La processó de Dijous Sant de Verges impressiona. No únicament pel quadre de la Dansa de la Mort, famosíssim, sinó per com es teixeix tot l’espectacle. Existeix una dramatúrgia precisa que no deixa caps per lligar, concebuda perquè la gent senzilla, analfabeta, no tingués dificultats per entendre-la. El pas de la processó s’explica com un llibre: cada quadre representa un capítol de la passió de Crist. Sense moure’s de lloc, ens passen per davant els manages i els jueus, els apòstols, la mare de Déu, el calvari i el martiri de la creu, la mort i la resurrecció. Tot en un ordre perfecte, fent que la història circuli variant de ritme i d’intensitat dramàtica. Un dels moments més ardents —sens dubte el més auster— és el de la dansa macabra.

Dansa macabra

Dansa macabra, gravat d

L’origen d’aquest quadre és extern a la processó. Aquesta mena de danses eren molt comunes a tot Europa durant l’Edat Mitjana. Hi cristal·litzava tant el tema com la imatge de la Mort que l’Església havia anat dibuixant durant segles, acabat d’arranjar arran dels episodis de pesta que van assolar Europa. Aquestes danses reivindicaven el paper igualador de la Mort, que tractava igual els rics i els pobres, els nobles i els vassalls, i era vista com l’últim bri de justícia que quedava al món. Una justícia macabra, és clar, però que il·lustrava el desencant, la burla i la ràbia del poble davant del seu model social i la decadència de la seva escala de valors.

Dels nombrosos testimonis d’aquelles danses, segurament l’únic que encara es representa és el que forma part de la processó de Verges. A diferència dels altres figurants a la desfilada, els dansaires de la Dansa de la Mort, en passar pels carrers, no miren cap endavant. Salten mirant a banda i banda, on s’arrengleren els visitants, l’un al costat de l’altre. L’efecte és brutal: mentre que, fins llavors, hem vist com passaven els altres capítols de la història, aliens a la nostra quotidianitat, els esquelets de la dansa macabra interpel·len el públic directament. “Lo Temps és Breu”. “Nemini Parco”. A més, el quadre, en la seva severitat, incorpora simbòlics: la dalla, els plats de cendra, , la bandera i el rellotge. El repic espaiat d’un sol timbal crea un silenci glacial al pas de la dansa. En diversos punts del recorregut, els dansaires eixamplen el quadre, però en els carrers més estrets és veritablement impactant. Sobretot al dels cargols, on l’única il·luminació és la d’unes petites llànties fetes amb closques de cargol enganxades a les parets i unes torxes.

Pepe Otal s’hi havia d’interessar per força. Recentment, en una conversa amb el fotògraf Jesús Atienza, vaig saber que hi havia estat diverses vegades. I no només això: l’any 1973, Otal va escriure a l’alcalde de Verges demanant informació sobre la “Dansa de la Mort”. La resposta va ser amable, però més aviat magra. Certament, l’alcalde no devia ser la persona més indicada per satisfer la curiositat d’un estudiant que escrivia des d’Albacete (o almenys és on va enviar la resposta). Tampoc no li va donar cap pista sobre les danses macabres medievals ni li va indicar qui li hauria pogut donar més informació, sinó que, simplement, després de detallar-li la composició del quadre, l’emplaça a conèixer la processó completa.

La carta deia:

carta

Verges, 1º de Julio de 1973.

Estimado estudiante:

Recibí su agradable carta, pero siento no poder informarle del origen de la “Danza de la Muerte”.

Dicha danza está compuesta,

Un joven de unos 20 ó 25 años llevando una guadaña.

Otro joven de la misma edad que el anterior.

Dos niños de 10 años uno a cada lado del que lleva la bandera, los cuales portan unos platos de ceniza.

Y por último un niño de unos 12 años llevando un reloj señalando una hora cualquiera.

A lo más que puedo hacer por Ud. es enviarle un programa de nuestra procesión cartaen el cual creo sacará bastante de lo que desea.

Esperando haberle sido útil con mi modesta colaboración y si en algo más le puedo ayudar le saluda cordialmente

José Figueras

Actualment, hi ha diverses publicacions que en parlen. La mateixa pàgina web de la processó té un text succint però brillant sobre l’origen de la Dansa de la Mort. També s’hi troben referències bibliogràfiques.

Un dels documents que es poden consultar en línia, el que més s’acosta a la data en què Pepe Otal es va posar en contacte amb l’alcalde de Verges, és un retall del diari Los Sitios datat el 7 d’abril del 1966. L’autor d’aquesta nota prèvia de l’esdeveniment té una actitud semblant a la de l’alcalde: accentua la importància que té aquesta dansa macabra en relació a la processó sencera i la passió de Crist:

… esta es la realidad de la Procesión de Verges, que espera como cada año a millares de forasteros (…), atraídos por la “Dansa de la Mort”, con sus espectaculares esqueletos, sus danzas, sus guadañas y su espectacularidad. La historia cifra para bastante antes del descubrimiento de América las primeras celebraciones, que poco difieren de las actuales. Y no creemos que entonces tuvieran otro fin que la íntima unión con la Pasión de Cristo.

Pel que sembla, en aquells anys la Dansa de la Mort no es creia que tingués ni que hagués tingut mai una entitat pròpia separada de la de la passió de Crist. O aquesta era la versió oficial que es volia difondre. La paradoxa és que el fet  que la Dansa de la Mort s’integrés en la dramatúrgia de la processó de Verges deu haver servit per conservar-la com a testimoni únic a Europa.

Etiquetas: , ,