Des de Lleida, durant el cap de setmana de la Fira de Teatre de Titelles, ja vam publicar una notícia en què subratllàvem l’alta qualitat dels espectacles que s’hi havien programat (vegeu també aquest sobre les trobades professionals). I avisàvem: els diversos jurats dels premis Drac d’Or, lliurats diumenge a la nit en l’acte de clausura de la 23a edició, no ho tenien fàcil. Avui s’han publicat oficialment les actes dels guardons que reconeixen les diverses facetes del treball de creació dels artistes convidats. En conjunt, l’espectacle més ben valorat va ser Poli Dégaine, de la companyia francesa La Pendue, que va rebre el Drac d’Or al millor espectacle, el Drac d’Or de les Autonomies i una Menció Especial del premi internacional del certamen.
'Poli Dégaine', Drac d'Or al millor espectacle de la Fira.
La Pendue posa en escena una versió estripada del Politxinel·la tradicional. És a dir, una recuperació de la transgressió original del titella, del seu humor negre i de la seva absoluta irreductibilitat. Presentat amb una estètica possible dins del punk, aquesta companyia actua amb un castellet de fusta i tela i s’adapta perfectament tant a l’ambient nocturn d’un cafè teatre com a la intempèrie. Però no només això: els quadres de l’obra Poli Dégaine estan assajats i polits fins a l’últim detall, cada escena és un ball de titelles que ha estat mil·limetrat per mantenir el ritme, la tensió i l’esbojarrament que fan que la dramatúrgia, inspirada en el tradicional, sigui totalment vigent avui dia.
'L'après-midi d'un foehn Version 1'. Compagnie Non Nova.
Una altra obra que ha acumulat diversos guardons ha estat L’après-midi d’un foehn Version 1, de la companyia Non Nova, també francesos. Drac d’Or internacional i Drac d’Or a la proposta més innovadora, el jurat ha valorat sobretot “la manipulació sense la intervenció directa del titellaire”, la qual cosa permet posar en escena una obra sobre la fragilitat d’allò que anima l’existència. I cal dir-ho amb aquestes paraules, ja que es tracta d’una obra volgudament transcendent, però en absolut inassequible. Té el gran mèrit de seduir l’espectador operant un petit ritual màgic: en una pista circular, al voltant de la qual s’asseu el públic, unes senzilles bosses de plàstic retocades a base de tisores i cel·lo perquè tinguin forma humana prenen vida i ballen, primer arran de terra i després enlairant-se i tornant a baixar lànguidament al centre de la pista. La intensitat del ball i la forma dels girs, la manipulació d’aquests objectes tan lleugers, la controla un actor des de darrere d’una taula a través de potenciòmetres que regulen la velocitat dels ventiladors que encerclen la pista. Senzill però molt efectiu.
El Drac d’Or d’escenografia va ser per a la companyia de Castella i Lleó Baychimo Teatro. He de reconèixer que, per raons d’horari, no vaig poder veure l’obra Todos sus patitos, però l’escenografia i l’evocació de la música d’aquest vídeo me’n fan venir ganes de cara a futurs festivals. Segons la companyia, amb aquest espectacle volen compartir un material que serveixi d’experiència comuna a partir de les vivències de totes les persones que es troben a la sala, tant els actors manipuladors com el públic. El bosc com a element compartit es fa abstracte per prendre la mateixa distància amb tothom i, així, esdevé un espai inventat per jugar i crear-hi un moment nou, present, a partir dels sons i les imatges.
Per a desgràcia meva, tampoc vaig arribar a veure That’s the story of my life, de la companyia Macarena Recuerda Shepherd, que ha estat guardonat amb el Drac d’Or de dramatúrgia. Curiosament, durant la Fira, me’n van arribar poques veus; en qualsevol cas, tindrem l’oportunitat de veure l’última producció d’aquesta companyia d’avantguarda, Greenwich Art Show, al Festival NEO, que comença demà mateix.
'Copacabana', de Ponten Pie.
