Crec que podem parlar avui d’una revitalització de l’art dels titelles als països de parla hispana i portuguesa, extensible als considerats llatins. Ho justifica l’enorme nombre de noves companyies que sorgeixen per tot arreu i sense parar —seria una feina inabastable pretendre fer-ne un cens—, la qualitat dels espectacles —com demostra la creixent participació en els festivals més importants del món— i la importància dels esdeveniments més polítics o oficials que tenen el titella com a element central.

Máscara africama
Màscara africana. Museo del TOPIC, Tolosa.

Sembla que els titellaires estan torejant els successius cicles de crisi econòmica (fa uns anys a l’Argentina, una mica abans a Mèxic, avui a la Península Ibèrica i a tot el Sud Europeu) com qui sorteja les fatídiques tempestes de la navegació contemporània, amb la solució dels moviments transhumants unes vegades, la internacionalització creixent de les companyies en d’altres, l’especialització cap a determinades dedicacions d’innegable necessitat (educació, teràpia, ensenyament de l’ofici …), l’estudi i la investigació, etc.

L’ortodòxia de l’anàlisi sociològica parla d’inestabilitat i precarietat com dues condicions noves de l’existència, unes variables molt conegudes pels titellaires, que sempre les han tingut per constants —fins i tot en ocasions les han reivindicat!—. Un estat de coses que sense ser molt còmode tampoc no és desconegut per la professió. És clar que tot això va en contra dels intents tan àrduament treballats de consolidar projectes, iniciatives, teatres, centres de titelles, museus… És una situació de lluita constant plena de paradoxes i de contradiccions, que assetgen sense treva la pràctica contemporània de l’art —i fan més bregats els qui hi competeixen—. Potser és aquesta llarga i consolidada experiència de la inestabilitat i la precarietat el que ha acabat consolidant l’art titellaire en molts països. En aquest sentit, la pedagogia de les regions que han sobreviscut als embats de crisis descomunals pot ser molt bona per als que comencen a patir-les, tot creant un teixit d’intercanvis i de col·laboracions entre les diverses regions que a la llarga podria ser d’extremadíssima importància.

Institut del Teatre
Picador. Titella català de la Familia Anglès. MAE, Institut del Teatre de Barcelona.

En l’apartat dels “grans esdeveniments”, en un futur pròxim en sobresurten dos: el Consell de la UNIMA a Matanzas, Cuba, el 2014, i el Congrés d’UNIMA a Sant Sebastià-Tolosa el 2016. Dues cites de molta importància en un moment en què els titelles han assolit a escala mundial una densitat crítica insòlita, que fins ara no s’havia aconseguit mai, quant a nombre de companyies i importància del sector, decisiva per convertir els esmentats esdeveniments en veritables trobades internacionals de summa transcendència artística, cultural i política.

Museu da Marioneta de Lisboa
Torera, titella de Manuel Rosado. Museu da Marioneta de Lisboa.

Encara no som capaços de veure la importància política d’aquestes trobades perquè encara veiem la situació des d’una perspectiva antiga, de quan els titellaires érem l’últim mico de l’espectre social del teatre. Una situació que ha canviat radicalment en els últims anys per diversos motius: 1. Per la densitat humana i artística dels titellaires al món. 2. Per l’experiència professional en la gestió i la logística de la creació, els intercanvis, les gires i els festivals. 3. Pel pes del teatre visual i d’objectes en les dramatúrgies més avançades i contemporànies del teatre i de l’òpera. I 4. Per la importància cada vegada més atorgada al fons patrimonial de les riquíssimes tradicions titellaires existents al món.

Aquest últim factor és fonamental i decisiu a l’hora d’explicar el salt qualitatiu —que fins i tot podria qualificar-se de “mutació cultural”— que han fet els titelles a tot el món: la qüestió dels titelles, fins fa poc considerada marginal, ha emergit de sobte com un dels pilars bàsics sobre els quals en el futur se sustentaran les polítiques dels països que vulguin posicionar-se en el quadre de dipositaris de riqueses patrimonials capaces d’atreure l’interès de la resta del món. Les velles tradicions de les màscares, dels teatres d’ombres, les disfresses i els ninots en els ritus i en les festes populars, dels riquíssims teatres de titelles de fil, de guant, de tija…, tot aquest patrimoni de gran complexitat i enorme riquesa comença a pesar en la balança dels valors afegits dels països amb visió de futur. Ho vam veure a Chengdu, al Congrés d’UNIMA, una de les primeres vegades en què aquesta qüestió ha estat tractada com un assumpte d’Estat, i ho continuarem veient en les successives trobades, congressos i festivals de projecció mundial.

Museo Taller de Títeres de Siero
Teatrí. Museo Taller de Títeres de Siero (Joaquín Hernández).

D’aquí la responsabilitat i el repte d’aquests dues pròximes trobades que se celebraran en dos països de parla hispana: Cuba i Espanya.

Per a Cuba serà una oportunitat d’or per reinventar-se com una illa que podria arribar a ser un lloc de creuament i de trobada de les arts visuals i del teatre de titelles entre les diverses Amèriques i la resta del món. Una oportunitat per destacar no només el treball de les moltes companyies que treballen a l’illa, sinó també per treure la pols d’altres tradicions, fins ara bandejades, relacionades amb la màscara i els ninots. Les dificultats de Cuba són els seus condicionants polítics: una societat de partit únic, amb el pes d’una burocràcia poc àgil en la presa de decisions i una escassa tecnologia per les noves comunicacions, pot obstaculitzar les millors intencions. Un repte al qual la voluntat i la reconeguda intel·ligència dels responsables logístics titellaires han de donar la resposta desitjada.

També per a Espanya serà clau aquest Congrés de 2016: després d’haver baixat als inferns de les bombolles econòmiques punxades, el país —la professió i els implicats en els assumptes titellaires— haurà de mostrar el múscul de la seva creativitat i treure la pols als seus fons patrimonials a fi de tenir-los ben classificats, a punt per a ser exhibits i estudiats. Queden quatre anys que passen volant, el temps és curt però crec que els directors de l’esdeveniment tenen prou “visió política” per entendre les necessitats peremptòries. El problema podria ser que l’actual dieta d’aprimament que ha estat imposada salvatgement a la societat espanyola acabi amb les energies —i els mitjans— requerits. Però l’optimisme antropològic connatural als espanyols —i la millor situació econòmica del País Basc respecte a la resta d’Espanya— bé poden torejar els obstacles.

Com dèiem en el títol, auge dels titelles al món hispano-llatí. Els propers anys seran decisius perquè les felices prediccions es compleixin.