Es presentà el dijous 21 de juny, a les 12h del migdia, el Taller realitzat pels alumnes de Segon Curs d’Escenografia de l’Institut del Teatre[i], amb el títol “De què tens por?” i dirigit per Alfred Casas. Van col·laborar també Jaume Ayza, professor d’Il·luminació, i Elisa Echegaray, professora de Personatge i Vestuari. En l’apartat de dramatúrgia, Víctor Molina va participar al principi del Taller amb algunes observacions sobre el concepte y la proposta del recorregut. El taller va tenir la sort de comptar amb l’afortunada participació d’alumnes de Tercer Curs de Gest del Centre de Terrassa de l’Institut del Teatre.

Taller Institut

La Por de Caure

Més que una obra convencional d’escenari, el Taller va escollir una interessant forma de recorregut que el públic, en grups de deu persones, havia de seguir guiat per unes hostesses encarregades d’introduir-lo a cada un dels escenari-instal·lacions, quatre en concret, que corresponien a les Quatre Pors que centraven la temàtica de la proposta: la Por de Caure, la Por de Volar, la Por de Saber i la Por d’Oblidar.

Però allò que encara ho va fer més interessant va ser l’espai triat pel recorregut: el pis menys dos del mateix Institut del Teatre, on hi ha els tallers d’escenografia, maquillatge  i vestuari, així com el magatzem on reposen les caixes amb bona part del fons del MAE mentre esperen ser traslladades al futur Museu del Teatre de Barcelona. Interessant tria d’espai que podríem anomenar com “els budells reals i simbòlics” de l’Institut: allà on es cuina i s’ensenya la visualitat del fenomen teatral, i allà on hi rauen, amagats en caixes, les restes i els secrets del Teatre Català dels últims cent anys. Un espai misteriós, farcit d’objectes i d’instruments que expliquen i sustenten algunes de les dimensions artesanals del teatre.

Taller de L'Institut del Teatre

El senyor del diari. Foto de Carlos Benito Ballester

Del Taller crec que s’han de valorar i conèixer dos dels seus aspectes: el visible i l’invisible. El visible és allò que vam veure l’altre dia els privilegiats que vam seguir els itineraris del recorregut per les Quatre Pors. L’invisible és el procés de composició i elaboració del taller, que va comptar amb un complex equip de col·laboradors, com abans ja s’ha indicat, i que durà dos mesos de treball. Nosaltres parlarem en aquesta crònica de l’aspecte visible. De l’invisible, ho faran els seus propis protagonistes, en una finestra que obrirem a la Secció de Formació en la que es podran veure i seguir els diferents processos de creació del Taller[ii].

cartell

Cartell del Taller

Crec que el gran encert del Taller és el seu mateix plantejament, que constitueix tota una declaració de principis del que podria ser un ensenyament teatral centrat en els objectes, la transformació dels espais i un treball d’actors integrat en les dimensions visuals del teatre. En aquest sentit, es pot dir que Alfred Casas inaugura una nova etapa a l’Institut del Teatre, ben sustentada per la incorporació dramatúrgica de Víctor Molina, la col·laboració d’altres professors del Departament (llums i vestuari) i amb la incorporació de Jordi Palet com nou professor de Teatre d’Objectes i de Titelles.

Taller de L'Institut del Teatre

La noia que vola. Foto Carlos Benito Ballester

Si per teatre d’objectes entenem aquell teatre que converteix determinats objectes en personatges o en altres “realitats” que normalment no estan implícites en la seva aparença quotidiana, es podria dir que transformar un espai en una realitat distinta a la seva normal, constitueix també una variant més àmplia de “teatre d’objectes”. Això és el que va proposar el Taller dels alumnes de Segon Curs: convertir aquells espais d’ús diari els uns, d’ús passiu per a magatzem els altres, en els espais simbòlics de quatre Pors ben quotidianes i universals: la Por de Caure, la Por de Volar, la Por de Saber i la Por d’Oblidar. Algunes sales que només eren de pas també es van convertir en “espais de por”, com el taller de pintura en la “Por de Tacar-se” o el Taller de Vestuari en la “Por de Punxar-se”. Cada espai desenvolupava la seva por amb una escenografia i una interpretació actoral concretes.

