Continuació del relat sobre l’Evolució del Titella a Catalunya, encontre que tingué lloc el dia 24 de març al Poble Espanyol, dins del Festival TOT. Jacques Trudeau, director artístic, és l’artífex d’aquestes trobades que van reunir una bona representació de titellaires catalans i que van servir per plantejar temes molt importants per a la professió. De fet, una de les principals conclusions va ser la necessitat de  continuar amb aquests encontres, cosa que intentarem fer des de Putxinel·li en la mesura de les nostres possibilitats. Van presidir la trobada Sebastià Vergés pare i fill, Teresa Travieso, Eugenio Navarro, Carles Cañellas, Carlos López i Paula López. Va moderar qui signa aquestes ratlles.

esquelet

Esquelet del senyor Tozer. Fons del MAE, Institut del Teatre de Barcelona.

Harry V. Tozer

Abans d’entrar als dinàmics i explosius anys setanta, cal fer un pas enrere per parlar d’un persontge que s’instal·la a Barcelona a final dels anys trenta i que, a la llarga, va representar un canvi fonamental en la tradició catalana dels titelles: el senyor Harry V. Tozer. Anglès nascut al Paraguai però educat a Anglaterra, va ser tota la vida un aficionat fervent de l’art dels titelles, que ell va cultivar especialment en la modalitat del titella de fil o marioneta. Mai no va voler ser un professional: era massa exigent per ser-ho i sabia que actuar amb totes les condicions indispensables per a ell era impossible. El seu perfeccionisme  li va impedir fer el pas cap a la professionalització, però això li va permetre desenvolupar una sofisticada tècnica que anys més tard transmetria a noves generacions de titellaires.

Tozer

El senyor Tozer amb el seu doble. Foto Jesús Atienza.

Del senyor Tozer, ens en van parlar tres persones des d’angles ben diferents: Teresa Travieso, que va ser la seva mà dreta durant moltíssims anys, ens va explicar alguns detalls de la vida del Mestre, que ella coneixia de primera mà. Eugenio Navarro, anglès com Tozer, amb qui va tenir sempre un cordialíssima relació, i Carles Cañellas, que el va conèixer  través de Pepe Otal tot i que més tard també hi va tenir contacte directe. Tots tres ens van explicar la vida de Tozer des de diferents punts de vista, cosa que va ser realment extraordinari per als presents, meravellats —els qui no el coneixien— de descobrir un personatge d’aquelles característiques i —els qui ja el coneixíem— perquè són poques les vegades en què es pot retratar algú des de tants angles.

Tozer

El senyor Tozer al seu taller.

Va ser molt divertit conèixer l’opinió del senyor Tozer en relació als titellaires catalans: considerava que la marioneta de fil no estava feta per a la gent d’aquí, ja que exigeix massa feina i massa dedicació, i els titellaires catalans —i espanyols, per extensió—, segons Tozer, eren incapaços d’esperar un minut per aconseguir el que volien. Aquest afany d’obtenir resultats immediats estava renyit amb l’art delicat i minuciós de la marioneta. A les classes del senyor Tozer, l’alumne podia passar-se un o dos mesos construint una mà, el cap potser requeriria mig any, i per construir un esquelet sencer —era una de les proves que posava als seus alumnes— no es trigava menys d’un any.

El senyor Tozer va ser víctima de la poca serietat política de l’època: quan l’alcalde Porcioles ja li havia promès un teatre estable al Poble Espanyol, en el projecte del qual va estar treballant dos anys sencers, construint un teatret de dos ponts, dissenyant tots els detalls de l’estructura escènica, del públic, etc., de sobte un canvi d’alcalde i els seus capritxos van convertir aquell espai, que hagués pogut ser un magnífic i l’únic teatre de marionetes a Barcelona, en un cabaret d’estar per casa que no durà ni tan sols un any. La decepció va ser molt gran i Tozer va caure en una depressió profunda. Va deixar les marionetes abandonades allà on s’havien quedat, al local humit i ple de goteres del Poble Espanyol, i no va voler saber res més del tema. Quan un dia el visita Joan Baixas, assabentat de la seva existència i amb ganes de conèixer el personatge, no el vol rebre. I serà gràcies a la seva dona, la cònsol de Polònia a Barcelona, que finalment accedirà a rebre en Joan i a parlar del tema. La història del que succeí després és ben coneguda: advertits els responsables de l’Institut del Teatre, Hermann Bonín i Xavier Fàbregas, de l’existència d’aquell tresor abandonat al Poble Espanyol, decideixen recollir-lo i ofereixen al senyor Tozer una aula on instal·lar-se, restaurar les seves marionetes i ensenyar l’ofici. A canvi, la col·lecció sencera de les seves marionetes es quedaria al fons del Museu del Teatre. Comença així l’època gloriosa de l’Institut, quan, conjuntament al Taller de Tozer, es va crear el Departament de Titelles, amb Josep Maria Carbonell i Joan Andreu Vallvé. Fruit d’aquestes iniciatives, es consolida també el Festival Internacional de Titelles organitzat per l’Institut del Teatre, i al seu voltant hi neix i n’aprèn tota una generació de titellaires que constitueixen el substrat humà i tècnic sobre el qual avui s’està bastint el nou teatre de titelles a Catalunya.

