Cada vegada es fa més evident que el projecte iniciat amb La Revolta dels Titelles ens està obrint, a través de les diverses entrevistes realitzades, verdaderes caixes de sorpreses. En certa manera és una obvietat que darrera de cada personatge hi ha móns amagats que només quan s’obren les seves portes és possible arribar a abastar-los mínimament. Ho hem comprovat en totes les nostres entrevistes. En el cas, però, que ens ocupa –Santi Arnal, fundador i director de la companyia Per Poc–, el xoc d’aquesta caixa de sorpreses en obrir-se és potser encara més acusat a causa del poc que sabem d’aquesta companyia. I si en sabem poc, no és només pel seu nom –Per Poc– ni perquè no treballin gaire, sinó ben al contrari, perquè no paren de treballar però casi sempre a l’estranger, lluny de les nostres antenes. És a dir, es compleix aquí un cop més una de les constants de molts dels grups de titelles de Catalunya, que es prodiguen més fora de casa que a dins. Però en el cas de Santi Arnal i Per Poc, a més a més, aquesta activitat a l’estranger es produeix en els grans teatres d’òpera o en les sales de concerts de les principals capitals mundials, cosa que és realment única i insòlita.

Santi Arnal
Santi Arnal el dia de l’entrevista. Foto de Jesús Atienza.

Però centrem-nos en el personatge, baixem a la realitat dels modestos inicis titellaires, i veiem com va començar Santi Arnal amb això de les marionetes.

–  A mi sempre m’havia interessat el teatre i la dansa. Quan era jove, treballava els matins a una fàbrica, i per les tardes intentava dedicar-me a allò que més m’agradava. Un dia vaig decidir apuntar-me a l’Institut del Teatre: què millor que aprendre les regles d’allò que m’interessava. Però quan vaig saber els requisits i les proves que es feien per entrar a interpretació, vaig veure que allò no era per a mi. Desanimat, ja sortia de l’edifici, quan la senyora que m’havia atès em va dir: “Per què no t’apuntes a l’Escola de Titelles? Allà no es fan tantes proves”. Dit i fet. Vaig conèixer a l’Alfred Casas i al Josep Maria Carbonell i al dia següent m’hi vaig presentar. Un dia ens van voler ensenyar els altres departaments de l’Institut: el taller d’escenografia, les sales de dansa i, al pis de dalt, l’escola de marionetes del senyor Harry V.Tozer. Només entrar a l’espai de l’últim pis, on llavors es trobava el marionetista anglès, ja em va sorprendre l’ambient relaxat que s’hi vivia: deurien ser les cinc de la tarda i els vam pescar prenent un te i unes galetetes. Això m’agradà molt. Però quan vaig veure les marionetes, els decorats, els petits elements d’atrezzo, vaig comprendre que aquella atmosfera de treball  era allò que m’interessava de veritat. Poder fer-ho tot, representar grans escenografies, realitzar les coses més impossibles, això era el que permetien les marionetes, pensava jo. Vaig preguntar al Carbonell si em podia canviar i, un cop rebut el vist-i-plau del Senyor Tozer, m’hi vaig apuntar.

Per Poc
Marioneta de Santi Arnal.

És curiós veure la importància que van tenir l’Escola de Titelles i el Taller del senyor Tozer en l’aparició de tantes vocacions titellaires, moltes de les quals s’han disparat després per les altures del més exquisit professionalisme.

– Vaig estar uns anys aprenent amb el senyor Tozer. Recordo moments molt especials passats a casa seva, quan l’ajudava a restaurar uns peixos d’un dels seus muntatges que intentava posar al dia, o quan el vaig acompanyar al terrat per veure si realment volava un avió de fusta que havia construït pel seu net (i que va ser un èxit rotund!). El seu rigor pels detalls i pels acabats perfectes era increïble i recordo una vegada que em va corregir els perfils d’una pintura de la cara d’un pallasso. Al cap de quatre mesos, em va escriure disculpant-se pel seu error, adjuntant-me una fotografia d’un pallasso que havia trobat amb la ratlla que jo volia posar i ell m’havia censurat. Era un ensenyament entranyable, que em va fer estimar de seguida les marionetes.

El corc de la curiositat ha estat sempre una constant d’en Santi Arnal: després d’aprendre la tècnica del fil amb el senyor Tozer, es va apuntar a l’Escola de Titelles per conèixer altres móns de la marioneta. Un any que va passar amb en J.M.Carbonell, l’Alfred Casas i el Joan-Andreu Vallvé.

