David Laín: ofici, militància i solidaritat

David Laín Devant és una figura fonamental en el panorama dels titelles a Catalunya. La seva efervescència creativa (“sóc un viciós de l’adrenalina de l’estrena”, explica) ha fet que la seva carrera estigui esquitxada de relacions professionals i d’amistat amb pràcticament tota la professió. La seva visió personal del món dels titelles és, per tant, panoràmica. A més, defuig tot egocentrisme, el mou un valor sobre el qual ha cultivat i cultiva l’amistat: la solidaritat, que reivindica amb un to tan tranquil que sembla que sigui la cosa més natural del món. Ell va ser el primer entrevistat de la sèrie documental La revolta del titelles, que actualment estem realitzant des de Putxinel·li, juntament amb l’associació cultural La BiblioMusiCineteca. I va obrir moltes portes.

David Laín amb el teatret original de l’Estenedor, del 1978. Foto de Jesús M. Atienza.

La relació de Laín amb els altres titellaires es basa en un valor ètic: el treball. “Tenir un ofici possiblement és”, ens va dir, “la cosa més bonica del món. I quan dic tenir un ofici vull dir estimar-te la feina que fas, fer-la de cor, tant bé com saps i procurant millorar cada dia. No vol dir anquilosar-se i convertir-se en una roca inamovible; vol dir ser creatiu, ser imaginatiu”. En aquest sentit, ell mateix es considera “un artesà que de vegades fa d’artista”.

Hi ha un plantejament netament polític darrere d’aquestes afirmacions: David Laín és una persona que, més enllà de puntuals disputes entre individus, sap mirar-se els titellaires —ell al mateix nivell que tots els altres— amb sentit d’ofici i de classe, i amb exigència de rigor.

Quan l’equip del rodatge de La revolta dels titelles vam visitar el taller de David Laín, ens va ensenyar el pòster d’aquest muntatge. Com es pot apreciar a la fotografia, es tractava de titelles gairebé de la mateixa mida de les persones, i actuaven en diferents nivells aprofitant l’estructura que es veu a darrere del grup.

L’any 1975, Laín era mestre d’escola i, segons va explicar, des de sempre li havia agradat molt el món de l’espectacle, del teatre i dels objectes. “En un moment donat de la meva vida”, diu, “per casualitat, vaig veure un fulletó de l’Escola de Titelles de l’Institut del Teatre. Era una experiència nova que feia només un any que funcionava, només un curs, i vaig entendre que allò podria ser interessant. Vaig intuir, segurament, que allò seria la meva professió. Jo no sóc home de creure en vocacions, però sí que crec en els cops de cor i en la rauxa, em vaig arrauxar i vaig entrar a l’Escola de Titelles i m’hi vaig quedar. Tres anys com a alumne i dos més que vaig estar de professor ajudant, amb dos amics i mestres que van ser en Joan Andreu Vallvé i en Josep Maria Carbonell. També hi havia molta altra gent amb qui després hem estat companys i amb els quals fins i tot he col·laborat professionalment en algunes ocasions.”

La companyia Teatre de l’Estenedor va néixer el 7 de maig del 1978, però un any abans Laín ja estava fent titelles amb aquests companys. “Si he de ser sincer, diria que a l’Institut no hi vaig aprendre moltes coses, però sí coses molt interessants. El primer dia de classe, recordo que érem unes quaranta persones. No hi cabíem. Vam acabar sent pràcticament una vintena, i això volia dir que al final hauríem de buscar una obra que donés joc a tota aquesta gent. Vam fer El criat de dos amos, de Goldoni, i el disseny dels personatges vam voler que fos nostre. Per això d’alguna manera vam com plantar-nos davant la institució, davant d’en Joan Andreu i en Josep Maria i els vam demanar fer nosaltres, ja que érem alumnes, la nostra pròpia creació. De fet tots els treballs que es presentaven ja anaven en la línia de la creació pròpia. Més endavant, a tercer, vam fer Miles gloriosus, una obra de Plaute, un clàssic, amb traducció de Francesc Alborch, que va sortir de gira per molts llocs. Vam anar a Polònia, i també vam actuar al Teatre Grec. Jo tinc l’honor d’haver actuat al Teatre Grec de Barcelona per a senyores i senyors molt seriosos i formals fent titelles.”

És cert que, principalment, David Laín ha focalitzat la seva feina en el teatre de titelles per a infants, la qual cosa no li impedeix reivindicar la seriositat de l’ofici. En primer lloc, per responsabilitat política; fer titelles, per a nens o per a adults, no és un joc ni un entreteniment banal. En segon lloc, en aquest país, i molts altres, encara s’ha d’acabar de superar l’estigma dels putxinel·lis com una manifestació infantiloide i marginal. I precisament la segona meitat de la dècada de 1970 i el començament dels 80 era una època en què això era possible.