Forçut, marioneta del Senyor Tozer

Forçut, marioneta del senyor Tozer. Fons del MAE, Institut del Teatre de Brcelona.

Carles Cañellas explicava la sorpresa que va tenir Tozer quan un dia el va veure manipular les seves marionetes, sense pont, al mig d’una pista de circ (el Circ Cric). “Caramba, va dir, ¡però si se mueven bien!”. Per a ell era impensable que es pogués moure una marioneta amb el manipuldor al seu costat i a la vista. Eugenio Navarro també va explicar anècdotes sucoses, de quan anava a prendre el te al seu taller i el veia desesperar-se per les presses dels titellaires catalans, o quan el sentia cridar una de les seves frases preferides durant els assaigs: “¡Las marionetas no vuelan!”

El mestratge de Tozer va ser fonamental per convertir Barcelona en una de les capitals de la marioneta més importants d’Europa. La seva influència és directa en els seus alumnes i indirecta quan són ells qui transmeten el coneixement.

És el cas de Pepe Otal, un altre personatge indispensable per entendre l’evolució dels titelles a Catalunya en els últims anys. Vam comprendre tots, en arribar aquí, que la personalitat del senyor Tozer donava per continuar parlant-ne una bona estona més, però es va decidir aturar el tema, ja que quedaven encara moltes coses pendents. Sí que es va decidir entre els presents que hi hauria d’haver una segona volta de l’encontre per aprofundir en els temes que es deixaven. Un d’ells és el del senyor Tozer i l’encaix que va tenir en l’escaquer català dels titelles.

Pepe Otal

Per parlar d’ell i de la seva primera època hi havia en Carles Cañellas, que va començar amb en Pepe el seu aprenentatge. I per parlar de l’actual Casa-Taller de Pepe Otal, recuperat el taller després de la seva mort pels últims deixebles del titellaire d’Albacete, hi havia en Carlos López i la Paula López, dos representants de l’actual equip que regenta aquest històric local.

Apocalipsi

Apocalipsi. Foto de Jesús M. Atienza.

Carles Cañellas explicà com va conèixer en Pepe un dia a la Rambla mentre feia un dels seus espectacles de carrer, i la fascinació que va sentir d’entrada per aquell tipus de teatre. Pepe Otal es caracteritzà en aquella època inicial per l’informalisme del seu treball, el fort caràcter anarquitzant que impregnava tots els seus actes i el poc interès que tenia a aconseguir finals segons els estàndards normals de la correcció teatral (sota la influència molt important de Bread and Puppet). Un esperit que seduïa els joves que s’hi acostaven, però que no sempre acabava satisfent els desitjos d’anar més enllà que alguns sentien. Això és el que li va ocórrer a Carles Cañellas i a un grup d’amics, entre ells en Jordi Bertrán, i en Josep i en David Ventura, entre altres, amb ganes de treballar la marioneta de fil amb més rigor i cercar formes de professionalització més acurades. D’aquí va néixer el Col·lectiu d’Animació. Aquest procés va ser, de fet, una constant en la història del Taller de Pepe Otal, que contínuament generava nous titellaires o noves companyies que havien après l’ofici amb ell i que al cap d’un temps decidien tirar pel seu compte a la recerca de nous reptes i camins de vida. El mestratge d’Otal tenia, per tant, unes qualitats “antigues”, que s’acostava més a l’aprenentatge dels vells oficis, quan s’ensenyava per l’exemple i el mimetisme, però amb una gran diferència: l’obertura i la generositat de la qual el d’Albacete sempre va fer gala.

Grupo-Taller de Marionetas

Foto històrica del Grupo-Taller de Marionetas, amb Paco Porras. Foto Jesús Atienza.

Explicà Teresa Travieso el recel que, en un principi, va sentir el senyor Tozer envers Otal. D’entrada, pel nom de la companyia: Grupo-Taller de Marionetas de Barcelona. Tozer, una mica picat, va decidir registrar immediatament la seva companyia, que es deia Marionetas de Barcelona. En realitat, Otal en va aprendre amb el senyor Tozer però al cap d’un any d’estar amb ell, es va independitzar per establir uns criteris radicalment diferents als del seu mestre anglès: allà on l’un cercava la perfecció de l’acabat tècnic, l’altre hi posava la improvisació a base de materials de reciclatge i un acabat sempre en equilibri inestable. A la llarga, però, l’amistat entre els dos va ser molt forta, com també l’admiració mútua que sentien. Tozer va haver de reconèixer la personalitat d’Otal i l’empenta de la seva creativitat, capaç de generar tantes vocacions al seu voltant, i Otal, sempre respectuós amb la tradició i el classicisme de l’ofici, fos el de titellaire o el de torero, malgrat la seva rebel·lia congènita, adorava el senyor Tozer.