– Vaig conèixer llavors a un colombià, Camilo de la Espriella, amb qui em vaig associar amb la idea de començar a fer coses. Vam crear la companyia Fils and Fils, amb un espectacle que es titulava Jazz…shht i que s’estrenà al Harlem Jazz Club de Barcelona l’any 1988. També en aquella època vaig conèixer al Jordi Bertran, el qual m’encarregà un cap. Va ser just llavors quan un dia vaig decidir acomiadar-me de la fàbrica. Si uns podien viure d’això, perquè no jo?

Santi i Karin
Santi Arnal i Karin Schaffer

Coneix llavors a Karin Schaffer, una austríaca molt interessada en el fil i amiga de Pepe Otal. Amb ella i amb en Jordi Bertran creen Poemes Visuals per a la companyia d’aquest últim, un dels seus grans èxits. Però la idea de tenir un grup propi segueix rondant-li pel cap, i és així com apareix Per Poc, conjuntament amb la Karin Schaffer. El seu primer muntatge, Piccolo, forte, pianísimo, un espectacle de marioneta de fil, especialitat de la casa en aquell temps, s’estrena al festival Internacional de Titelles de Barcelona el 5 de maig de 1990. I més tard, ja l’any 1997, Fragments, espectacle de varietats estrenat al Teatre Versus.

En Santi Arnal ha estat, però, una persona molt oberta i àvida de conèixer i aprendre amb altres persones. És per això que inicia llavors tota una sèrie de col·laboracions amb altres titellaires.

– Posades cronològicament, les meves col·laboracions amb altres artistes són les següents: l’any 1992, Micro cabaret amb Mari Mar Cuadras; més endavant, pràcticament integrat en la compañía Teatre de Sac, de Pep Gómez, amb qui compartia el taller, vaig participar en espectacles com Flèctics, Elasticitats i El pirata Barba Negra (també amb el Pepe Otal), cap els 94-95-96 (em ballen els anys)… El 1999 col·laboro també amb Marta Alemany en l’espectacle Set Sol.lituds, estrenat a la Sala Beckett durant el Festival Internacional de Titelles de Barcelona.

Per Poc
El Director, marioneta de Santi Arnal.

Li preguntem sobre totes aquestes experiències i en Santi s’emociona en recordar moltes d’aquelles col·laboracions.

– Jo sempre he après molt dels demés. En aquest sentit em considero un verdader privilegiat. Recordo amb molta intensitat els viatges i els muntatges fets amb aquests dos magnífics bojos i grans mestres, d’una generositat exultant, que són en Pep Gómez i en Pepe Otal. Pensa que amb aquest últim vaig fer també el Makoki i el Rigoletto, que vam estrenar al Festival d’Òpera de Butxaca, al Teatre Malic de Barcelona. Viatjar amb ells era tota una experiència. En Pepe mai tenia pressa per arribar als llocs. Anàvem a tot arreu amb furgoneta però per a ell, conduir era com anar en barca, amb la pipa als llavis i gaudint del paisatge. Per anar a Tolosa podies trigar fins a catorze hores. Per a mi, que no suporto els viatges i que m’agrada arribar als llocs el més aviat possible, aquells viatges eren verdaderes al·lucinacions que em meravellaven. Amb el Makoki, el Pepe es dedicava a provocar al públic, i més d’una vegada em va haver d’agafar pel braç perquè no sortís a barallar-me amb algú que ens havia cridat o empès el castellet, amb crits d’allò més amenaçadors. Però el Pepe només reia i deia que no passava res, que així era aquest ofici de la titella de bastonades. A mi al principi no em queia gens bé, en Pepe. Va ser la Karin que un dia em va portar a veure Cuento de Madera al Malic. Vaig quedar garratibat. Des d’aquell dia, li vaig professar una gran devoció. Poques vegades m’ho he passat tan bé i he rigut tant com quan vam muntar l’espectacle El Pirata Barbanegra, en la que els tres ens disfressàvem de pirates. O amb el Rigoletto, que per a mi ha tingut una importància cabdal, ja que em va introduir al món de l’òpera. Ara, treballar amb el Pepe era estar sempre als límits i a la corda fluixa: vam estrenar el Rigoletto sense saber l’obra, però la genialitat del Pepe era il·limitada. Es va inventar el molinillo, un corró amb el text que els nostres titelles, des de dins del castellet, anaven passant i nosaltres anàvem llegint… Ha estat sens dubte una de les millors èpoques de la meva vida.

