El començament dels actes de celebració dels cent anys de l’Institut del Teatre és notícia d’aquesta setmana. Comissariat per  Jordi Coca, que va dirigir l’Institut entre 1988 i 1992, el centenari desplegarà un programa d’exposicions, trobades, conferències i publicacions entorn del model d’institució i d’escola que s’ha anat constituint al llarg d’aquest segle. L’obertura oficial de les commemoracions va ser dilluns a la nit, amb l’espectacle Petits moments de vida, dirigit per Joan Ollé, en què gairebé una trentena d’actors de diverses generacions i perfils es van aplegar a l’escenari de l’Institut per explicar la història més anecdòtica i més humana de l’escola.

institut del teatre

Presentació dels actes del centenari: J. M. González Labrador, Anna Valls (MAE), Mercè Saumell, Jordi Font (director IT), Antoni Fogué, Jordi Coca i Ramon Jov.

L’espectacle en si era un encadenament de documents interns que il·lustraven els diversos moments històrics i petits relats sobre la relació personal de cadascú amb l’IT: de les classes a casa de Fabià Puigserver al títol que Asunción Balaguer no va recollir mai (un tràmit burocràtic que al final de l’acte, durant els parlaments polítics, Salvador Esteve, president de la Diputació de Barcelona, va corregir públicament lliurant-li el títol encara que fos amb més de 70 anys de retard), i del naixement d’Els Comediants a partir de les accions urbanes de Joan Font i el seu grup de companys i alumnes i de l’espectacle Non plus plis, o del cas de l’orgia que va derivar en la pel·lícula de Francesc Bellmunt que duia aquest mateix títol (explicat per Assumpta Serna) a l’arribada a l’Institut de Harry V. Tozer (vg. també aquest article), entre moltes altres anècdotes. Una de misteriosa: l’any 1942, un anunci a La Vanguardia declarava cancel·lada la conferència que havia de tenir lloc a l’Institut del Teatre amb el títol “La psicología de los títeres”, a càrrec d’Orbok. Havien de passar uns quants anys abans els titelles no entressin amb força a l’Institut… Petits moments de vida va durar dues hores i quart, però hauria pogut durar molt més; Guillermina Coll va ballar Erik Satie, Ramon Oller va ballar “La tieta” de Joan Manuel Serrat, El Tricicle va representar “la patada del mim” i Gerard Quintana va cantar “Boig per tu” de Sau en record de Carles Sabater.

institut del teatre

Adrià Gual (dret a darrere, el tercer per l'esquerra), amb una colla d'alumnes.

Joan Baixas, un dels vint-i-molts actors, directors, ballarins i escenògrafs que hi havia a l’escenari va aconseguir tibar l’atenció de l’auditori fent veure, primer, que animava un full de paper; explicant, tot seguit, que sent titellaire s’havia de sentir sovint la cançó de “porta’t uns titelles i fes algo“, però que, de fet, es podia animar qualsevol cosa, i relatant, finalment, com va ser que a través de Teresina Riera, vídua de Didó, i preguntant als veïns de Sarrià, Hermann Bonnín i ell van arribar a trobar Harry V. Tozer. Tot i que el fort impacte del teatre de titelles a l’Institut del Teatre no va tenir més notorietat que la de l’anècdota (no es va parlar del Departament de Màscares i Titelles, per exemple, ni dels espectacles de gran format, ni de l’Escola de Titelles…) va ser un bon moment per reivindicar formar part de la història col·lectiva de les arts ecèniques.

El 2013, a més de celebrar el naixement de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, nom que va tenir originalment, també és el setantè aniversari de la mort d’Adrià Gual, que en va ser el fundador.

Etiquetas: , ,