La companyia de titelles de Sebastià Vergés fa un pas endavant amb cada proposta. Meditadament i sense canvis bruscos, els seus espectacles evolucionen seguint una línia d’innovació ponderada del titella de guant català. Per una banda, tenen en compte la necessitat de no perdre el contacte amb el públic, majoritàriament infantil, ni l’adaptabilitat als estàndards de les sales; per l’altra, no afluixen en la voluntat de recerca tècnica i escènica. Entre aquests punts cardinals, els Vergés van eixamplant les fronteres del gènere. El cap de setmana passat els vam poder veure en la presentació d’El fantàstic màgic d’Oz al Nou Tantarantana de Barcelona, que a l’abril tornarà a estar en cartell al Teatre Poliorama.

titelles vergés

Foto: Jesús M. Atienza.

En primer lloc, es tracta d’un musical. En teatre, és difícil que res sigui la primera vegada, però no em consta que hi hagi hagut mai abans un musical de titelles —almenys no amb titelles de guant a casa nostra—. Ja dins del codi estrictament teatral, el gènere resulta difícil perquè demana un grau de producció altament especialitzat i una preparació actoral específica, però en contrapartida, els musicals s’han guanyat el favor d’un públic nombrós i, en conseqüència, divers. En el cas de la traducció al llenguatge de titelles, posar en escena un musical demana trobar una solució per a la il·luminació, el canvi de decorats, l’amplitud de les escenes…

Sebastià Vergés ha muntat El fantàstic màgic d’Oz en un castellet amb dues ales d’una amplada que s’acosta als set metres. A la part central, els canvis de decorat es fan de manera manual, i el castellet està equipat amb llums LED que controlen els mateixos titellaires des de dins. Hi treballen només ell i Montserrat Albalate, manipulant els quatre protagonistes de l’obra —Dorothy, Espantaocells, Home de Llauna i Lleó Poruc—, les bruixes, el gos, l’àvia, la veïna, el Màgic d’Oz i els habitants de la Ciutat Maragda. I canten en directe.

titelles vergés

Foto: Jesús M. Atienza.

Malgrat les convencions del gènere, la posada en escena no destaca per l’espectacularitat, sinó més aviat per la naturalitat. Aquest Màgic d’Oz no està basat en la versió de la Warner, sinó —i un cop més, el Vergés demostren el seu nivell de compromís amb el teixit cultural català— en la que es va estrenar recentment a La Faràndula de Sabadell, amb música de Joan Baptista Torrella i guió —adaptat per Vergés— de Quim Carné. L’escenografia és de Joan Salvador (vg. aquest article) i de la mateixa companyia Sebastià Vergés.

La construcció dels titelles és un altre dels punts interessants de l’obra. Sebastià Vergés fa temps que busca una manera pràctica de fer que el titella català pugui articular la boca, i finalment l’ha trobat. Per aconseguir-ho, ha hagut de treballar a fons la construcció del bust i fer-lo fer més gran del que era normal en la tradició. Seria agosarat afirmar que els titelles d’El fantàstic Màgic d’Oz són més expressius que algunes de les figures que actualment són peces de museu, però sí que obren una porta. Ara tenim un nou tipus de titella català, que no ha perdut la característica bàsica d’haver-se de manipular amb els tres dits centrals a la base del pit de la figura i fent servir el dit petit i el gros per a les mans. Fins on porti la investigació a partir d’ara, serà interessant de veure.

titelles vergés

Foto: Jesús M. Atienza.

Les innovacions hi són; han de fer el seu camí. Al capdavall, una novetat té la importància que té depenent de l’impacte que causa, de fins a quin punt aconsegueix arrelar en la tradició, generalitzar-se, fer-se habitual. És una qüestió de temps. Mentrestant, esperem tornar a gaudir d’El fantàstic Màgic d’Oz, que té moments hilarants de llenguatge purament titellaire, com l’aparició en escena del Lleó Poruc i les garrotades entre aquest personatge i la Bruixa de l’Oest. Amb aquesta obra, Titelles Vergés ha tornat a sembrar.

Etiquetas: , , , ,