Santi Arnal i Pepe Otal
Pepe Otal i Santi Arnal. Foto de Jesús Atienza.

Però en Santi tenia les seves pròpies idees i ambicions, i decidí dedicar-se amb més intensitat a la companyia, Per Poc. Va ser en aquella època que munta el Pere i el llop, de S. Prokofiev. Es representà al Teatre Poliorama de Barcelona el març de 1998 amb l’Orquestra del Conservatori del Liceu. Un èxit total, a teatre ple tots els dies!

– Les aventures amb el Pep i el Pepe estaven molt bé però jo volia tornar amb el meu Pere i el Llop. El problema és que després de les primeres funcions, m’havia quedat sense companyia. Va ser llavors quan en una festa vaig conèixer, l’any 1998, la meva actual sòcia: Anna Fernández. Jo buscava gent i ella tenia ganes d’entrar en el món de les marionetes. Ens vam entendre de seguida, i al dia següent s’incorporava al grup. I, de manipuladora, aviat es va convertir en la meva sòcia i mà dreta en totes les qüestions de la companyia.

Per Poc
Santi Arnal i Anna Fernández en El Somni d’una Nit d’Estiu

Cherchez la femme!, es diu sempre que les coses van bé. Anna Fernández va resultar ser la persona ideal: seriosa, responsable i amb una gran capacitat de treball organitzatiu i de gestió. A partir d’aquest moment, la carrera de Per Poc es dispara amb tot un seguit de títols que llencen la companyia a l’estrellat dels millors teatres d’òpera i sales de concert del món.

Clar que aquestes carreres, per molt vistoses i espectaculars que siguin, amaguen sempre una pilot d’hores de treball i d’esforços, de sacrificis i de pescar al vol les oportunitats que passen i que no sempre es veuen amb claredat ni es deixen pescar com si res.

– Dues experiències amb el Pere i el Llop sobresurten i van marcar un abans i un després en la meva carrera. La primera va ser la nostra presentació a Austria. Ens havien contractat per actuar a la Konzerthaus de Viena, en una sala petita de 300 espectadors, la Mozart Saal. Ideal per l’espectacle. Vam estar assajant i vam debutar amb la sala plena i un gran èxit. Llavors, ens ve de sobte el director del teatre i ens pregunta si podríem adaptar l’obra a un escenari més gran, per a un aforament de 700 espectadors. Cap problema. Assagem, però abans d’estrenar, venen de nou i ens diuen que s’han venut totes les entrades, i que ens volen posar a la Grossen Saal! Impactant! Vam actuar per a 2000 persones amb un èxit absolut, una de les funcions més emocionants que guardo a la memòria! Això va ser el febrer de 2001.

La segona experiència passa a Moscou.

– Va ser també el juny de 2002, quan ens van contractar per anar a Moscou, al Teatre Nacional Musical. Arribem a l’adreça indicada i ja vam tenir un primer xoc en veure les dimensions del teatre: allò semblava un aeroport! Però encara més xocats vam quedar davant la façana del teatre que veiérem plena de figures que il·lustraven l’obra de Prokofiev que anàvem a interpretar: En Pere i el Llop! Vam saber llavors que en aquest mateix teatre es va estrenar l’obra, i quan vam veure al primer violinista posar-se uns guants per agafar les partitures, ens vam quedar de pedra: tocarien amb les partitures originals! Impressionant!

Santi Arnal, Per Poc
Santi Arnal en plena representació.

L’èxit els acompanya allà on van. Les orquestres, engrescades, els hi demanen projectes, i els encàrrecs els hi cauen un darrera l’altre. La corrua de títols és llarga: El trencanous, de P.I. Txaicovski, estrenada al Festival de Otoño de Teatro y Danza de Las Palmas de Gran Canaria (desembre del 2000). Romeo i Julieta, una adaptació per a narrador de l’obra de Shakespeare amb la música del ballet de S. Prokofiev. Estrena al Festival Temporada Alta de Girona (31 d’octubre de 2006). Amb aquest espectacle gaudeixen de destacades actuacions, com la realitzada pel 25 aniversari de la Euskadiko Orkesta, al Auditorio Baluarte de Pamplona, o les representacions fetes al Teatro Arriaga de Bilbao, a l’Auditorio Kursaal de San Sebastián i al Teatro Principal de Vitoria. També són convidats pel 40 aniversari de la Taipei Symphony Orchestra a la Concert Hall de Taipei; i al 2011, de nou a la Wiener Konzerthaus amb la ORF Radiosinfonieorchester Wien. Segueix El somni d’una nit d’estiu, una adaptació per a narrador de l’obra de Shakespeare amb la música incidental de F. Mendelssohn. Estrena a l’Auditori Víctor Villegas de Murcia, juntament amb la Orquesta Sinfónica de la Región de Murcia (el 27 de gener de 2008). Després ve El petit escuraxemeneies, de B. Britten, òpera participativa estrenada al Liceu el maig de 2009. I La història del soldat, d’Igor Stravinski, estrenada a l’Auditori Kursaal de Donosti, juntament amb l’Euskadiko Orkesta (el 4 de febrer de 2011)…

