Després de la Patum de lluïment d’aquest matí, ara toca la primera de les dues Patums completes, en què es representen tots els quadres de les festes del Corpus de Berga. I és que aquest cap de setmana toca Patum, representació popular d’origen medieval que barreja paganisme i, inevitablement, doctrina catòlica. El dimoni més conegut dels que hi desfilen és el de la màscara de les Maces. Antigament tenia un quadre únic que es representava amb els Plens; però actualment participa en el ball de Maces i Àngels, que simbolitza la lluita entre el Bé i el Mal (i guanya el Bé, és a dir els Àngels). Els Plens, figura també diabòlica, continuen tenint un quadre propi, segurament el més famós i el més espectacular de la festa.

Com passa amb aquesta mena de manifestacions, la Patum és el que resta d’uns rituals que fa segles estaven estesos per una zona més àmplia del territori. Es tractava d’uns entremesos que acompanyaven les processons de Corpus amb la finalitat d’educar i moralitzar, però que de seguida devien prendre entitat pròpia, independentment de la processó. I, en conseqüència, van arribar les prohibicions i les adaptacions. La referència més antiga a les festes del Corpus de Berga són del 1454, però això no vol dir que la presència de dimonis o de figures demoníaques paganes en l’imaginari col·lectiu popular, que emergia a cada mínima oportunitat, no tingui un origen molt més allunyat en el temps.

El Dimoni és un personatge comú i recurrent de rituals col·lectius de tot Catalunya com els correfocs i espectacles de titelles. En la majoria dels casos, és un dimoni domesticat, vençut per àngels (a la Patum) o per l’assenyat Titella/Perico (en el teatre de putxinel·lis); però un peronatge, al capdavall, que malgrat tots els segles de doctrina i de moral, sobreviu amb un protagonisme sospitós. Substrat cultural, és la imatge de nosaltres mateixos que es resisteix a ser dominada. Malgrat tot.

(Foto de la pàgina d’inici: fragment, de Rafael López-Monné.)