Les obres Les angúnies d’en Titella i Tricuspis van ser enregistrades el 15 de desembre passat al Museu del Joguet de Catalunya, a Figueres. Produït per la Fundació Joan Brossa, la representació i gravació d’aquestes dues peces forma part del projecte Accions i Territori, una iniciativa que vol divulgar l’obra del poeta en relació amb diverses realitats, la història i les institucions del país, com la lectura de poemes primerencs de Brossa en escenaris de la Guerra Civil com Corbera d’Ebre i Vilalba dels Arcs, o la cercavila reivindicativa al voltant del Museu de la Immigració de Catalunya, a Sant Adrià de Besòs (que es va fer al novembre).

La segona de les accions que s’han dut a terme fins al moment ha estat precisament sobre el tema dels titelles. Els responsables de la Fundació van trobar que el Museu del Joguet era l’espai adequat perquè, a banda de la relació de Brossa amb el teatre de màscares, putxinel·lis i la poesia objecte, la seva militància en l’art d’avantguarda i l’ús surrealista de la tradició (vg. aquest article), algunes de les peces que s’exhibeixen al museu de Figueres havien pertangut al mateix Joan Brossa (també n’hi ha d’altres personatges destacats de la cultura del país).

Glòria Bordons, de la Fundació, ha escrit i publicat un article sobre aquesta acció, que podeu llegir al seu bloc però que, pel seu interès, també reproduïm  a continuació:

joan brossa

Cartell del III Festival Internacional de Titelles de Barcelona, de l

Aquestes obres es van escriure el 1948. Pel que fa a Brossa, es trobava en un moment dolç de la seva producció: junt amb els seus companys pintors Joan Ponç, Antoni Tàpies i Modest Cuixart treballaven en nous números i projectes de Dau al set. Al mateix temps, escrivia sonets, proses  i petites obres de teatre que es movien en paràmetres neosurrealistes. En tots els gèneres que practicava, abundaven les desconnexions entre les parts, els salts al buit, l’absència d’una sintaxi lògica, etc. En aquests escrits s’hi amagaven moltes vegades imatges hipnagògiques, els primers experiments literaris de Brossa: sensacions especialment auditives o visuals rebudes en estats semiinconscients. Un exemple seria el títol de la segona peça de titelles representada, una mena de repetició inacabable: He deixat l’aixeta de l’aigüera oberta a la nit indicada. Pel corredor he trobat una poma on hi ha escrits els mots: He deixat l’aixeta de l’aigüera oberta… El contingut d’aquesta obra, una enumeració esgotadora d’una determinada xifra per part de cada personatge, és un bon exemple de l’absurd que es produeix amb aquests recursos. Però, quan la peça pren cos amb personatges reals, descobrim que les seves intervencions no són lluny d’alguns parlaments reals que es produeixen en la vida quotidiana, on cadascú exposa automàticament la seva dèria sense arribar mai a cap acord.

Un llibret, una part del qual Brossa publicà  l’any 1950 en edició de Dau al Set, fou Romancets del Dragolí. A la portada hi havia un personatge estrany i un ocellot dibuixats per Ponç, dels quals Brossa deia en la contraportada: «Les figures de l’Urnulfu i l’ocellota de la coberta han estat dibuixades per l’amic Ponç, el pintor, a qui felicito pels seus dibuixos i al mateix temps li dono ja bons dies i que visqui molts anys».

joan brossa

Portada de

En l’edició de Nous Romancets del Dragolí que l’any 1953 féu la revista, s’hi incloïen il·lustracions d’auques tradicionals. Tot referint-se a aquest llibre de 1948, el poeta digué: «va ser escrit amb un gran afecte, amb una mena de nostàlgia per tot allò que en diuen “el subconscient de l’àvia” i que tots portem dins de dins» (a J. Coca, Oblidar i caminar, Barcelona: Ed. La Magrana, 1992, p. 39). D’altra banda, Brossa sempre aprecià la cultura popular i la considerà com a signe d’identitat  «La cultura popular ens allibera i ens torna a l’origen de la nostra identitat abans del grinyolar dels prismàtics i que la boira ens estimbi costa avall. Ens ensenya que les coses no són normals pel fet de ser usuals. I bé es pot considerar com una mena de reserva cultural davant del pragmatisme immobilista» (text inclòs al llibre El món de Joan Amades, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1990).

Aquest món popular és també el que trobem a les peces de titelles. Els personatges: Titella, Marieta, Tòfol, el dimoni, etc. són els tradicionals catalans (per saber-ne més sobre els titelles catalans, les primeres notícies en la història –Ramon Llull ja en parla! –, la recuperació de la tradició a finals del XVIII, la represa del XX, etc. és de lectura imprescindible el capítol dedicat a «Ombres i titelles» dins Jordi Jané –gran amic de Brossa–, Les arts escèniques a Catalunya, Barcelona: Cercle de lectors, 2001). Joan Brossa n’era un gran afeccionat. Ho demostra el seu primer cartell per a l’Homenatge a Didó realitzat al Palau de la Música Catalana l’any 1975.

joan brossa

Titella i Marieta (Toni Arteaga i Belia Guerra), segons l

Els personatges de Les angúnies d’en Titella tenen totes les constants dels titelles catalans, com ha comentat H. V. Tozer en la seva comparació amb els titelles europeus: Titella és un pagès català amb barreja d’ingenuïtat i seny nat; Tòfol, un galant curt de gambals, diana de tots els acudits i víctima de totes les desgràcies; i el Dimoni, amb la seva tradicional aparició al final de la peça, apallissa tothom entre la cridòria del públic (tot i que a diferència de la tradició, no és Tòfol el que rep al final sinó Titella). El text de Brossa no pot ser més fidel a la tradició pel que fa a tots aquests aspectes. Fins i tot n’accentua els trets, com el parlament sobre la barretina entre Tòfol i Marieta, i l’escena final amb un especial esment verbal a les garrotades.

joan brossa

Pierrot i Arlequí de

Tanmateix, les dues escenes inicials desorienten el públic habitual i trenquen les convencions. Així la llarga enumeració inicial de zepelins per part de Tòfol treu l’obra del context rural habitual, obre un interrogant de sorpresa, accentua el candor del personatge i enlaira la peça. D’altra banda, el petit parlament entre Marieta i Titella sobre el teatre i la vella comèdia (ben reflectit en un manuscrit també dipositat a Figueres que desenvolupa aquest tema) atorga categoria a les peces de titelles i les situa dins una tradició que cal salvar davant l’estupidesa que enalteix absurdament la modernitat (representada aquí per l’embadaliment de Tòfol davant del zepelí).

Brossa seguí fidel, doncs, a la tradició titellaire, però amb un apunt cap a la subversió del gènere per donar-li un alè més poètic, com havia fet anteriorment el seu admirat García Lorca. Com sempre, és la paraula la que en aquest cas ens porta a una reflexió metateatral, la que ens acondueix cap a la poesia sense renunciar a la rialla pròpia del gènere. Com digué Brossa a propòsit de Joan Amades: «Hi trobeu la neu plena de peixos, els estels són finestres i enteneu totes les converses possibles entre fets i coses imprevistes».

Etiquetas: , , , ,