El Parc de la Ciutadella de Barcelona, durant la Mercè, és un espai que ha anat definint el seu propi format d’espectacles al llarg dels anys. Tal com passa amb la fira circense que s’ha consolidat a Montjuïc, on també es poden veure titelles i altres artefactes mòbils, la programació de la Ciutadella atreu una munió de gent àvida d’un entreteniment popular, participatiu i divers. I doncs pot ser que la clau de l’èxit sigui aquesta: donar forma a un esdeveniment plenament contemporani que agrupa la pluralitat de fonts culturals de les nostres ciutats d’avui. A la Ciutadella, els programadors han aconseguit crear un perfil propi partint de l’amplitud del teatre i les arts de carrer.

pinotxo vergés

Cada any s’hi concentren espectacles i tallers de música i dansa, animació i, darrerament, espectacles visuals que abracen el circ (Duo Laos i Gandini, que enguany han tornat), la luminotècnia i l’avantguarda (Marcel·lí Antúnez, Jordi Rocosa, MID / Playmodes). En aquesta varietat heterogènia de propostes, també hi cap un mostrari variat, encara que potser no sigui gaire ampli, del teatre de titelles i d’objectes. I enguany, en una proposta de tall tan contemporani, un dels principals atractius del Parc de la Ciutadella era la Companyia de Titelles Sebastià Vergés. L’afluència de públic va ser enorme. Només cal lamentar que la voluntat de regular excessivament l’accés al pati del Palau del Governador (IES Verdaguer) deixés força públic al carrer, fins i tot després de sortir alguns espectadors i deixar espai vacant a l’interior, un fet només comprensible fins a cert punt pel grau de formalitat de la representació.

pinotxo vergés

Pinotxo, el nen de fusta, premi Drac d’Or Ara Titelles de la Fira Internacional de Lleida 2011, és un espectacle excel·lent per al públic infantil. Això sol ja era un bon motiu per anar-hi, però és que a més a més encaixa amb aquesta línia subtil i present que defineix el conjunt eclèctic dels espectacles del parc. D’una banda perquè Titelles Vergés és l’única companyia en actiu que pot donar un testimoni directe de la tradició del titella català. De l’altra, perquè els Vergés no han perdut mai la noció del temps i el seu format d’espectacle és plenament vigent.

pinotxo vergés

La història de Pinotxo, conte de Carlo Collodi, és ben coneguda: Gepetto, un fuster que sempre ha volgut tenir un fill, construeix un titella de fusta que pot parlar i comportar-se com un nen de veritat; diu mentides, la qual cosa li fa créixer el nas, vol fer la seva i és tossut, però gràcies a la seva bondat, després de passar moltes aventures, es converteix en un nen de debò. El que fa interessant la versió de Sebastià Vergés és la mestria amb què ell mateix i Montserrat Albalate interpreten aquest clàssic. Coherent amb el realisme del teatre de titella català, els decorats, que van canviant a cada escena, donen molta profunditat als quadres i fan que els personatges guanyin relleu. Les escenes són compactes, el ritme del conjunt de l’obra és dolç i la vivesa dels ninots és total, gràcies a una manipulació en què es nota, i molt, l’experiència. Els moviments dels personatges en escena, les coreografies, també beuen d’aquest coneixement i del domini del llenguatge titellaire. Gràcies a això, als que ho vèiem drets i des de lluny, també ens arribava aquella mena d’encantament amb què els titelles expliquen els contes.

pinotxo vergés

Etiquetas: , , , , ,