Important destacar l’encert de les hostesses, amb una maneta de donar corda a l’esquena i un comportament de titella o de robot mecànic. Tant la seva gestualitat com el seu parlar feien referència a aquesta natura automatitzada, burla per una banda de les visites culturals guiades i de la buidor abstracta de la nostra societat, que procura automatitzar totes les seves funcions, i molt en especial les culturals.

Hostessa

Hostessa, dibuix.

Pors… Un encert també la tria de la temàtica central: no és a través de la por que els poders aconsegueixen avui modelar les poblacions per fer-les dòcils als seus interessos? La por a la malaltia per imposar els sistema mèdic i farmacèutic que regeix les poblacions occidentals; la por a l’ostracisme i a la bancarrota per sotmetre els països que pretenen revoltar-se contra les consignes del capital financer; la por a la guerra per imposar la indústria armamentística i exportar guerres arreu del planeta; …

Les pors triades pel Taller, quatre, fan referència a pulsions universals, potser buscant una essencialitat en el treball de recerca dels alumnes: caure, volar, saber, oblidar.

La Por de Caure, potser la realització més sofisticada pel que fa a la seva complexitat constructora i simbòlica, era una estructura de tres pisos en la que tres persones hi viuen presoneres, atrapades pel mateix espai on rauen encaixades. L’estructura és patriarcal i sembla tenir per objectiu el confort del “senyor de la casa”, dedicat a llegir el diari ben assegut a la seva catifa a dalt de tot de la piràmide. Però tota l’estructura en realitat no fa més que posar en un terrible i angoixant desequilibri al suposat senyor de la casa, que viu en una constant situació de pànic, sempre a punt de caure del seu seient que no para de bellugar-se, sacsejat pels trontolls de la “piràmide”. Una imatge perfecte per indicar la inestabilitat actual que fa trontollar l’ordre social, i especialment el de les famílies. L’espai, un zona indefinida del pis menys dos, era vist des d’un balcó interior, cosa que refermava encara més la sensació de perill del lector de diaris.

L’hostessa encarregada de mostrar-nos la primera por ens va fer passar a corre-cuita pel costat de l’estructura, i ens introduí a la Sala d’Escenografia on passà el relleu a una segona hostessa, no sense abans donar-li corda per activar-la. Un espai alt i gran cobert de robes i lones, una caixa, i dues cordes que pengen del sostre. Una atmosfera fosca i intrigant que de sobte s’anima amb l’aparició d’una noia que surt de la caixa.  Intenta bellugar-se, però se n’adona que està lligada per cordes que li subjecten canells i turmells i tiren d’ella sense deixar-la moure. Posseïda per un neguit estrany, es va traient les cordes. Alliberada, tira de les que pengen del sostre i es lliga amb unes anelles que s’agafen al cos amb ganes de deixar-se portar per les altures. L’escena es converteix en una seqüència plena de bellesa i poesia de la noia alçada per les dues cordes volant per l’espai. Molt ben tractada l’actitud de l’actriu, inquieta i il·lusionada, sense mai perdre però un neguit que només es pot definir com “la seva por a volar”, ben superada, però, en aquest cas.

Taller de L'Institut del Teatre

El túnel de la Por del Oblit. Foto Carlos Benito Ballester

El públic és immediatament traslladat a una altra sala on una tercera hostessa s’activa per guiar-nos pels diferents tallers interiors de l’Institut. Creuem petites pors: la de “tacar-se “de la Sala de Pintura, la de “punxar-se” de la Sala de Vestuari, fins arribar a una sala plena d’ordinadors. Totes les pantalles mostren uns inquietants ulls que semblen vigilar-nos. Se’ns introdueix així a la Por de Saber, el pinyol de la qual es troba a l’interior dels magatzems del MAE, plens de caixes de totes les mides posades unes sobre les altres. Una sorpresa ens espera allà: entre els ninots plens de pols, màscares i maniquins, una figura pren vida de sobte amb gran ensurt de tothom: un Ubu Roi impertinent i provocador que es fica amb el públic.  La por de l’ignot s’apodera dels presents, davant la incertesa del que representa i vol aquell personatge que sembla sortit d’un malson. D’alguna manera, la “por” d’aquell Ubú renascut eclipsa la “por de saber” que provoquen aquelles caixes misterioses, de les que no sabem si ens neguitegen perquè desconeixem el seu contingut o perquè no en volem saber res…

