A tall d’anunci previ a l’exposició dedicada a l’obra de Mariona Masgrau (1949-2007) que el TOPIC de Tolosa està a punt d’inaugurar el dissabte 6 d’octubre de 2012, publiquem aquest text de Mariona Masgrau sorgit d’entre vells papers, i que resumeix la seva peculiar manera d’entendre les titelles i d’afrontar la creació. Un text escrit entre 2006-2007 que li va servir de base per a l’últim espectacle-conferència en què explicava al públic la seva manera de viure i entendre el teatre de marionetes.

Mariona Masgrau

Mariona Masgrau. Foto Isa Albareda.


La Creació

Us parlaré des d’una pràctica continuada de 30 anys de titellaire, en totes les seves múltiples variants i especialitats, des del titella de fil, el titella de guant i el teatre d’ombres, des del bolo més cutre fins a la participació en festivals d’un alt nivell artístic.

Mariona Masgrau

Mariona Masgrau i Marta Serrahima, de bolos amb el cotxe de Pepe Otal.

Mirant cap enrere en la meva feina, veig dues línies de creació. Una racional, és a dir, tinc un text amb un principi i un final i jo construeixo uns titelles més o menys realistes adequats al text i, junt amb el treball d’un escenògraf, d’un director i d’un músic, s’acaba el producte amb més o menys encert.

Mariona Masgrau

Cara de ceràmica, marioneta de Mariona Masgrau. Foto TOPIC.

I tinc una altra línia intuïtiva, en la qual el punt de partida no és un necessàriament un text, pot ser una imatge, una situació, una música, un pensament, una pregunta, un estat d’ànim …, i es comença aquí al taller, treballant amb les mans, les mans m’obren la imaginació a uns terrenys que la ment sola no hi sap entrar.

Mariona y Constantina

Mariona i Constantina

Obrint per dalt la ment i per baix la intel·ligència del cos, es desplega a poc a poc, molt a poc a poc, un producte, poc producte, únic al “mercat”, i que quan finalment es presenta al públic, perquè s’ha de presentar alguna vegada (per a mi mai està acabat), no saps què has fet. Aquest tipus d’espectacle més que un altre exigeix ​​al públic obrir no només la seva ment sinó també la seva imaginació creativa.

Mariona Masgrau

Mariona al taller. Foto Anastasi Rinos.

La manera que jo he trobat per parlar amb mi mateixa i amb el que m’envolta, ha estat utilitzar una còpia, un titella que em representi.

Construir titelles és utilitzar les mans per recrear figures que s’assemblen a les persones, als animals, a les plantes, o als mateixos objectes que volem copiar. És projectar sobre la matèria la imatge que tenim de nosaltres mateixos i dels altres.

Mariona Masgrau

Malic, marioneta de Mariona Masgrau de 1977. Foto TOPIC


El que realment sedueix en una representació de titelles és que ens obliga a allunyar-nos del realisme.

En un espectacle de titelles, res és veritable. Ni la mida dels personatges (de vegades no es veu el cos sencer) ni els materials de què estan fets: cartró, tela, fusta …, sense voler dissimular, ni els moviment que fan ni la immobilitat dels seus trets, de la seva mirada…

Mariona Masgrau

Mariona Masgrau i Eugenio Navarro actuant al carrer el 1977

La paradoxa del titella és que, tot i disposar de menys mitjans que l’actor, té la capacitat d’expressar més la vida perquè no en té. De les seves limitacions per reproduir la vida és d’on treu el poder per evocar-la.

Els titelles no figuren que són, els titelles són.

Els titelles, a diferència dels actors, no representen un personatge, són el personatge.

El llenguatge dels titelles és simple i directe, i necessita de l’espectador una participació activa.

Mariona Masgrau

Mariona Masgrau amb Pepe Otal de bolo

Els titelles expressen les grans línies essencials de la vida i permet a l’espectador adornar-les al seu gust.

El titella proposa una arquitectura sòlida i cada un dels espectadors la decora segons la seva fantasia.

La representació de titelles exigeix ​​dels espectadors un poder creador: l’espectador ha de capturar l’espectacle i acabar de donar-li forma.

Mariona Masgrau

Mariona amb Toni Rumbau, Ariel Bufano, Guadalupe Tempestini i altres amics al Festival de Hydra, Gràcia. Foto de Eugenio Navarro. Setembre 1988.

La imaginació és el factor indispensable i essencial en el teatre de titelles: es treballa d’imaginació a imaginació.

El titellaire posa la seva inventiva al servei de l’espectacle. L’espectador posa la seva imaginació en rebre l’espectacle. De dues imaginacions sorgeix una tercera realitat imaginada a semblança del món individual de cada espectador.

Mariona Masgrau

Pintura de Mariona Masgrau

El teatre de titelles: un llenguatge de trobada.

El titella es troba entre l’espectador i l’actor-manipulador. El titellaire projecta a la figura de fusta, de cartró o de qualsevol altre material, el que ell vol ser i el converteix en un personatge independent. El públic veu a l’escenari una figura que no és més que un tros de fusta o de tela dotat de vida: la que el manipulador li ha donat a través de la veu, els gestos, el moviment …, i el públic, en acceptar aquell tros de fusta com un ésser viu, projecta també al titella les seves pors, ràbies, simpaties, tristeses …, acabant de donar-li vida. És a dir, el titella viu gràcies a la doble projecció, la del públic i la del manipulador. L’escenografia, el text i la música completen el cicle: es crea un acte teatral, una nova realitat, que provoca en els assistents una energia i una consciència col·lectiva que uneix a tot el món.

Mariona Masgrau

Pintura de Mariona Masgrau

Mariona Masgrau (1949-2007) va ser membre fundadora de la companyia La Fanfarra (1976) i del Teatre Malic de Barcelona (1984-2002). Autora de totes les marionetes de la compañlía en la seva primera etapa, va iniciar el 1995 una carrera de titellaire solista amb els espectacles “Mangalena” (1995), “Constantina. Escolta’m amb els ulls “(1996),” Sophia “(1998),” La Capsa de Joguines “(2001),” De tant que t’estimo “(2002) i “El despertar de les passions “(2004). La seva obra sencera es troba al Museu del TOPIC de Tolosa. En els seus últims anys de vida, també es va dedicar a la pintura.

Etiquetas: , , , , , ,