Luis Vieira i Rute Ribeiro, els directors del Festival Internacional de Marionetas e Formas Animadas de Lisboa – FIMFA Lx, reservaven espectacles molt especials per tancar l’edició 2012. Diagnòstic: Hamlet, de Miquel Gallardo, i La música pintada, de Joan Baixas, molt bons representants de l’alta qualitat dels artistes catalans. No és cap sorpresa, tenint en compte la llarga carrera de Baixas, iniciada a la dècada de 1960, al costat de Teresa Calafell i sota el nom de Teatre de la Claca, que va aconseguir un èxit mundial amb l’espectacle Mori el Merma (1978 ), en col·laboració amb el pintor Joan Miró. Com tampoc és una sorpresa la qualitat de l’última producció de Miquel Gallardo quan aquest ja havia enlluernat amb treballs anteriors com L’Avar de Molière amb Tabola Rassa o Don Joan. Memòria amarga de mi.

teatro nacional lisboa

La Companyia Pel Mànec de Gallardo va estar divendres passat al Teatro Nacional Dona María II. Si ho hagués sabut abans, s’hauria posat “encara més nerviós”, va afirmar. Des que es va estrenar Diagnòstic: Hamlet, fa només un any, l’ha representat una trentena de vegades. “Molt poques”, va dir, “però ara amb la crisi els contractes s’han reduït dràsticament”. Va fer aquestes declaracions en una xerrada amb el públic després de l’espectacle, en què el mateix artista i Luis Vieira van parlar sobre la creació teatral, les tècniques i la interpretació. Miquel Gallardo va declarar: “Un espectacle no s’acaba mai acaba amb els assajos, sinó amb el contacte amb el públic. Ara, després de trenta vegades que he representat aquest espectacle, crec que ja està completament a punt. No és perfecte, simplement ja està tancat.”

pel mànec hamlet

Max Flaubert i el "doctor" Miquel Gallardo.

Diagnòstic: Hamlet no és una altra versió del drama de Shakespeare, sinó un ús del text per a un argument nou. Max Flaubert, encarnat per un titella, és un adolescent que ha decidit aïllar-se després que es morís el seu pare i que la seva mare es casés amb el seu oncle. Està sota tractament psiquiàtric amb el seu titellaire, Miquel Gallardo, però cinc anys després de la mort, encara es nega a rebre ajuda. Prenent com a font d’inspiració contemporània els joves japonesos que es tanquen a l’habitació per protegir-se de la pressió dels seus pares i de la societat, els hikikomori, Max Flaubert crea el seu món interior fet a base de lectures de Shakespeare, música i Internet. La relació entre ell i el metge és, de fet, el tema de veritat: el desdoblament de personalitat del titellaire.

pel mànec hamlet

Gallardo va decidir no concentrar-se tant en el dubte de Hàmlet sinó en les possibilitats que oferia el personatge de ser dos. I si en l’obra original el príncep Hàmlet utilitza el teatre i els comediants per revelar la veritat sobre la mort del seu pare, ara és Gallardo qui utilitza Hamlet per parlar sobre la dualitat del titellaire. Irònicament, en una de les primeres escenes de l’obra, la mare de Max Flaubert (no es fa servir el nom Gertrude), un altre ninot, canta el bolero Puro Teatro. En una altra escena, més dramàtica, el doctor surt de l’armari on, simultàniament, està parlant amb Max, i així es pot veure aquesta duplicitat: un dels dos està projectat a la paret de l’habitació mentre parla amb el seu pacient i l’altre és a fora de l’armari caminant per l’escenari com si ho fes sobre un cable. Molts detalls fan que aquesta peculiar dramatúrgia funcioni. La direcció de Maria Castillo és simplement genial.

pel mànec hamlet

Conversa amb Luis Vieira (esquerra) i Miquel Gallardo després de l'espectacle.

Miquel Gallardo manipula Max Flaubert, la seva mare i Ofèlia, la qual se suïcida durant una trucada d’Skype. No obstant això, el drama no és del jove Flaubert, que es creu Hàmlet, sinó del metge. Això fa que l’obra sigui extremadament difícil d’interpretar, ja que l’actor es troba sol a l’escenari durant setanta minuts i dóna vida a quatre personatges diferents, tres dels quals, a més, els ha de manipular. Els titelles són de Martí Doy. Són de mida real, es mouen amb un braç des de darrere es del cap. Després de l’espectacle, Gallardo va voler reconèixer la influència directa de Neville Tranter. Els moviments i els diàlegs són nets i versemblants, fa que tot sembli natural, com si els titelles fossin actors de carn i ossos.

… I Joan Baixas al Museu da Marioneta

De l’espectacle de Joan Baixas La música pintada ja n’hem parlat anteriorment. Tot i que el vam poder veure a la Fira de Teatre de Titelles de Lleida, ens va tornar a impressionar per la seva naturalitat. Baixas es troba en una fase de maduresa del seu treball que l’apropa molt al públic i el fa ser capaç d’explicar aquestes històries tan difícils com la vida i l’obra de Maurice Ravel i de Claude Debussy. I aconsegueix que sigui per a nens!

Joan Baixas

Bé, no exactament. No hi ha dubte que es una obra de teatre per a nens. El que passa és que Joan Baixas es fa tan assequible i és tan honest que arriba als nens amb facilitat, tinguin l’edat que tinguin. La seva màgia especial fa que tot el públic sigui molt jove.

En part és gràcies a la manera d’explicar la història, però també als dibuixos que pinta en directe sobre una pantalla il·luminada, seguint la música d’aquests dos compositors impressionistes. L’impressionisme és, de fet, el que porta a escena per fer-nos sentir sensacions agradables, mediterrànies i exòtiques, de l’Orient llunyà. Amb La música pintada s’exposa obertament, aquí hi ha la seva forma de treballar i de veure la vida i l’art. És un espectacle senzill, però els sentiments que queden després de veure’l són poderosos i duradors.

Joan Baixas

Etiquetas: , , , , ,