Durant aquests últims mesos, la figura de Joan Baixas ha estat present en múltiples festivals i efemèrides titellaires del món sencer, no sols per l’afortunat rebement del seu últim espectacle, La música pintada, sinó també per haver-se convertit, durant uns dies, en el portaveu mundial de la professió.

En efecte, va ser l’escollit per escriure i llegir el text del Dia Internacional dels Titelles, un encàrrec d’Unima Internacional, el 21 de març. Joan Baixas el va llegir personalment davant les dues torres d’Àvila del Poble Espanyol de Barcelona, durant el Festival TOT, que s’organitza i té lloc precisament en aquest espai.

Lectura día internacional del Titella

Lectura de Joan Baixas el Dia Internacional del Titella. Foto Jesús Atienza

Fou durant aquest festival que tingué lloc també una entranyable trobada entre Jacques Trudeau, Secretari General d’Unima i director artístic del Festival TOT, i Joan Baixas, al qual vam assistir uns quants privilegiats que vam tenir el gust d’escoltar les paraules de l’artista català. Amb el to de naturalitat que li és propi, senzillament ens va explicar la seva vida.

Un relat que feia temps romania a la meva llibreta d’apunts i que finalment ha trobat la seva ocasió de sortir del paper i ser exposat a la llum pública de Putxinel·li i els seus dos germans bessons Titeresante i Puppetring.

Va ser després de l’esmentada lectura del text –que nosaltres vam publicar en aquesta revista– quan ens dirigírem tots a una de les sales del Poble Espanyol i, asseguts en còmodes coixins, ens vam deixar portar per les tranquil·les paraules de Jacques Trudeau, que amb la suavitat que el caracteritza, va anar extraient una a una les de Joan Baixas, el qual, un cop va haver arrancat, no va deixar de parlar durant ben bé dues hores.

Jacques Trudeau i Joan Baixas

Jacques Trudeau parla amb Joan Baixas. Foto Jesús Atienza.

– La veritat és que no me’n recordo de com vaig començar amb això dels titelles. Tot a la vida ve de la infància i de la família. En aquest sentit es pot dir que hi havia una certa predisposició familiar: tant el meu avi com el meu pare eren pintors i tenien l’Acadèmia Baixas, un lloc situat  a les Galeries Maldà de Barcelona, tocant al carrer del Pi. De fet, en la família hi havia dues branques: la dels fusters i la dels pintors. El meu besavi era evanista, procedent d’una família d’evanistes que s’enrolà per servir amb el seu ofici l’exèrcit napoleònic i acabà instal·lant-se a Barcelona. Un dia el meu besavi va considerar que havia arribat l’hora de pujar de categoria i va induir el seu fill a fer-se pintor. Així va començar aquesta història de l’Acadèmia.

Jo recordo molt bé aquesta acadèmia, a la que tant el meu pare com el meu avi i els meus germans hi havien anat a estudiar dibuix o a distreure’s pintant models al natural, fins i tot noies despullades que no era gaire usual en l’època. Era tota una institució al barri i a la ciutat, reflexe d’una època malauradament perduda.

– Un altre factor que indirectament em va conduir cap al teatre va ser la meva estada de cinc anys a un internat religiós quan era nen. Es pot dir que l’escola no era cap meravella, més aviat eren tots uns fills de p…, però una circumstància em va salvar, o més ben dit, em va ensenyar moltes coses que després m’han servit per  a la meva carrera: em vaig convertir en el lector oficial. Com en els convents, a l’hora del dinar i del sopar, algú llegia mentre els demés menjaven. Jo vaig ser l’encarregat de llegir i això em va marcar per sempre. En primer lloc, perquè aviat em vaig convertir en un expert en centrar l’atenció dels demés tenint jo la paraula, cosa que té molt a veure amb el teatre, com és obvi. I, en segon lloc, perquè em vaig acostumar a anar al meu aire: quan els demés desfilaven cap al menjador, jo anava sol i pel camí contrari cap a la trona de lectura. I quan els demés havien acabat de menjar, jo ho feia sol i en silenci a la cuina. Independència i capacitat de seduir amb la paraula. Sempre els hauré d’estar agraïts, als religiosos d’aquella escola, haver-me ensenyat aquestes lliçons.

Com és d’esperar, d’aquella escola, i malgrat els preciosos ensenyaments rebuts, en va sortir rebel i sense cap ganes de seguir estudiant. De fet, als quinze anys planta els estudis i es posa a treballar. Fa de tot, sense saber realment a què dedicar-se. Inquiet, conecta amb determinats cenacles artístics de la ciutat, concretament amb les tertúlies que tenien lloc cada dimecres a casa del pintor Antoni Tàpies i on hi assistia el poeta Joan Brossa i altres artistes. Allà es parlava de poesia, de música, d’art i es passaven pel·lícules de cine mut, del qual Tàpies n’era un gran col·leccionista. Sense recordar exactament com, un dia ensopega amb els titelles i se li ocorreix muntar alguna escena. Quan li diu a Joan Brossa si estaria disposat a veure el que havia fet, aquest, per sorpresa seva, li diu que sí. I el resultat és l’encoratjament del poeta, que l’anima a dedicar-s’hi.

