Quan etnòlegs i entesos de la cultura popular s’admiren de la força que tenen les tradicions catalanes de gegants, dracs, altres bestioles i diables, s’ignora molt sovint la feina dels grups que, com Artristras, van ajudar a posar en marxa aquests motors. Als anys setanta, quan s’acaba la Dictadura i el país comença la lenta transició cap a la Democràcia, actuar al carrer era una transgressió que afirmava el dret a expressar-se lliurement en públic. Van ser molts els grups de teatre que van ocupar places, carrers i avingudes en un esclat vitalista i llibertari que volia iniciar noves èpoques i maneres de viure al país.

Artristras
Imatge de Plujes d’Estiu

Grups com Comediants, La Fura, Artristras, Germans Poltrona, Joan Armengol i els seus amics de Tiana, i molts altres, inspirant-se en les pròpies tradicions populars que havien sobreviscut al Franquisme, o seguint pautes de fora, com les que va portar la companyia Bread and Puppet dels EEUU, crearen tot un corrent d’espectacles de carrer que van sacsejar el concepte que fins llavors es tenia de les festes populars.

Artristras
Imatge de Medusa

M’ho explica Quique Alcántara mentre dinem a un restaurant galleg del centre de Barcelona:

– Tota aquesta moguda va excitar les ganes de treure la pols als vells gegants i als atrotinats dracs que romanien als magatzems municipals. Més tard, les efemèrides del 92 van accelerar el procés, gràcies a l’eufòria del voluntariat, i gràcies a les generoses ajudes que les administracions van començar a donar.

Artristras
Imatge de Pandora

L’inici del Correfoc modern data de 1977 amb la primera sortida dels Diables d’Olot, però és a Barcelona on agafa més volada, des de la primera trobada de dracs i diables el 1979 durant les Festes de la Mercè. Una festa d’arrels ben antigues ja que, segons Joan Amades, la primera font escrita del Ball de Diables data de l’any 1150 (veure article Wikipèdia aquí). L’actual Correfoc que es celebre per la Mercè és sens dubte un dels esdeveniments més importants d’exhibició del Bestiari fantàstic i popular de Catalunya (desconec si se’n fan d’altres amb tanta participació de monstres a València, cosa ben probable, en ser una terra tan donada a les festes de foc, dracs i diables). Ara bé, les companyies professionals de teatre de carrer van marcar la pauta (com exemplifica l’espectacle Diables de Comediants), en establir unes clares línies d’actuació i molt sovint amb una participació directe en la recuperació dels grans titelles de carrer aparcats per la Història.

– El Farras, un gegant de Granollers de la Colla dels Blaus, o La Fantasma de Sant Feliu de Codines, són fets per nosaltres. O els mateixos gegants de La Garriga, per exemple, els vam extreure més morts que vius d’un local del Figaró. D’alguna manera, els grups professionals com el nostre van canviar el concepte de festa major. Perquè no aprofitar els espais naturals més interessants i adequats dels pobles i de les ciutats, sense haver de recórrer a l’envelat com únic espai possible? La nostra implicació en la renovació de les Festes Majors va ser molt intensa, a través de tallers o d’encàrregs d’espectacles.

Artristras
Imatge de Medusa

Als Artristras es deu també l’agosarament visual de l’Aquelarre de Cervera, quan proposaren millorar el Mascle Cabró que protagonitza la gran orgia final, amb un enorme sexe ben subjectat per una manguera de bombers, la qual cosa ha garantit des de llavors que any rere any la festa compti amb una bona i adequada Escorreguda (veure article aquí sobre l’Aquelarre).

Quique Alcántara va néixer al barri de Cuatro Caminos de Madrid i l’any 1973 arriba a Barcelona on s’hi queda per sempre. Bé, no exactament a Barcelona, sinó a La Garriga, on des de l’any 1980 es converteix en la seu dels Artristras.

– La raó és ben senzilla: Lola Coll, Glòria Font i Carles Guardís, fundadors com jo de la companyia, són els tres de La Garriga. Ideal per a un grup que necessita locals i espais grans pels ninots, per les gegantesques escenografies i pels assaigs.

Lola Coll va morir el 2008, una pèrdua important d’un dels membres puntals del grup. Més tard, de fet ja fa vint anys, va entrar la Jordina Font, amb qui ara el Quique fa l’últim espectacle.

Artristras
Imatge de Els petits més grans

– Els temps estan difícils. Aquesta revifalla dels titelles populars de carrer ha estat fantàstica, però ara que no hi ha diners, les companyies professionals les estem passant magres. És evident que estem vivint un retrocés en moltes coses. A la idea de que ens hem de reinventar, tan predicada pels polítics, jo sempre dic que comencin ells a reinventar-se. Nosaltres sempre ho hem fet. Cada nou espectacle ens obliga a resplantejar-ho tot. Ara mateix, hem creat una obra que d’alguna manera s’associa a la ciència: descrivim com funcionen les coses més elementals i petites de la natura: el pugó, les formigues. els cucs… L’obra es diu “Els petits més grans” i el fem dos, la Jordina i jo. Un espectacle que es pot fer al carrer, però també a un teatre.

Crec que bona part del patrimoni titellaire del nostre país es troba precisament en aquestes figures de la cultura popular en la que hi ha gegants, dracs, altres bèsties fantàstiques, capgrossos i algunes màscares. Un patrimoni que cada vegada està més valorat pels entesos i pel públic en general. Però mal faríem si ens oblidéssim d’aquests grups que d’alguna manera cal considerar fundacionals. Amb el seu esforç, inventiva i creativitat, han participat d’una manera decisiva en la revifalla actual de tot aquest patrimoni.

Artristras
Imatge de Els petits més grans

Els Artristras, com bon grup creador de formes imaginàries de la col·lectivitat, no para en la seva tasca i recerca. Van començar trepitjant molt fort pels escenaris del món. Espectacles com Homoterm, Orbe, Medusa, Pleniluni o Pandora, s’han vist arreu del món, des de Turquia als EEUU i Brasil, passant per Togo, Rumania, Polònia i per tot Europa. Moltes de les imatges dels seus espectacles quedaran per sempre gravades a les retines d’unes quantes generacions de catalans i dels habitants de moltes ciutats del món. Ara que els temps es posen dolents, es fixen en la micro-natura i es centren en el món del petit. Amb els ulls de la seva imaginació, pugons, formigues i altres existències mínimes brollen de l’entorn anònim i ens parlen amb el llenguatge de la vida i de les arts plàstiques.

Una efervescència que va néixer els anys setanta i que no para de rajar. Un art del carrer que avança incansable, tris tras, amb les potes i les ales enceses de la imaginació.

Entrevista a Glòria Flont amb imatges de Pandora, feta per TV de Granollers

Etiquetas: , , , , ,