. Sembla increïble que sigui la primera vegada perquè, tal com demostren Pep Gómez i Andrea Lorenzetti, els titelles són un mitjà expressiu excepcional per aproximar-se a l’obra d’un autor que trencava les convencions del teatre burgès. A Jardín Umbrío, els dos titellaires subratllen l’aspecte grotesc de cada situació amb el seu estil personal: una recitació sempre popular i falsament grandiloqüent i un desplegament de tècniques diverses amb regust d’“arte povera”. Si no és un autèntic “esperpento” tal com el podia concebre Valle-Inclán, s’hi acosta moltíssim.

La peça, ambientada en l’obscurantisme d’una Galícia rural, a la comarca de Salnés, transcorre entre els diversos nivells d’un castellet senzill: per sobre, a davant i a dins, on també hi ha la pantalla per on corre el decorat, que s’utilitzava a la Divina Comèdia de Pepe Otal i Pep Gómez. Un encert, ja que, a més de fer fluir el relat, també serveix per projectar-hi ombres, uns moments en què la història adquireix una especial intensitat. La peça, la completa un Pep Pascual fantàstic en els efectes sonors en directe i la música. “Un treball de petit menú”, segons ell mateix. Una veritable artesania, hi afegiríem.

Una proposta completament oposada és Ulular, de Tyl Tyl Teatro. És una obra diürna, d’una humanitat positiva. Està concebuda per a un públic a partir de sis mesos: no té una història, no explica un conte, sinó que genera un univers d’emocions assequible. Treballat a partir del sons, a Ulular hi apareix un paisatge rural domesticat, amable, el que serveix per fer el pa que reparteixen al final de l’obra, on hi ha vaques, vedells i nens amb pares i mares que canten. Malgrat que a alguns adults els costi d’entrar-hi, és un espectacle intel·ligent i sensible.

Tyl Tyl Teatro - Ulular - Madrid

Va’ dove ti porta il piede (Vés on et porti el peu), de l’artista italiana Laura Kibel, sota el nom de Teatro dei Piedi, és un espectacle sorprenent per a qualsevol franja d’edat. Qui ja l’hagi vist, pot estar segur que tornar-hi serà, de nou, gratificant. En primer lloc perquè Kibel no s’estanca en uns personatges i esquetxos que repeteix perennement; es renova, hi introdueix episodis nous. En segon lloc, perquè els titelles fets amb els peus —o amb qualsevol part del cos— no deixen de ser rars.

Laura Kibel remet directament a la companyia peruana Hugo & Inés i n’aprofita creacions com el personatge calb fet amb el genoll, però ho utilitza com un material creatiu més, com una tècnica. I si en aquest sentit, la italiana és impecable (resistència física, coordinació independent de les extremitats, l’expressivitat i el dinamisme), també és destacable la imaginació que hi aplica: la successió d’episodis és un divertiment que no renuncia a la reivindicació feminista ni a la crítica sociopolítica (hi apareixen, ridiculitzats, líders religiosos diversos, per exemple). En definitiva, un espectacle realment recomanable, la cirereta del pastís que va tancar la programació del Festival TOT.

I al carrer…

Els artistes que van participar a l’Off TOT, molts d’ells sortits del Taller de Marionetas, eren la cara més immediata del festival i, sobretot, la prova que el nivell de la creació catalana actual està a l’alçada d’artistes consolidats. En destacarem quatre. Remo di Filippo i Virgina Melgar, amb una marioneta violinista i una ballarina que pot girar sobre ella mateixa (mitjançant un invent de H. V. Tozer), manipulades amb precisió i sensibilitat. La Zia Guantazo i Qu4tre Draps, amb uns marottes músics que canten cançons de plaça i cantonada de tota la vida, capaços de generar un ambient de festa popular i familiar amb una senzillesa i una efectivitat espaterrants. La Compañía Errabundo Pelele, amb un titella d’escuma que surt d’una maleta, és un exemple de fins a quin punt aquests de carrer tenen en compte l’eficàcia de la proposta: un personatge divertit juga amb la gent, els reparteix ulleres de sol i nassos de pallasso, els pentina, s’hi fa fotos i desprèn una simpatia encantadora, passa el barret i torna a començar. Genial! I Angélico Musgo, amb una història de viatges, maletes i circ, es mou en la frontera dels titelles i el mim. Una història delicada que els menuts agraeixen, embadalits.

L’escena local està més que preparada. Ho hem vist dins i fora de programa. No seria mala idea —ens agradaria pensar-ho— que en properes edicions del festival els artistes de casa assumissin més responsabilitats, tant en la programació d’espais com en l’organització de festes i trobades. I si el repte és créixer i acabar de consolidar-se, els artistes de la ciutat, el recurs més valuós que hi ha, estan totalment disposats a implicar-s’hi.

Etiquetas: , , ,