Joan Baixas

Joan Baixas. Foto Jesús Atienza.

– Vaig muntar un petit taller a un racó de l’Acadèmia de mon pare i allà vaig començar a construir els primers titelles. De seguida vaig conèixer a la Teresa Calafell i els dos ens vam llançar com qui diu a la carretera. Des d’un bon començament, vaig ser molt conscient de que per engegar una professió d’aquesta mena, calen mitjans, i decidit a aconseguir-los vaig organitzar una mena d’empresa en la que tothom podia invertir i tenir-hi accions, però poques, perquè jo volia tenia la majoria. Les accions eren de vint duros, però sumades feien un bon capital. Amb això ens vam comprar un cotxe i ens en vam anar a viure a Sant Esteve de Palautordera, és a dir, fora de la ciutat. Van ser uns primers anys de molta activitat viatjant per tot Catalunya en una època en la que pràcticament érem els únics en fer uns titelles que se sortien del que s’havia vist fins llavors. Un dia va venir a actuar a Santa Maria de Palautordera la Teresina la vídua d’Ezequiel Didó amb la seva barraca de titelles. Era la primera vegada que veia uns titelles fets a la manera antiga. M’hi vaig acostar i em vaig oferir per ajudar-la a fer la funció. Així vaig iniciar una bona amistat amb ella de la que vaig aprendre moltes coses. Més tard, em vaig assabantar que la Teresina havia cremat el seu barracó: en no trobar la manera de seguir amb les actuaciones, va preferir cremar aquell plegat de fustes que semblaven no interessar ningú. Vaig arribar massa tard. Una pèrdua que vaig deplorar molt. Tot això passava allà pels anys 1967-68.

Els anys del Maig francès, quan tot Europa bullia i la juventut semblava haver descobert les claus secretes de la Vida i de la Revolució. Anys decisius en la història del país, quan es va iniciar un procés contestatari que acabaria conduïnt a la Transició vers la Democràcia, un cop, clar, el Dictador hagués decidit morir al llit, en una agonia llarga i inacabable. La qüestió, però, és que la Transició, malgrat l’agitació anterior, no va començar de debò fins després la mort de Franco. Però aquest llarg procés d’abans i després, va servir perquè tota una generació d’artistes es llencés al carrer o a les carreteres, amb ganes de menjar-se el món i desenvolupar estètiques i llenguatges diferents als anteriors. Joan Baixas i Teresa Calafell foren uns d’aquests joves. Muntaren La Claca, i així començà la seva llarga aventura vital i artística.

– Un dia vam anar a Charleville, l’any 71, i vam tenir la sort de que allò que fèiem agradés. Això ens obrí moltes portes i vam conèixer el món titellaire europeu, que estava bastant més avançat que el nostre. Ens vam convertir en “joves promeses”, sensació sempre molt agradable que ens donà ales i uns estímuls que vam aprofitar tot el que vam poder. També va ser vers aquella època que la Teresina ens parlà d’un marionetista anglès que durant la guerra feia funcions a casa seva pels refugiats polacs que acollia la seva dona (cònsol a Barcelona de Polònia). Tothom es pensava que estava mort fins que un dia vam descobrir que vivia a Sarrià, aïllat de tot el món. Vaig anar a veure’l però no em va voler rebre. Pel que semblava, patia una greu depressió fruit d’uns desenganys monumentals. La seva dona, quan m’acomiadà, em digué en veu baixa que tornés a la setmana següent. Així ho vaig fer i aquella segona vegada, després d’una calculada posta en escena de la seva dona que em va fer parlar en veu alta perquè ell em sentís des de dins de la casa, va acceptar rebre’m. Fou així com m’explicà, amb les llàgrimes als ulls, la trista història de la seva companyia Marionetas de Barcelona: quan l’alcalde en persona li havia promès un espai per muntar un teatre al Poble Espanyol, i després de dos anys de treballar en el projecte hores i hores, amb la construcció de tot un teatre de dos ponts adaptat a les mides de l’escenari que li donaven, van canviar l’alcalde, el qual va decidir regalar aquell espai a una corista amiga seva, per muntar-hi un cabaret que només durà uns mesos. Va caure en una depressió profunda, refugiant-se en el desengany i l’apatia.

Joan Baixas

Joan Baixas. Foto Jesús Atienza.

A la sala hi havia persones com la Teresa Travieso o la Maryse Badiou, que coneixien molt bé el senyor Tozer, i escoltaven tots amb el somriure als llavis i la nostàlgia dels anys passats.