Però la Por de Saber és aviat substituïda per una altra por: la d’oblidar. Per això som conduïts a unes altres dependències, encara més fosques i misterioses dels magatzems del MAE.  Som en realitat en una mena de passadís on desfilem davant de  diverses instal·lacions que representen moments tràgics i ignominiosos de la Història: els desapareguts durant la Dictadura Militar Argentina, el Tsunami a Indonèsia, les càmeres de gas dels Camps de Concentració… L’Hostessa va apagant cada quadre tot animant-nos a oblidar. És el regne de l’oblit que s’imposa en aquella sala. A cada seqüència d’oblit, l’Hostessa acciona un timbre i un personatge de cos nu que apareix darrera d’un vidre, estàtic i posseït per un trànsit, s’encarrega de tancar les llums de les diferents escenes tocant un tambor. Acabat el recorregut, un canvi de llum sobtat ens confronta davant d’un mirall darrera del qual desapareix l’home del tambor. L’última visió, l’última escena d’aquest recorregut de les pors, és la imatge de nosaltres mateixos, petit ramat de persones  dòcils a les hostesses, a l’Ubú i a les pors per les que hem anat desfilant. Potser la més terrorífica de totes les imatges vistes…

Professors

Professors del Taller. De dreta a esquerra: Alfred Casas, Jaume Ayza i Elisita Echegaray

Sortim d’aquell indret fosc i turbulent i entrem a l’escenari de la Sala Estudi de l’institut del Teatre. En comptes d’oferir-hi teatre, uns panells ens mostren esquemes, dibuixos, apunts i imatges sobre el procés de creació de cada una de les Pors. L’escenari del teatre es converteix en l’espai on es desvelen els secrets de construcció de les escenes que hem vist en espais no teatrals però prenyats d’una teatralitat profunda i suggerent. El recorregut s’ha acabat i ens mostra allò que hem vist: un taller d’alumnes de Segon Curs.

S’ha de dir que l’esforç de realització global del Taller és altíssim, així com la qualitat dels seus acabats. No sols l’estructura de la família patriarcal, sinó també les diferents escenes, i molt en especial les imatges emmarcades del recorregut de la Por de l’Oblit, d’una factura impecable. En aquest sentit, ens trobem davant d’un treball que reuneix tots els estàndars professionals i que van més enllà del que se sol entendre per un taller d’escola.

Un treball tan poderós com efímer: les visites (uns quatre o cinc grups de visitants) han durat només dues hores. Potser han recorregut les Pors unes setanta persones, la majoria estudiants i professors de l’Institut. La propera vegada, podrien proposar fer-lo als budells del Macba (sens dubte ple de caixes farcides de tresors pagats i enterrats) o del mateix Teatre Nacional (amb els seus impressionants magatzems de mobles i atrezzo). Alumnes i professors quedarien més satisfets, i el públic de Barcelona sens dubte ho agrairia: a més de conèixer espais ignots, potser es traurien unes quantes pors de sobre.


[i] Van participar els següents estudiants del Segon Curs d’Escenografia  “Classe Koala”: Jordi Rovira, Helena Torres, Paula Maestro, Rocío Diego, Alba Macfarlane, Federico Materassi, Josep Carreras i Caterina Bonet.

[ii] Pretenem amb aquesta secció obrir els tres portals de Puppetring a diverses obres i tallers, en col·laboració amb determinades escoles i companyies interessades en fer visibles els seus processos interiors de creació.

Etiquetas: , , , ,