Des de fa ja uns anys que Eugenio Navarro realitza insòlites i envejables gires per diversos països africans. Va començar l’any 2009 amb Ghana, convidat per l’Ambaixada Espanyola, que el va portar per diverses ciutats del país, algunes d’elles ben ficades a la selva. El 2010 va viatjar a Togo per participar en un important festival de titelles celebrat a Lomé i va tornar a girar per Ghana. El 2011 li va tocar Mali, país d’importants tradicions titellaires, i aquest any 2012, concretament a principis d’octubre, del 2 al 12, viatjarà a l’arxipèlag de Cabo Verde, davant de Senegal, per actuar en diverses de les seves illes.
– Va ser l’atzar qui em va dur a contactar amb determinades persones del Ministeri d’Afers Exteriors d’Espanya a Mèxic, contacte que va derivar en aquestes invitacions que ara per ara estan sent anuals. Crec que un dels avantatges de ser titellaire és aquesta obertura que tenim al món, en oferir espectacles que poden ser apreciats per qualsevol públic, parlin la llengua que parlin. Això ens dóna moltes facilitats i una llibertat de moviments que altres camps del teatre no tenen.
Aquest anglo-canari fundador de La Fanfarra i de l’antic Teatre Malic, director i titellaire resident avui del teatre més petit de Barcelona, La Puntual, parla perfectament anglès, francès i espanyol, indispensable passaport per poder volar per l’ample món. L’altre passaport és tenir un espectacle adequat.
– En aquests viatges vaig sempre amb Rutines, un espectacle de titella de guant, amb molta acció i poques paraules. És increïble veure com públics pràcticament verges d’aquest tipus de teatre esclaten a riure i es deixen meravellar pels titelles, pels seus jocs de persecucions, de patacades i d’equívocs. El públic africà, almenys el de les zones que conec, és molt entusiasta i participatiu: s’aixequen, criden, canten, ballen, sempre amb un gran respecte pel titellaire, una figura per a ells de molta importància social. Els espectacles que he vist d’allà, sobretot de Mali i de Togo, que és on hi ha més tradició i companyies, requereixen de molts titellaires i sempre porten músics que actuen en directe. Gran part de les obres consisteixen en cançons i balls, en què participa tot el món. A Togo, un titellaire portava el discurs del President de la Nació del dia de la Independència gravat en una casset i un titella que era una còpia del President. L’espectacle consistia en moure el titella durant els seixanta minuts llargs del discurs. Increïble!
Les funcions les fa a escoles, hospitals, centres culturals, o a les instal·lacions de l’Aliança Francesa, del Goethe Institut de torn, o a les escoles espanyoles que hi ha en alguns d’aquests països. De vegades són per al públic europeu que assisteix gustós a un bany de nostàlgia dels seus llocs d’origen.
– A Bamako, capital de Mali, en acabar la funció vaig descobrir a una senyora que plorava entre el públic. Li vaig preguntar si li passava alguna cosa i em va contestar que plorava de nostàlgia, ja que un avi seu era titellaire en una companyia de Guinyol de Lyon, i en escoltar el so de les veus (Eugenio utilitza la llengüeta en el seu espectacle) i de les patacades, li va venir tota la infància a la memòria.
Altres vegades actua per a un públic selvàtic que ha de caminar hores per arribar al lloc de la funció.
– Em va passar a Mali: la representació era a les afores de Bamako i no hi havia ningú mitja hora abans. Tot d’una va començar a arribar gent. Poblats sencers, amb els seus caps, dones i multitud de nens i famílies. Arribaven caminant de llocs molt llunyans, segons em van dir els organitzadors. Vam esperar una bons minuts i al final hi va haver més de cinc-centes persones. La representació va ser extraordinària, amb balls i una participació entusiasta.
Públics i costums diferents, així com els horaris.
– En alguns d’aquests països, el dia comença amb la llum solar, de manera que tot el món està en peu a les cinc de la matinada. Això significa que les funcions en les escoles es fan moltes vegades a les sis del matí. A les vuit, un ja ha acabat i tens tot el dia per davant. Extraordinari! Un cop vaig actuar en una escola especial per a bessons. La raó és que en aquests països els bessons, com també els passa als albins, estan mal vistos i són abandonats per les famílies que els tenen. Per això hi ha escoles-residències especials dedicades a ells, sufragats per les esglésies o per patrocinadors europeus. L’escola per bessons on vaig actuar és un projecte auspiciat per Kanouté, jugador de futbol del Sevilla.
Realitats titellaires molt diferents en tots els sentits.
– Molt diferents i molt riques, sobretot a Mali. Allà hi ha un titellaire “oficial”, molt conegut i respectat arreu del món, anomenat Yaya Coulibaly. Amb ell i el seu elenc de titellaires i músics vaig estar viatjant i actuant, un després de l’altre, en la meva gira pel país. Però quan vaig indagar una mica, vaig trobar que hi havia molts més titellaires i alguns de molt bons. En qualsevol barri pots trobar tallers i magatzems plens de titelles de tots els estils i mides, com em va passar a mi en un dels barris de Bamako: en preguntar per titelles, van aixecar la persiana d’un local i per poc no caic de la sorpresa en veure centenars de figures posades unes sobre les altres sense ordre ni concert. Hi ha tallistes molt bons. Vaig fer que me’n busquessin a un, i va acudir un senyor amb un tronc de fusta de caoba blanca que em va fer una còpia del cap de Malic en un parell d’hores. Perfecta, encara que no va poder obviar el característic estil allargat de les seves figures tradicionals.
Li pregunto per escenaris singulars vistos en els seus viatges.
– Va ser impressionant veure a Ghana el port de sortida dels esclaus per a Amèrica, amb les seves cel·les per a homes, per a dones embarassades, per a les d’ús sexual, un lloc truculent i que s’ha convertit en un museu de visita obligada. També em va sorprendre l’enorme semblança entre els titelles d’alguns d’aquests països amb els Mamulengos del Brasil. Lògic, tenint en compte que molts dels pobladors del Nou Món venien d’allà.
Aviat Eugenio serà a Cabo Verde. Des de Titeresante l’emplacem a prendre bona nota del que vegi al seu voltant, especialment en els dominis dels titelles, de les màscares i de la iconografia tradicional, tan rica en aquesta zona del món. Ens ha promès fer-ho i escriure un diari del seu pròxim viatge. Mentre esperem aquestes notes amb impaciència, li desitgem sort i un feliç viatge.
Teatre de Marionetes a Lomé, Togo
