Jorge Luis Marzo, historiador de l’art, professor de la Universitat Pompeu Fabra i de l’escola Elisava, ha publicat a internet el llibre L’era de la degradació de l’art i la política cutural a Catalunya. En només 63 pàgines, Marzo explica de quina manera l’art i la cultura ha sucumbit a una idea de societat benestant, sense conflicte, i com des dels poders públics s’ha aconseguit despolititzar la majoria de formes d’art i de cultura. Els drets de còpia no estan reservats i el podeu llegir fent clic aquí.

És un llibre molt lúcid que comença fent un breu resum històric des de la fi del franquisme fins als nostres dies. L’interès que té, sobretot, no és tant pel discurs, que no és nou, sinó per la claretat amb què està exposat i la quantitat d’exemples i de dades que aporta. És per tant, un document contrastat que explica el segrest de la cultura per part de les autoritats culturals i la substitució d’una cultura lliure per una idea burgesa de cultura nacional.

macba

Un cop feta la introducció i la contextualització més general, Marzo se centra sobretot en les arts visuals, en com es financien, la posició dels sectors públic i privat, les col·leccions… Tot i això, il·lustra perfectament el que ha passat en aquest país en tots els àmbits de la cultura: el teatre, la dansa, la música…, amb l’excepció, parcialment, del teatre d’objectes i de titelles. Irreductibles, lliures, potser per la seva pròpia naturalesa popular, els titelles s’han mantingut al marge del panorama que ens explica L’era de la degradació de l’art… Una lectura molt recomanable i reveladora.

Alguns fragments:

“(A l’acabament del franquisme) si les arts representaven la llibertat, per què ningú no es va demanar sobre llurs funcions en un nou marc de llibertats? La garantia institucional oferta a principis de la dècada de 1980 a Espanya i a Catalunya, en el sentit de donar cobertura perque l’art es produeixi “en llibertat”, ha vingut acompanyada d’un rebuig a pensar en la funció que tenen les pràctiques culturals en una democràcia, la qual cosa no ha provocat res més que una política garantista, no socialment discursiva. Això ha creat un monstre, que no és altre que la implementació de la política cultural com a substitut de la cultura: la derivació del necessari conflicte que genera la pràctica cultural cap al consens imposat –sempre inflacionari– que determina la política cultural.”

(…)

“L’obsessió dels actuals responsables de les polítiques culturals és l’ordenació i la racionalització de tot el mapa artístic local. Han agafat l’esquadra i el cartabó per dissenyar-nos un entorn on tot encaixi en un harmònic recorregut traçat des de dalt. El conseller Mascarell es va referir l’any 2011 a la necessitat d’aplicar “jardineria científica cultural” a la política artística. Un jardí d’aparença perfecta amb matolls pulcrament retallats, cap bri d’herba fora de lloc –qualsevol element estrany o inoportú ha de ser arrencat–, jocs de perspectives òptiques i jerarquies ben definides, mentre se’ns guia per camins que hauran d’orbitar al voltant d’un únic i majestuós centre: el MACBA.”

(…)

“A Catalunya, a diferència de la resta de l’estat, l’expressió “fer cultura” va adoptar un altre terme, però amb els mateixos propòsits: “fer país”. L’expressió encunyada pels més alts dirigents polítics proposava que gràcies a una barreja de mecenatge públic i privat les tensions identitàries sempre presents al país podien desfer‐se gràcies a una construcció cultural col·lectiva que subratllés la idiosincràsia nacional i la projectés tant dins com fora del territori.”

“Així doncs, la cultura esdevenia el pal de paller de la cohesió social i la participació ciudatana en un nou sistema de valors. En aquells dies, l’art, la literatura, el cinema, la música o el teatre, eren percebuts com actius democràtics durant la llarga quaresma del franquisme. Res millor, doncs, que la cultura per canalitzar els impulsos d’una societat ja democràtica. Per tant, la cultura venia a substituir la política com a lloc de trobada. La política estava massa contaminada de conflicte.”

(…)

“El president Pujol ho expressà diàfanament: “La cultura ha de servir per reconstruir Catalunya, no pas per fer política”.

(…)

“El “Pacte Cultural” era la constatació que l’art i la cultura havien de ser els motors de la nova democràcia i de l’urbanisme social barceloní.”

També podeu veure aquesta entrevista, relacionada amb la creació de la cultura popular, feta arran de l’exposició El D_fecte barroc, de la qual Jorge Luis Marzo va ser comissari, al final del 2010 i començament del 2011.

Etiquetas: ,