L’espectacle Copacabana, de la companyia Ponten Pie, va obtenir el reconeixement del jurat i va ser guardonat amb el Drac d’Or d’interpretació. En efecte, Copacabana és el muntatge en què els titellaires tenen més protagonisme de tots les programats en aquesta edició de la Fira (amb l’excepció, potser i només potser, de Clinc!, de Pep Bou). L’espectacle recrea un restaurant decadent on, per sorpresa, s’hi presenta tot el públic. L’estrès inicial dels tres restauradors no afluixa en cap moment i fa de fil conductor de totes les peripècies que passen per fer menjar per a tothom. Els elements escenogràfics, de Jordi Dorado, tenen una qualitat estètica i pràctica inqüestionable; l’espai del restaurant teatre és agradable malgrat les estretors i les barres de bar i taules convertibles en teatrets per als titelles objecte —que actuen massa poc, per al meu gust— tenen una mecànica molt eficaç. S’hi barreja el llenguatge circense, evocat en la decoració del local com si els protagonistes fossin els descendents d’una família que ja ha deixat enrere els temps de glòria artística. De fet, els tres executants actuen molt més de pallassos que de titellaires. I en la funció que vaig veure —ho he de dir—, el llenguatge de trio de pallassos no es va acabar d’articular: Sergi Ots, en la figura de carablanca histriònic, no donava peu a les seves acompanyants perquè concloguessin els gags; la vis còmica de Natàlia Méndez, actuant de primer august, sonava amb sordina, i no quedava gairebé res perquè ho pogués rematar Emilie de Lemos, que, en aquell context, hauria pogut ser una contraaugust hilarant.
I un últim premi, atorgat per l’Associació d’Espectadors, al Millor Espectacle de carrer, que va rebre Roberto White pel seu Criaturas particulares. Tot i que, d’aquest muntatge, ja en vaig parlar en el seu moment (feu clic aquí per llegir-lo), no em puc estar de subratllar la gràcia en la manipulació, l’ús de tècniques corporals diverses i l’“ànima” que aconsegueix donar a tots els seus personatges. Segons l’escrit del jurat, precisament, aquest va ser un factor decisiu, i defineix com a excel·lent la “caracterització aconseguida amb elements senzills”.
'Gúlliver al país de Lil·liput', del Centre de Titelles de Lleida.
Deia al començament de l’article que la deliberació per lliurar cada un dels premis no devia ser fàcil. M’hi reafirmo: Julieta Agustí i Joan Andreu Vallvé, responsables del Centre de Titelles de Lleida i de la programació de la Fira, conscients del reclam popular que té l’esdeveniment i sensibles, per tant, a l’exigència de qualitat que se n’espera, van apostar per espectacles d’alt nivell estètic, en el sentit més noble de la paraula. I m’imagino que es podria justificar fàcilment que qualsevol dels espectacles que no van rebre cap guardó, l’haguessin obtingut.
Començant per la reposició de Gúlliver al país de Lil·liput en el marc vint-i-cinquè aniversari del Centre de Titelles de Lleida, que és una obra per a públic infantil elaborada amb un estricte rigor en tots els aspectes: disseny dels ninots, vestuari, música, coreografia, llengua, dramatúrgia… No cal dir que la personalitat pròpia i la solvència del Centre de Titelles són valors que, amb els anys, en fan una companyia de referència internacional.
'Clinc!', de la Companyia Pep Bou.
Semblantment, Clinc!, de la Companyia Pep Bou, i La música pintada, de Joan Baixas (aquest espectacle, estrenat recentment a La Mostra d’Igualada), van ser moments àlgids de la programació d’enguany. En tots dos casos, érem davant d’unes representacions que condensaven la carrera de dos dels creadors més grans del país; en el cas de Pep Bou, en un espectacle de format mitjà, sense actuar-hi ell físicament; el de Joan Baixas, fent una síntesi magnífica dels contes per a nens, l’avantguarda i la pintura, capaç de captivar petits i grans amb una honestedat i una presència que són molt molt d’agrair.
'La música pintada', de Joan Baixas.
El teatret dins d'un remolc dels Ymedio Teatro oferia 'Sie7e', un espectacle breu per a quinze espectadors. Hi vivien dos vellets entranyables fets amb una bossa de plàstic i un parell de càntirs.
