Jordi Bertran inaugura el Club d’Opinió de Putxinel·li. Aquest nou espai és la tribuna dels membres associats que esperem que esdevingui un àmbit de debat i discussió, previ a l’espai fòrum obrirem en un futur. Aquí, cada membre hi pot exposar els seus punts de vista i experiències d’interès per al conjunt de la professió, programadors i interessats en general, més enllà dels continguts regulars de la revista. Amb gairebé dos mesos d’existència de la revista, ha estat la diversitat de continguts que han arribat a la redacció el que ha motivat que obrim aquest espai. Esperem que en gaudiu!

Anita Maravillas

Anita Maravillas. Foto de Jesús M. Atienza.

Quan les ombres s’allarguen

Transcendir! Transcendir! La gran dèria dels humans!

L’elixir de l’eterna joventut. La immortalitat, la vida eterna!, funestos pactes faustians…

No ens enganyem: per més punyent que sigui la vitalitat que ens anima, efímera ens serà la vida. Reis, politics, científics, poetes, pintors i artistes en general, tots carregant el seu ego amoïnats per transcendir. Sols hi ha una manera de fer-ho: deixar les petjades del nostre pas marcades en la memòria dels altres.

Hi ha dos tipus generals de transcendits: els malignats (dels que no farem esment en aquest escrit), i aquells que, duent algun valor positiu a dins, sense estalviar-ne esforç, han fet el que calia per treure’l fora i transmetre’l als seus contemporanis.

Sols aquets generosos seran dignes de gaudir de les engrunes de la immortalitat dels mortals.

Quan l’ombra de la mort s’allarga envers la posició on ens trobem, és l’hora de fer que la nostra s’allargui vers els que vénen al darrere, il·luminant (valgui el contrasentit), recolzant, inspirant i transmetent coneixements a les noves generacions.

Els bons titellaires són els que, com ho feia en Pepe Otal, saben moure’s com peix a l’aigua pels enigmàtics àmbits de la vida i la mort. Són els que a banda d’emocionar el públic amb els seus espectacles, ensenyen al jovent tot el que han après dels seus mestres i han descobert en el seu gran viatge, sense deixar-se res i abans que la mateixa grip que es va endur cap a un forat profund la Tieta d’en Serrat ho faci amb ells mateixos.

Si volem fer gran el nostre art-ofici, és a dir que milions de persones de tot el món el coneguin, en gaudeixin, el practiquin i l’estimin, hem d’escampar llavors tot esbotzant secrets.

Aurora i Paulette.

Aurora Poveda i Paulette Sanmartín en 'El barret foradat'. Foto de Jesús M. Atienza.

A Catalunya, tenim bons exemples de joves que han fet germinar llavors i que saben treure profit de los ombres dels “antics”. Farem esment d’uns quants. No hi són tots els que hi ha, però si els que he tingut mes a prop:

L’Aurora Poveda, la Marga i la Arantxa formen el grup Trastam. Amb el seu espectacle Les Coses de la Vida han aconseguit un llenguatge sorprenentment vital amb titelles fets a partir d’objectes, amb una contundent simplicitat i vis còmica. Són capaces de fer que un tetrabric es transformi en una vaca o en un xai, que un pal de fregar i un ventall i les seves pròpies mans siguin una cupletista, i un cubell i uns guant de rentar plats, un cantant de boleros.

A més, la seva activitat les du a col·laborar i treballar en altres companyies. La Marga amb, L’Estenedor; ja no diguem l’Aurora, que no para: fa televisió amb la companyia de Mercè Framis, i participa en els espectacles Poemes Visuals, El Barret Foradat i La Sucrera Diabètica de la Companyia Jordi Bertran.

La Glòria Arrufat i La Paulette Sanmartín vénen de presentar amb èxit, al Festival TOT, un interessant espectacle visual que respon al nom de Monstres. A més, la Glòria, junt amb la Lídia Clua, és membre del grup Xip-Xap. La Paulette també participa en dos espectacles de la companyia Jordi Bertran (Poemes Visuals i El Barret Foradat) i amb les marionetes de la Companyia Herta Frankel.

Irma Borges, Miren Larrea, Mireia (ex Feas), Valentina Raposo, Dora Cantero, totes elles amb una trajectòria professional que comença a ser dilatada, han creat grups com: Anita Maravillas, Pin Ups, Mimaia, i personatges tan ben trobats com la Leonor (Miren).

En Litus treballa amb les marionetes del Tibidabo i en les companyies de la Tia Helena de Saragossa i Jordi Bertran; la Paula López en projectes socials; en Carlos López i la Cristina Robledillo, amb el grup SOS Titelles; en Pucha, en Roberto, en Lope i un llarg llistat de gent que desenvolupa una frenetica activitat dins aquest motor que no s’atura que és l’associació Casa-Taller de Pepe Otal. Ah! i ben lloable la feina de l’Andrea Lorenzetti dinamitzant el taller del carrer Wellington per on passen titellaires com l’Àngel, la Mina o en Pep Gómez, amb qui fa un magnífic tàndem creatiu.

A Barcelona hi ha diversos centres per on han passat la majoria dels actuals i futurs joves profesionals: Marionetes d’Herta Frankel (al Tibidabo), la Casa-Taller de Marionetas de Pepe Otal , El Taller del Parc i l’Escola de la Mònica Pes. Són centres per on passen titellaires i “marionetistes” amb projecció de futur. Molts es queden a treballar al nostre país, d’altres allarguen la seva ombra per tot arreu, mantenint el nostre art i ofici en un estat de salut força acceptable pels temps que corren.

Que la cosa rutlli, mentre les ombres s’allarguen.

Etiquetas: , , , , , ,