Il·luminar a contrallum una superfície tensa i translúcida, una pantalla de lli o cotó o seda o paper o fibra vegetal. I fer-hi moure al darrere les siluetes, les ombres d’uns personatges construïts de fusta o paper o llauna o pell de búfal. Dotar-los de vida i moviment mitjançant tiges o fils. És un teatre d’ombres arrelat en països com Java, l’India, Birmània, Pèrsia, Turquia, el Japó, la Xina. Amb el pas del temps, tècnica artística coneguda i practicada arreu del món sota el nom genèric d’ombres xineses.

La Fanfarra.

Ombres: 'A mans plenes', de La Fanfarra.

A mitjan del segle XVII, Athanasius Kircher publica el llibre El meravellós art de la llum i l’ombra, basat en l’observació que un ninot posat damunt d’un mirall projecta una ombra en ser il·luminat. Kircher, gràcies a l’efecte ombra estava descobrint l’aparell que s’havia de nomenar llanterna màgica, antecedent encara llunyà de la projecció cinematogràfica.

Però en definitiva, el cinema no és altra cosa, deixant a banda els aparells òptics que el perfeccionen, un conjunt d’ombres projectades damunt una pantalla mitjançant una poderosa font de llum.

Fent el pas de temps que abans assenyalàvem, sense oblidar que en el 322 abans de Crist, Aristòtil ja mencionava el teatre de les siluetes retallades nítidament sobre un llenç il·luminat pel darrera, a Europa el punt més àlgid del teatre d’ombres es pot situar a partir de 1880, en el cabaret Le Chat Noir, regentat per Rudolph Salis.

Les produccions del seu teatre d’ombres tenien etiqueta de gran espectacle, treballant en la posada en escena, tots alhora, fins a quatre o cinc manipuladors de siluetes-titella. Més un parell de maquinistes. Més un parell de tècnics de llums. Tot amenitzat per una orquestra en directe. Les siluetes-titella eren realitzades pels reconeguts pintors Henri Riviére i Caran d’Ache.

Que el teatre de les ombres xineses ha de ser considerat com un cosí germà de la gran família de les titelles i marionetes és un parentesc del tot sabut i acceptat. Però en una consideració familiar de segon grau,  també hi poden tenir cabuda totes aquelles ombres, ja siguin escèniques o fílmiques,  que, evidentment projectades amb total intenció i nitidesa, amplifiquen i magnifiquen, tant en quantitat  (en referència a l’augment de tamany del cos humà ) com en qualitat (en referència a la seva intensitat dramàtica ) l’expressió que l’actor o actriu executa amb el seu cos, però situant aquest actor o actriu, momentàniament mentre es produeix aquest efecte ombra, en una condició subsidiària que l’oculta als ulls de l’espectador.

Una ocultació  similar a la d’aquells manipuladors que , amagats a la vista del públic, fan possible que sigui el titella o la marioneta l’únic element viu i  comunicador.

Però de la mateixa manera que són molts els manipuladors de titelles o marionetes  que al llarg de l’espectacle no oculten la seva presència i la mostren, amb més o menys discreció, convertida aquesta en un element de distanciament brechtià que ensenya el “truc”, però que alhora, paradoxalment, pot fer augmentar l’efecte poètic de la titella o marioneta exhibida, també l’efecte de l’ombra espectacular en un escenari o pantalla, pot estar-se mostrant al mateix temps que també és visible en carn i os la presència de l’intèrpret que la provoca.

Aquest desdoblament , aquest mostrar-se simultanis  l’actor real i la seva ombra projectada en el decorat, és capaç de transmetre a l’espectador sensacions noves, sorprenents, multiplicades, fascinants, inquietants.

I és ara, en aquest punt de l’article, quan podem aturar-nos en l’enorme aportació que va suposar per a les ombres espectaculars, el moviment artístic cinematogràfic (heretat del teatre) de l’expressionisme.

Finalitzada la Primera Guerra Mundial, sorgeix a Alemanya, el corrent expressionista, aconduït per una interessant paradoxa : voler mostrar tots els patiments ( el país passava per una depressió)  i emocions més interiors de l’ànima humana; i fer-ho mitjançant una exagerada aparença externa, una interpretació molt teatralitzada i acompanyada de maquillatges allunyats del realisme.

Mercè Gost.

Ombres de petit format, fugint del realisme. Espectacle de Mercè Gost. Foto de Jesús M. Atienza.

Ajuden els decorats de línies i proporcions enormes i trencades, estilitzades, angulars, punxegudes. Gran quantitat de graons per a configurar escales de vertiginós desnivell. Els enfocaments i posicionaments de càmera (en el cas del cinema) per a crear una planificació original i estranya. I tant en cinema com en teatre, una il·luminació fortament contrastada entre claror i foscor, entre llum i ombres. Llum i ombres concebudes no com un element més o menys decoratiu pel seu contrast, ni com un element funcional per ensenyar o no les cares dels actors,  sinó en el sentit etimològic de cadascuna de les dues paraules, per a mostrar l’essència més intensa  de l’espectacle.

La pel·lícula de Murnau Nosferatu, del 1922, inspirada en la llegenda del vampir comte Dracula, resulta de les més exemplars pel que fa a les ombres de personatges utilitzades dramàticament, aquestes són ombres vives que es mouen, talment com titelles o marionetes, que adquireixen un absolut protagonisme en el fotograma o seqüència on es fan presents, que dimensionen amb extraordinària eficàcia el clima oníric i fantasmagòric que necessita Nosferatu. I és bo no passar per alt que Murnau , abans de dedicar-se a les seves pel·lícules, va ser actor i ajudant de direcció del gran director teatral Max Reinhardt.

Nosferatu

'Nosferatu', de Murnau.

Anys després, el 1979, un altre alemany, Werner Herzog, seguint les pautes estètiques de Murnau, realitzarà la pel·lícula Nosferatu, el vampir de la nit, on l’ombra del cos de Klaus Kinski, interpretant el comte de Transilvània, senyoreja i omple la pantalla en diversos moments. A destacar quan la seva ombra gegantina, es projecta damunt la paret de l’edifici on viu Mina, la seva víctima desitjada…

Fer un llistat de pel·lícules o muntatges teatrals on s’utilitza l’efecte d’ombres resultaria inacabable, qualsevol que furgui a la seva memòria en trobarà referències, però no vull concloure el tema sense un parell de cites interessants.

En el teatre, les ombres xineses, elaborades amb l’entrellaçat de les seves pròpies mans, que practicava Joan Brossa. A la màgia de la consecució del personatge o animal que cobrava vida entre els dits  del poeta visual, s’hi afegia la màgia efímera del fer i desfer.

En cinema, fer menció del joc de teatre dins el teatre que podem veure a la pel·lícula  La Marsellesa de Jean Renoir, amb diverses seqüències de teatre d’ombres que transcorren, justament, a l’interior d’un teatre d’ombres.

Etiquetas: , ,