El dissabte 19, al Taller de Titelles de Pepe Otal, s’hi va celebrar una festa-homenatge pels trenta anys de matrimoni de Carlos López amb els titelles. L’assumpte valia la pena perquè el Carlos (Sant Sebastià, 1959) és un basc injectat no fa gaire a la Barcelona del segle XXI. La seva trajectòria en el teatre basc ja era llarga: venia d’Aduna, una població no gaire lluny de Tolosa, de fundar un laboratori d’arts diverses anomenat Asvinenea (2003): dansa, equilibris, somnis i titelles. Per casualitats de la vida, la seva filla es diu Asvin i viu penjada de braços i cordes al planeta del circ.

carlos lópez - jesús atienza

Carlos López amb l'estatueta de Juli Pi.

Sempre he cregut en els mestissatges i el Taller d’Otal ha sigut sempre, tant a la Barceloneta com al Raval, un lloc de barreja de sangs. En vida del mestre, s’hi va forjar el Bulubús, periple d’un ampli grup de titellaires assedegats de carrer i titelles que Otal va apadrinar sota la tutela organitzativa de Carlos López. Després d’uns assaigs per Catalunya, la seva arrencada definitiva va ser un viatge a Bilbao gloriós, i el seu lema de “llibertat al marge del mercat” el va recollir una pel·lícula, ja mítica, d’Asakofilms, que es va estrenar quan Otal ja havia emprès el viatge des de Sardenya cap al lloc on no hi ha mapes.

Si el Taller va sobreviure a la mort del seu capità va ser gràcies a la voluntat dels grumets, que el van netejar i li van donar esplendor. El Bulubús apareix i desapareix com un holandès errant. Els cursos (com un de magnífic d’Oriol Pont sobre construcció de titelles victorianes), les actuacions i les festes s’hi succeeixen gràcies a una organització desorganitzada que porta el timó. I un dels braços fonamentals que controla aquest timó és el de Carlos López.

carlos lópez - jesús atienza

Carlos López amb David Laín (i Pepe Otal).

Potser per això a la celebració hi havia alguns dels membres més significatius de la vella guàrdia titellaire: Teresa Travieso, Carles Cañellas, Jordi Bertran, Sebastià Vergés, Jesús Atienza i David Laín, que va lliurar a un Carlos emocionat l’estàtua que representa Juli Pi. Un enigma que creua Catalunya i la fa cosmopolita: el mestre d’Els Quatre Gats en mans d’un basc. Un signe que alguna cosa nova pot sorgir en qualsevol moment. L’excel·lent cachaça amb maduixa o llima que fabricava Asvin va facilitar les coses, com també els plats de marmitako que es van servir per sopar. Tot és més fàcil en l’ambient submarí del taller, que aquella nit estava poblat de mil converses, algunes de molt intel·ligents, i cent cossos que es repartien petons, alguns de molt llargs. La fauna, com gairebé sempre, la va controlar suaument Albert Tort.

carlos lópez - jesús atienza

Després d’un vídeo que recollia la trajectòria vital i artística de Carlos López, la festa va continuar amb breus actuacions presentades per dos titelles de carn i ossos que penjaven del sostre del Taller amb cintes elàstiques. Van donar pas a Pucha i els seus mimotitelles de dits; Helena Millán i el seu titella vistuós, Duende Tilo, que recull nous per al llarg hivern que ve; Jordi Bertran, amb Toti Tipón enfilat a la banqueta verda; el duo de Lope, amb el seu elegant esquelet-pianista, i Ferran, amb el seu divertit gos que canta “miau”; un altre duo, el de Marieta i Cristina Robledillo (ànima i motí de la festa), que van cantar una versió de Ne me quitte pas amb tanta passió que a un dels titelles li va caure la mandíbula inferior, i finalment la guitarra i la veu de Christian. Com totes les actuacions del Taller, imprevisibles, sorprenents, plenes de joies i d’errades. Jo vaig marxar quan el Carlos cantava Brassens i allò de “no seguir l’abanderat”; no va ser per això, sinó perquè vaig sentir que l’esperit del Pepe baixava a beure cervesa. Els que es van quedar m’han explicat que la nit es va fer matinada i que la policia, cada vegada més omnipresent en tots els carrers de la península, no va arribar a interrompre la vetllada. Oremus perquè la cosa continuï així.

Fotos de Jesús M. Atienza.

Etiquetas: , , ,