Iniciar la sèrie La Revolta dels Titelles ha estat com obrir una Capsa de Pandora del temps farcida de personatges, grups, espectacles i sorpreses. Avui parlarem precisament de sorpreses, en concret la que vaig tenir jo en saber que el conegut escenògraf Joan Salvador, un dels homes de teatre més afamats de l’escena catalana, és en realitat un titellaire ocult i de vocació, que va començar precisament la seva carrera teatral fent titelles.

Joan Salvador

Joan Salvador. Foto Jesús Atienza

Així ens ho explicava al plató de la BiblioMusiCineteca quan la càmera de Sac-Nicté, sota l’ull fotogràfic sempre atent de Jesús M.Atienza i la pregunta als llavis de Ferran Baile, el va gravar per a la posteritat de la present sèrie.

– El meu lligam amb els titelles ve de sempre. Jo vaig néixer el 1942 i als anys cinquanta ja feia titelles d’amagatotis pels barris més marginals de Barcelona, embarcat en un activisme social on entre moltes altres coses fèiem teatre i classes de lectura. De seguida em vaig adonar dels gran avantatges que comportava el teatre de titelles : amb una simple maleta i un parell de fustes ja podies fer funció. Anàvem als llocs en transport públic o en taxi. Barris com Can Tunis, el Camp de la Bota… El primer espectacle va ser un musical molt complex, amb trenta personatges i tota la música i les veus enregistrades. Va ser un fracàs absolut. Allà vaig comprendre que els titelles i el públic infantil no accepten el playback. Vam aprendre la lliço, vam simplificar l’espectacle i ja no vam parar de crear noves obres i de fer actuacions… Recordo els títols de Rataplam, Olla de Grills… Precisament en aquests actuacions de caire social, vaig conèixer a la Isabel Giménez, que després esdevindria la meva esposa i companya.

Joan Salvador

Isabel Jiménez i Joan Salvador amb un titella. Foto Jesús Atienza.

Ella ha vingut també a l’entrevista i ens observa amb el somriure els llavis i amb ganes d’explicar-nos l’ambient d’aquelles primeres funcions de titelles.

– Van ser uns anys increïbles. En aquella època es pot dir que érem pioners en aquesta feina en la que es barrejaven els aspectes socials amb els humans i els artístics. Allà vaig conèixer en Joan, i els titelles ens han acompanyat tota la vida.

En aquella època, els referents titellaires eren els titelles de guant clàssics que feien els Anglès, els Vergés o en Didó amb la tècnica francesa del Guinyol. En Joan Salvador, però, va ser el primer a Catalunya a utilitzar titelles de tija que es manipulaven a dues i quatre mans…

Joan Salvador

Joan Salvador. Foto Jesús Atienza.

– Ho vaig aprendre d’un llibre francès que em va caure a les mans per atzar. Me’l vaig fer traduir i així vaig descobrir un món llavors del tot desconegut a casa nostra. Però tot aquell activisme als barris es va truncar quan em cridaren per al servei militar: em tocà Cartagena, amb dos anys de mili a la Marina. En tornar a Barcelona, vaig decidir continuar amb el teatre. Amb l’Albert Feliu i en Jordi Salvador vam crear el grup Garigots. Com que no teníem ningú de plantilla, a l’Albert se li va ocórrer posar un anunci al diari. Es van presenta vint persones! Els reunírem a un stage a Prats de Motlló, i allà va néixer La Cuca Trista. Era una obra que juntava cançons, màgia, fantasia i titelles. Érem de tretze a catorze persones actuant!, tot i que a poc a poc el grup s’anà reduint. Després vam muntar ”La Volta al Món en 80 Minuts”. Va ser un èxit esclatant. No paràvem d’actuar i de crear noves obres. I en totes elles, malgrat que ja no fossin els únics protagonistes, sempre hi havia titelles. Un dia vaig haver de decidir : o Garigots o taller. Va guanyar el taller. Però sempre he estat fidel als titelles. Ara mateix, amb la meva dona expliquem contes amb l’ajuda dels titelles. És la meva passió secreta…

Li fem la pregunta de rigor: què és un titella per a ell?

– Jo diria que és la prolongació d’un mateix, i serveix per amagar-se. A través dels titelles es pot fer el que normalment un no s’atreveix a fer. Però a més, els titelles constitueixen un llenguatge, agafen vida i tenen personalitat pròpia. I quan actuen, es crea una interessant simbiosi amb el titellaire. Els considero una creació. Els titelles sempre atrauen, fascinen l’espectador. I tenen la gran virtut de ser un llenguatge que propicia l’experimentació: sempre estàs provant coses noves. Un dia vaig anar a Turquia i vaig descobrir les petites siluetes que es fan allà amb pell de camell i que es pinten i tenen color. Aquí no les podia fer amb pell de camell però sí amb plàstic. Ho vaig provar i la cosa va acabar en una col·laboració amb la companyia de Segòvia “Ai, ai, ai”, per a la qual vaig fer totes les ombres per a un espectacle, l’any 2000.

Com a escenògraf, també ha treballat amb diversos titellaires. Per a la família Vergés ha construit decorats pel seu Pinotxo, per Hansel i Gretel, per uns Pastorets, i ara mateix els hi està fent els decorats de la seva pròxima producció, “El Mag d’Oz”.

– M’agrada molt fer escenografies per als titelles. És quelcom d’entrenyable per a mi, un gaudi extraordinari: exigeix molta imaginació, uns acabats perfectes i s’ha de procurar ser molt fidel als personatges i a la història. És el meu ideal.

A la BiblioMusiCineteca han portat el teatrí de fusta que utilitzen per explicar la història del drac i la princesa, una mena de Sant Jordi que fan amb figures planes que es sostenen soles a l’escenari. Entre en Joan i la Isabel, expliquen la història fent les veus de tots els personatges. Diu Isabel Giménez:

Joan Salvador

Amb el teatret de fusta del Príncep i el Drac. Foto Jesús Atienza.

– Ara anem allà on ens criden, a escoles, a algunes biblioteques, a algunes festes de veïns. Els dos ens hem jubilat i podem actuar pel pur plaer de fer titelles. Per a mi i pel Joan és tornar a una segona joventut.

Escoltem fascinats aquesta història d’amor i de vocació, que ens mostra rerafons ocults d’una professió, la de titellaire, plena de dimensions ocultes i entranyables.

Més informació sobre Joan Salvador aquí.

Etiquetas: , , ,