Necessitaríem més planes per posar totes les funcions fetes per la companyia. Només dir que han actuat conjuntament amb més de 30 orquestres de tot el món, moltes d’elles de primeríssima fila. Però a més de l’òpera i dels grans títols musicals, tenen temps per altres aventures, algunes d’elles realment insòlites.

Per Poc - Anna Fernandez
Anna Fernández a la Història del Soldat

– Una vegada em truquen per telèfon i em demanen si voldria presentar el meu treball de marionetes al director d’una pel·lícula que es rodaria aviat a Espanya. Estaven buscant material i necessitaven una escena de marionetes que el director, un tal Terry Gilliam, ho havia demanat. Jo, que sóc un analfabet en les coses del cinema, anava apuntant tan tranquil a la llibreta de notes. Però quan l’Anna, que era al meu costat, va veure que escrivia també el nom de Johnny Depp, els ulls li sortiren de les òrbites. La qüestió és que de sobte ens vam veure embolicats en la producció del film The man who killed Don Quijote, pel.lícula de Terry Gilliam, per a la qual havíem de construir més de 30 guerrers en marioneta de fil de 1,70 metres d’alçada, les quals havien de lluitar contra un Johnny Depp que anava a cavall i es quedava enredat en els nostres fils. La història d’aquesta pel·lícula és ben coneguda pels entesos i pels mitòlegs del cinema: la producció es va haver de parar per manca de pressupost i la malaltia d’alguns actors, però ha quedat un preciós documental, titulat Lost in La Mancha, on es poden veure algunes de les escenes gravades (el documental es pot veure tot sencer a Youtube clicant aquí). Aquesta fantàstica aventura la vam viure de maig a setembre del 2000, i va ser la descoberta de tot un món que se’m va obrir al meu davant.

Per Poc
Imatge de les marionetes de Lost in La Mancha.

Dels títols presentats, en destaquen dos que s’escapen a la tònica operística, però no a la musical: Les Tres Bessones i l’enigmàtic Sr. Gaudí, homenatge a Gaudí amb els personatges de la Roser Capdevila, que es va estrenar al Festival Temporada Alta de Girona (12 d’octubre de 2002) i Joaquim el drapaire, un espectacle musical de marionetes de fil amb rodes, a partir de l’obra de Kurt Baumann, estrenada el 19 de desembre de 2003 al Teatre Capitol de Barcelona.

– L’experiència de les Tres Bessones va ser boníssima. Vam aconseguir que els nens diguessin: “mira, les Bessones de veritat!”. I amb Joaquim el drapaire ens vam encetar en el teatre musical, un gènere que sempre m’havia atret. Algú ens digué que semblava una sarsuela. El millor dels elogis per a mi, que de petit vaig ser un fervent espectador de sarsueles.

Per Poc
Escena de Romeu i Julieta. Santi Arnal i Anna Fernández.

Encara hi ha altres curiositats en la carrera d’aquest incansable titellaire, com la seva participació en la pel·lícula Jesús l’home, de la directora de cinema documental Maite Carpio (veure video presentació aquí). Es van encarregar de la construcció dels titelles i de l’escenografia pel documental sobre la figura històrica de Jesús, estrenat el 21 de desembre de 2012 a la RAI3.

Una carrera, la de Per Poc, que ens ha deixat amb un pam de nas. Tan callats, i han recorregut el món sencer actuant sempre a les millors places. En Santi Arnal continua explicant-nos anècdotes i moments dels seus viatges, amb una humilitat i una senzillesa que ens té admirats. Quins nous projectes deuen estar ja ordint a la rebotiga de la seva imaginació?, em pregunto mentre el sento parlar. Tant en Santi Arnal com l’Anna Fernández poden estar contents i satisfets per la feina feta. Ara, seria bo també que els veiéssim actuar més sovint a Barcelona!

Etiquetas: , , , , ,