Ja és habitual que a la Casa-Taller de Marionetas de Pepe Otal s’hi presentin espectacles de qualitat procedents de molts llocs del país o del món, aprofitant que les companyies estan de pas per Barcelona. I dissabte passat, de nou va tornar a fer diana amb Náufragos, de la companyia sevillana Teatro Deguace. Una companyia de recorregut prestigiós, creada el 2001 per Gema Rancaño i Tomàs Pombero, dos actors titellaires que han treballat el teatre actoral i d’objectes i que últimament han estrenat obres com a solistes: Gema Rancaño amb La Elefanta Gris i Tomàs Pombero amb La Bicicleta i Náufragos.

Amb aquest text, publiquem una mostra del magnífic reportatge fotogràfic realitzat per Jesús Atienza, fidel seguidor de tot el que passa a la Casa-Taller de Marionetas i col·laborador íntim de Putxinel·li. La seva càmera ha captat amb precisió mil·limètrica i factura poètica l’essència visual del nàufrag, i n’ha objectivat el seu deliri.

Desguace Teatro

El personatge en plena melopea. Foto de Jesús M. Atienza.

Amb Náufragos, ens trobem davant d’un preciós exercici de teatre d’objectes que s’aguanta magistralment per l’ofici actoral de Tomàs Pombero, que també podríem qualificar de “teatre de les al·lucinacions”, atesa la seva voluntat de plasmar en imatges visibles allò que és invisible d’un procés al·lucinatori. I, posats a buscar qualificacions, des de la perspectiva del contingut també es podria catalogar en l’apartat dels espectacles de fi del món o terminals, és a dir, dels que plantegen situacions de final d’una època o d’una vida, o de les dues coses alhora.

Desguace Teatro

Foto de Jesús M. Atienza

Un home que acaba l’any tot sol, obsequiat, a més, amb una liquidació amorosa a través d’un paperet i borratxo com una cuba és el punt de partida de la proposta de Pombero. Un marc de decadència personal i sociològica, com la música que sona per la ràdio sembla voler indicar, en el qual el personatge es veu arrossegat a un estat vital i anímic diguem “zero” o “sota zero”. El seu món s’ha contret: una taula a davant, sobre la qual bàsicament hi ha un llum, una ampolla de cava buida, una copa i uns taps. Pengen restes de garlandes i sobre el cap porta un barretet de la nit de Cap d’any. Un nàufrag de la vida que acaba l’any reduït als quatre objectes banals que formen el seu món.

Desguace Teatro

Foto de Jesús M. Atienza.

Però el treball de Pombero ens diu que mai cal donar-se per vençut, perquè fins i tot en aquest estat de penositat misèrrima, la naturalesa humana treu forces de flaquesa gràcies a un òrgan que s’alça com un salvavides infal·lible: la imaginació. I aquí és on comença la tasca heroica del personatge, que, a través de les al·lucinacions que pateix, aconsegueix ordir tot un relat que explica i metaforitza la seva situació. Amb elements que sorgeixen del món escarit de la taula, les ampolles i la borratxera, l’alienat borratxo es distancia de si mateix i es desdobla en un personatget fet de tap de suro. Interessant el seu rostre, amb una barba que li dóna aires de savi, com si aquest alter ego sorgit de la borratxera fos el que li queda de seny. La qüestió és que es veu immers en una aventura de malson, de naufragi en una illa solitària, on viuen les il·lusions de salvació i les realitats d’un destí tràgic que, com és lògic, acaba imposant-se. Però l’interessant del procés és com el deliri al·lucinatori del begut aconsegueix articular una història que dóna un sentit, encara que sigui absurd, a la seva vida.

Desguace Teatro

Foto de Jesús M. Atienza.

La metàfora de la història és preciosa, ja que està explicada sobre la petita taula que serveix d’escenari: per diminut que sigui el món al qual es queda reduït, no es deixa d’estar obert a la recreació imaginària: viure la realitat, per molt dolorosa que sigui, des de la distància i el desdoblament, constitueix sempre la millor teràpia. La salvació del nàufrag no li arriba a la història imaginada, sinó en el fet mateix d’imaginar.

Desguace Teatro

Foto de Jesús M. Atienza.

Quan s’acaba el procés al·lucinatori, qual el personatge es desperta, s’acaba també la primera part de l’espectacle, que continua amb una segona meitat purament actoral en què Tomàs Pombero exhibeix la seva habilitat i enllaça al personatge Cap d’any amb la més pura tradició de la xerrameca espanyola. El titellaire manipulador de titelles i objectes es converteix en el titellaire xerraire que obre el cor al públic per riure’s i distanciar-se de si mateix i de la pròpia professió de titellaire, mostrant els secrets dramatúrgics de l’obra, els seus processos íntims de creació, les raons de la seva comesa, els continguts de les unitats didàctiques, en el que seria un recorregut ressacós per les misèries-riqueses de l’actual professió titellaire espanyola, però que també és un segon distanciament del personatge respecte a la seva estat de “finiquito vital”. Una segona part hilarant que el sagaç i provocador xerraire podria allargar ad infinitum si no el tallés el mateix públic, que, interrompent el rotllo, esclata en aplaudiments. Uns aplaudiments que van tronar al Taller de Pepe Otal per l’admiració de tothom del gran ofici teatral de Tomàs Pombero.

Desguace Teatro

Foto de Jesús M. Atienza.

Etiquetas: , , , , , ,