Al taller de David Laín, al llarg d’un matí intens i emocionant, vam veure desfilar molts dels personates de la seva carrera: els ventalls pintats del poema de García Lorca “El lagarto está llorando”, la Tarara, el Joan Bola (titella de mà), Eco i Narcís (a la foto), Fàtima i Diplo (amb comandament txec), la Menina no de Velázquez sinó de Dalí (titella de taula), el Quixot i el Sancho Panza (objectes), els enamorats shakespearians Blau Cel i Groga Llimona. Foto de Jesús M. Atienza.

“Sense embuts”, deia Laín, “jo he estat, sóc i seré un home d’esquerres. Un home compromès i militant. I un home que malgrat tots els malgrats, malgrat totes les ensulsiades dels murs i totes les davallades, continua creient en un futur diferent, igualitari, just i democràtic al cent per cent (i no vull dir amb el dret d’anar a votar cada quatre anys). I recordant la història, que val la pena recordar-la per no oblidar-la i per no repetir-la i tornar-la a vessar, recordo els moments d’ebullició cultural i politica i social d’aquest pais, quan baixar a La Rambla un divendres o un dissabte al vespre era trobar una pila de quioscos oberts plens de publicacions, d’El Ciervo a El viejo Topo, de Treball a publicacions més petites i independents, d’Ajoblanco a Víbora… Qui més qui menys que volgués bellugar i sentís la necessitat de bellugar, i no només per una qüestió estètica, podia trobar un ambient molt viu.”

I va ser en aquell ambient que es va produir “una eclosió de grups: l’Àvia Pepa i després Aquilinos, jo mateix amb l’Estenedor, Pengim Penjam, Per Poc, Teatre de Sac, amb qui vaig compartir local, Pep Gómez, del qual vaig ser soci…, i tants altres grups i tanta gent dels quals en aquest moment lamento no recordar el nom… Amb tots ells vam fer un front comú. A la vegada, cadascú treballava individualment, però sabíem que formàvem part —sabem que formem part— d’una cosa que es diu teatre de titelles. I dic teatre perquè és el que fem. A part de divertir i d’intentar divertir-nos, vam intentar transformar coses. Els uns més explícitament i els altres implícitament, però intentàvem que aquest país es convertís en això: en un país normal, amb una cultura normal, una llengua normal i un públic normal”.

La Tarala. Foto de Jesús M. Atienza.

En aquesta “olla a pressió”, com a ell li agrada anomenar-ho, hi havia Josep Maria Pujol, que va donar vida al famós Senyor Cordills, “una persona molt entranyable amb qui vam compartir local. En un moment donat, érem els Titelles Babi, que per a mi, a part d’amics, han estat uns mestres —jo ja els coneixia de quan era petit perquè els havia vist al Poble Espanyol amb en Perico—,* en Josep Maria Pujol, una discoteca mòbil i l’Estenedor compartint un local que avui pensaríem que és mínim. En Josep Maria era brutal, construïa amb les mans, amb el cor i amb els nassos. Es fotia en projecte i era igual l’hora que fos i el que passés. Va ser molt dur que en Josep Maria ens deixés, però va estar molt bé que existís. I amb ell, la Roser, la seva companya, amb qui havien creat La Serpentina, abans que l’Estenedor. Eren uns pioners d’aquests que de vegades ens oblidem.”

La Menina daliniana. Foto de Jesús M. Atienza.

Parlant de Roser Angulo, precisament, va explicar de quina manera els seus espectacles transmeten al públic —nens, però no només— els valors amb què viu ell mateix: “Amb la Roser hi vaig treballar durant un any. Fins llavors l’Estenedor havia estat jo sol, i, quan en Josep Maria Pujol i ella es van separar, vaig pensar que seria el moment de fer un espectacle a quatre mans. Va ser un espectacle deliciós que encara ara, després de vint anys, el faig, i a la Roser li dec un gran reconeixement. El Tutti colori és per a nens i nenes petits, però agrada a tothom. Explica una història molt simple: un poble gris i trist, sense colors, ni a les cases, ni a les coses, ni a la vida. La gent del poble decideixen anar a trobar la felicitat. Van a peu, en cotxe, en bicicleta, en barca. Cadascú anirà a passar una aventura i portarà alguna cosa, i entre tots construiran la felicitat. I aquesta és una mica la filosofia dels meus espectacles.”

La llista de col·laboradors no s’acaba aquí. Fins arribar a Arantxa Azagra i Marga Carbonell, del grup Trastam, amb qui ha col·laborat més recentment, David Laín va parlar de molts titellaires i, de tots ells, amb admiració. La paradoxa té una potència artística brutal: li agrada anar a la seva, diu, però amb els seus col·legues i amics aprèn i crea.

Nota:

* De Titelles Babi, en va parlar molta estona. Seria, però, un altre capítol. Vegeu, de moment, el reportatge que els vam dedicar fa poc.

Joan Bola. Foto de Jesús M. Atienza