– Fou llavors quan vaig parlar amb en Hermann Bonnín, director de l’Institut del Teatre, i en Xavier Fàbregas. Vam anar al teatre abandonat del Poble Espanyol i vam descobrir les caixes xopes d’humitat del senyor Tozer que allà s’havien quedat intactes, amb totes les marionetes, decorats i demés elements escènics a dins, ja que de cap de les maneres va voler anar-les a recollir. Vam comprendre que allò era un verdader tresor i un gran regal que l’atzar ens posava als davant, just quan a l’Institut del Teatre s’estava parlant d’iniciar noves disciplines que sortissin del simple teatre clàssic de paraula. Fruit d’aquella visita i de les converses tingudes amb el senyor Tozer, va néixer a l’Institut del Teatre el Taller Escola de Marionetes, centrat en la tècnica del fil de la que el senyor Tozer n’era un mestre reconegut internacionalment. I, en paral·lel, nasqué també l’Escola de Titelles que aviat arrancaria amb l’Andreu Vallvé i el Josep Maria Carbonell. El senyor Tozer ens va demostrar que era possible renéixer després d’una profunda depressió i fou un estímul molt gran per a tota la professió.

Aquells foren uns anys molt especials, en els que s’iniciaren molts titellaires que després tingueren un llarg recorregut artístic.

– Es va viure, en efecte, el que jo anomenaria una Primavera dels Titelles. Sortiren els primers grups ja no tradicionals, com l’Espantall, l’Estaquirot, l’Àngel Forné, i es va fer el primer Festival. Nosaltres treballàvem tant pels nens com pels adults. L’amistat de la Maria Aurèlia Capmany, activista cultural molt important de l’època, va ser decisiva, i vam muntar obres basades en textos de Joanot Martorell. Va ser una època molt bona en la que Barcelona va saber respondre a aquelles noves necessitats. Foren els buròcrates els qui acabaren amb aquesta efervescència. El mateix Institut del Teatre tingué enveja dels titellaires, que organitzaven festivals amb pressupostos cada vegada més alts…

Li pregunta Jacques Trudeau per la seva relació amb Joan Miró, amb qui va fer, com se sap, l’obra Mori el Merma.

– La relació de Miró amb els titelles venia de molt lluny. D’entrada, va estar sempre molt interessat en Jarry. El personatge d’Ubú el va treballar amb molts dibuixos i pintures i sempre l’obsessionà. Per a ell, Ubú va acabar sent Franco. I quan vam invitar un dia a uns quants artistes catalanas a crear una exposició de titelles, en Miró va respondre que ell no volia fer uns simples titelles, sinó un espectacle sencer. Ens vam quedar de pedra. És així com va començar aquesta aventura fantàstica. Vam començar a treballar a partir dels dibuixos que en Miró ens anava donant. Això seria cap el 1975, quan van afusellar a Puig Antich, amb qui m’unia una gran amistat. La indignació va calentar els motors del projecte, i vam estrenar l’obra el 1978. Miró, que ja tenia 80 anys, ens va delegar tota la construcció dels titelles, però els va voler pintar ell en persona. Foren uns dies molt emocionants, llargues hores de treball en les que la seva vitalitat i energia ens impressionaren molt. Vam estrenar al Liceu de Barcelona. Hi havia també aquí una qüestió de gelosia: en Picasso va estrenar-hi el ballet Parade, al Liceu, amb música de Satie, i en Miró no volia ser menys. Però el seu compromís polític el va conduir a assimilar la figura de Franco amb la d’Ubú, convertit en el Merma. Va ser una manera de celebrar la mort de Franco.

Trudeau l’excita a parlar sobre la seva condició de titellaire. ¿Què representa per a ell haver-se dedicat a aquesta professió?

– Ara me n’adono de la gran sort que he tingut sent titellaire. És una de les millors professions del món. La raó és la llibertat que et dóna, ja que es tracta d’un gènere generalment poc considerat, marginal, i això jo sempre ho he aprofitat. Jo en aquesta professió he descobert el plaer de la bellesa, m’interessa el silenci, l’atenció màxima del públic. La poesia és un antídot al patiment, hoy vaig veure a Sarajevo durant la guerra. Ara crec que estem una mica malament. A Europa, ens hem cregut això del benestar, ens hem pensat que érem rics i ara que ens adonem que no ho som, no ho podem soportar. Sóc molt crític amb Europa i amb Catalunya. La depressió que es viu és del tot injustificada i costarà sortir d’aquest forat. Però quan més ens enfonsem, més possibilitats tindrem de reaccionar, això és segur…

Deixem aquí les paraules de Baixas i tanquem aquest article llarg, dens i ple de revelacions i de sinceritats, que gràcies a les arts seductores de Jacques Trudeau, vam poder gaudir durant un dels migdies del Festival TOT al Poble Espanyol de Barcelona.

Etiquetas: , , , , ,