L’actual Casa-Taller de Pepe Otal

Va ser l’hora de parlar de l’actual Casa-Taller de Pepe Otal, i per això els dos representants d’aquest actiu centre de marionetes situat al carrer Guàrdia de Barcelona, en Carlos López i la Paula López, ens van explicar la filosofia i el sentit d’allò que estaven fent.

Asamblea Casa-taller de Pepe Otal.

Assemblea constituent de la Casa-Taller de Pepe Otal. Foto Jesús Atienza.

En primer lloc, en Carlos va explicar la idea de mantenir el perfil llibertari i d’obertura que sempre havia tingut el taller d’en Pepe. Mantenen el criteri de “taller obert” a tothom que en volgués aprendre i venir-hi a treballar, i, a més, organitzen activitats socials amb diferents col·lectius amb dificultats, de joves i de gent gran. També van informar del caràcter assambleari del Taller, ja que en aquests moments hi participa un nombre força alt de joves titellaires que són els encarregats de fer funcionar l’espai. El Taller també s’obre com a teatre els divendres i dissabtes, i és un plaer veure com s’ha convertit en un dels espais més innovadors i dinàmics de la ciutat, ja que pel seu petit escenari hi passen força companyies d’altres llocs que estan de pas, i s’hi estrenen molts espectacles de la gent que d’una manera més o menys directa gira a l’entorn del Taller.

En Carlos també va fer una defensa encesa del teatre de carrer i va explicar les gran dificultats que l’actual govern de la ciutat està posant als titellaires que volen actuar al carrer. Segons explicà, molts d’ells avui per treballar se n’han d’anar a França, davant la prohibició existent. Un tema que va deixar caure per sensibilitzar i informar els presents, molts dels quals desconeixíem aquestes noves realitats del reglament urbà implantat pel batlle Trias.

David Laín

David Laín. Foto Jesús Atienza.

Els titelles catalans: una realitat extraordinàriament rica i molt complexa que demana una nova trobada.

Els debats que va generar aquesta trobada van ser tan interessants i extensos que finalment ens vam veure obligats a posar-hi punt i final. Però alguns dels presents van explicar, molt encertadament, que no es podia reduir la història recent dels titelles catalans a només aquests personatges. La realitat és molt més complexa, i va ser en David Laín qui ens ho va recordar. Aquest titellaire veterà va explicar com d’aquell primer moviment d’expansió dels anys setanta, que va crear el que podríem anomenar “primera onada creativa”, en sorgiren una multitud de grups, de personalitats i d’iniciatives que demanen una visió més àmplia i una segona trobada per poder-ne parlar i situar-los en el context històric que els pertoca.

Laín es referia a entitats com la mateixa Escola de Titelles de l’Institut del Teatre, dirigida al començament per Josep Maria Carandell i Joan Andreu Vallvé, que va generar no sols un seguit d’espectacles i de produccions que van girar per tot Europa, així com uns intercanvis i uns acords de col·laboració molt fructífers amb altres escoles com la de Charleville-Mézières, sinó també al mateix Festival Internacional de Titelles de Barcelona, de gloriosa vida i memòria, avui escamotejat per obscurs interessos. També hi ha en aquesta primera fornada titellaire dels setanta i principis dels vuitanta tot un allau de grups i titellaires que van treballar des de posicions molt diferents i particularitzades, amb personalitats pròpies i amb resultats que a la llarga han constituït el substrat de base de la pràctica moderna dels titelles a Catalunya. Grups com Marduix, Estaquirot, Teatre de Sac, L’Estenedor, La Fanfarra, Planxet i Cia, Artristras, La Serpentina, Titelles Naip, Binixiflat, Pengim-Penjam, i tants d’altres van constituir un veritable movimernt titellaire la força del qual durà amb molta energia fins als anys 90, quan noves generacions de titellaires van agafar el relleu, completant i revitalitzant les velles companyies, la majoria de les quals segueixen encara en actiu, molt transformades pels anys, l’experiència i l’aplom de l’ofici.

Herta Frankel

Marionetes de Herta Frankel al Marionetàrium.

Tampoc ens podem oblidar de personalitats tan importants com la d’Herta Frankel, que en la seva maduresa va crear una nova companyia amb gent jove, la qual, després de la seva mort, va agafar el llegat de la marionetista austríaca amb el qual han constituït una nova realitat, avui instal·lada al Tibidabo, que ha estat capaç de generar nous corrents d’activitat i alhora convertir-se en un centre innegable d’aprenentatge de la marioneta de fil.

Binixiflat

Biel Porcel, de Binixiflat. Foto jesús Atienza.

Els presents vam ser conscients que amb aquella trobada s’havia iniciat un procés de revisió i de reflexió molt interessant, i que seria necessari continuar-lo per completar i fer justícia a una realitat d’una riquesa extraordinària i molt superior a la que se sol reconèixer, la qual, a més, no sols és història sinó també present actiu amb moltes coses per dir encara.

Etiquetas: , , , ,