Començava a escriure un altre article per a Titeresante quan em trobo a internet amb la notícia de la mort de Brunella Eruli. Va morir el 8 d’agost, a Florència, Itàlia. La notícia em travessa com una daga. Em quedo per una estona sense alè, amb el tremolor i l’ofec de les llàgrimes. Feia molt temps que no perdia a un ésser estimat, amb tot la desolació i el sofriment que ens esglaia davant d’una notícia així.

Brunella Eruli
Brunella Eruli

Serà un lloc comú dir que la seva mort és una gran pèrdua per al teatre de titelles, però això és una veritat a crits. Brunella Eruli, la professora i investigadora italiana, és d’aquestes persones que li han aportat força, múscul, vèrtebres, matèria grisa, oxigen al teatre de titelles en els últims quaranta anys. A través de les seves investigacions i la seva aguda mirada, Brunella constatar la importància del titella i va saber comunicar-la i defensar-la en àmbits intel·lectuals i acadèmics, on és tan habitual que se li doni l’esquena o s’ignori. La seva visió va contribuir a que el titella fos tractat com a categoria artística, ja que el va relacionar amb les altres arts, les avantguardes, la recerca, les noves tendències, la tradició. En fi, el va tractar en la seva justa i sensible mesura, amb el màxim rigor científic, històric, intel·lectual, tècnic, propi de la gran estudiosa que va ser.

Una de les seves tasques més visibles és sens dubte la redacció de la revista Puck. Brunella era la veritable flor de Puck, des de la seva creació el 1988. Ella va articular els 18 números publicats des de llavors, convertint a Puck en la revista de referència internacional en el món del titella. El número 19, dedicat a les col·leccions i col·leccionistes, el preparava des de l’any passat, i estava prevista la seva publicació per al mes de setembre. Aquests 19  Puck seran part del llegat que ens deixa Brunella, una revista sense data de caducitat, testimoni del millor del nostre art, exemple de perseverança i d’exigència..

Puck

A més són nombrosos els seus articles i investigacions sobre l’obra de Tadeuz Kantor, les avantguardes i els titelles, la seva col·laboració en exposicions, esdeveniments teòrics, publicacions, etc. I per a rematar-ho, està la seva tasca pedagògica com a professora a diferents universitats i escoles teatrals d’Itàlia i França.

Em compto entre els seus deixebles. Vaig tenir la sort de tenir-la com professora a la ESNAM de Charleville-Mézières i recordo les seves classes, els divendres, com a colofó ​​i premi de la setmana. Ella arribava, amb el seu elegant port de bella donna italiana, caregadíssima de llibres i DVDs que ens mostrava a classe. Amb la seva veu i accent suau ens feia penetrar a les entranyes d’Ubú o als ballets triàdics, ens acostava a Artaud, Breton, Schlemmer, Craig, Kleist, Kantor, Maeterlinck, i tota aquesta història i teoria la connectava amb la nostra realitat, el present, per entendre d’on veníem artística i titellairament parlant, i a partir d’aquí reflexionar sobre el que vèiem i creàvem. De la seva mà vaig descobrir la col·lecció d’art modern i contemporani del Museu G. Pompidou, a París, i molts espectacles als quals ella “ens portava” a veure, per després debatre a classe …

I amb la mateixa passió amb què ens parlava sobre Depero o Schulz, Brunella es preocupava per nosaltres amb un afecte maternal que contrastava prou amb l’actitud habitual a la resta de professors. Es preocupava si menjàvem i dormíem bé, si no passàvem fred, en fi, si ens cuidàvem. Quan començava el bon temps, traslladava les classes al jardí, perquè deia que respirant un aire net entendríem millor.

Vaig tornar a ser la seva alumna a la Universitat de París III. Després vaig mantenir el contacte amb ella a través de correus electrònics, col·laborant amb la seva revista, creuant-nos en festivals i espectacles, perquè per a mi la seva presència i criteri són d’aquells que m’importen i m’interessen tenir a prop.

El dia 4 d’agost li vaig escriure un correu electrònic i no sabia que seria l’últim, ja que la convidàvem a Granada perquè impartís conferències el proper curs. Brunella no va respondre, i per això guardaré en la meva memòria el seu comiat l’últim dia de classe a Charleville: sigueu exigents, sigueu exigents!

Etiquetas: , , ,