Els qui hem arribat a les arts escèniques procedents d’altres ambients —en el meu cas, de la creació literària— sovint ens sentim atrets per qüestions transversals que s’obren camí des de la pròpia història personal i que travessen diversos camps entre els quals, en realitat, a penes si hi ha comunicació. Sempre queda el dubte de si buscar el comú denominador de diverses manifestacions artístiques —dansa, titelles, pintura, circ, poesia, per exemple— no respon més a un desig forçat de veure-hi semblances que no a la realitat. M’ho preguntava fa poc un periodista anglès, John Ellingsworth, editor de la revista en línia Sideshow (vg. aquí) i, tot i que es pot respondre ràpidament i sense por a mentir que sí que hi ha terreny comú, el fons de la qüestió no és tan simple.

Hi ha raons històriques que exemplifiquen el nexe entre disciplines tan dispars: un punt d’origen compartit en les barraques de fira; l’acumulació d’oficis dels artistes transhumants, alguns dels quals podien haver estat acròbates o domadors quan eren joves i acabar fent de titellaires de grans, com el cas de Félix Malleu (1); l’expressió popular que ha inspirat artistes plàstics des de Georges Seurat a Joan Miró passant per Paul Klee i Picasso (2); la gran quantitat de referències mútues que podem trobar tant en muntatges de circ (sense anar gaire lluny, a l’espectacle Pinotxo de Il Gran Circo Italiano, que està de gira per la Península des de fa un any i mig) com de titelles (per exemple els pallassos, pierrots, malabaristes i acròbates de la tradició marionetística); etcètera. Que existeix una certa imatgeria comuna és evident, tant com és cert que hi ha artistes que treballen una barreja de disciplines agafant d’aquí i d’allà el que més els convé. Una simple cerca a internet ens en dóna diversos exemples, que es poden trobar sense entretenir-s’hi gaire. Com aquest de Michael Karas:

Però també és cert que, en les diverses disciplines escèniques, hi ha una tendència al gremialisme que fa que sovint els artistes d’un i altre camp amb prou feines es coneguin, almenys pel que fa a aspectes tan íntims com els processos de creació, la manera d’encarar-se al públic, la relació amb els materials amb què treballen… Des d’ara em confesso amant d’hibridacions. I trobo que, a part de les imatges icòniques que els artistes puguin “manllevar” dels camps dels veïns, són apassionants les exploracions en què per força s’han d’utilitzar codis i tècniques de disciplines artístiques alienes a la de cadascú. Dos exemples: Girovago e Rondella i Atelier Lefeuvre et André.

‘Manoviva’, de Girovago e Rondella

L’espectacle que Eugenio Navarro havia programat el cap de setmana passat a La Puntual era un exemple molt clar d’aquesta barreja (vg. prèvia i comentari de Toni Rumbau aquí). Manoviva té dues parts, i la primera és un espectacle de circ amb l’estructura clàssica de posar un número darrere l’altre. La virtuositat per animar els dos titelles de mà és espaterrant: Marco Grignani i Federica Lacomba fan que les evolucions de Manin i Menon sobre la pista de circ semblin senzilles, costa imaginar-se la quantitat d’esforç que hi han esmerçat.  La destresa que hi tenen és pràcticament circense, gairebé un número de contorsionisme. La segona part són tres breus escenes en què Manin i Menon despleguen un potencial dramàtic i una expressivitat plens de matisos.

girovago e rondella

'Manoviva', de Girovago e Rondella. Foto d'Alain Baczinsky.

Segons Marco Grignani, “primer volíem exposar la part més física dels titelles, i de fet ara estem treballant en un espectacle en què ja no hi haurà la part circense i serà una sèrie de petites escenes de l’estil de les que has vist”.

Però insisteixo en la part física perquè, pregunto, aquesta tècnica (i d’altres que practica Grignani, com els titelles de cos) deu requerir una preparació especial. “A l’hora de la funció, el que necessito és molta concentració”, diu. “He d’estar completament relaxat, no puc estar gens nerviós, perquè si no em tremola la mà. I això vol dir, en el meu cas, que no puc mirar el públic. Sé el que passa a la sala perquè ho noto a través dels músics i dels qui m’envolten, i de fet és el personatge qui reacciona primer”. No és com una espècie d’exercici de meditació?, li pregunto. “És com estar en trànsit, sí”, fa ell.

Són sensacions molt properes a les dels artistes de circ. No tan sols que el material escènic sigui el propi cos (o una part, en aquest cas), forjat a base d’hores i hores d’entrenament, sinó que el personatge-mà, el mateix titellaire, necessita un tipus de concentració semblant per no malmetre el número, o l’espectacle.

I un sentiment essencial, o un estat d’esperit, que agermana els artistes: “Jo necessito viatjar”, diu Marco Grignani. “Vam començar a Grècia, actuant a les illes, i actualment també tenim un espectacle en un autobús, en què hi ha un petit escenari a la part de davant i una mica de grades. No vull quedar-me sempre en un mateix lloc, m’agrada anar a l’aventura”.

Girovago e Rondella tenen espectacles en què treballen amb diverses tècniques, i van del microteatre, com en el cas de Manoviva, fins a les figures gegants (vg. la seva pàg. web).

Atelier Lefeuvre et André

Jean-Paul Lefeveure i Dider André són dos històrics del circ contemporani a França. Fa poques setmanes, vaig tenir la sort de veure la seva última producció, un projecte protagonitzat per Lefeuvre. Era al festival de circ La Piste aux Espoirs, a Tournai, Bèlgica, i no per casualitat el seu espectacle, Ni Omnibus, es feia al teatret del Musée des Arts de la Marionnette. (3)

jean-paul lefeuvre

Jean-Paul Lefeuvre a 'Ni Omnibus'. Foto de Matthieu Hagene.

L’espectacle no deixa de ser circ, però parteix d’una recerca en una de les qüestions principals del teatre de figures i d’objectes: les proporcions. Si els titelles tradicionals i les marionetes tendeixen a reproduir a escala el món humà —caricaturitzant-lo o estilitzant-lo—, la concurrència en un mateix pla de figures de mides diferents —el titella i el manipulador, per posar un exemple clàssic—provoca situacions dramàticament o humorísticament sucoses. Doncs bé: Lefeuvre pren la direcció contrària a la tendència secular del circ de ser cada vegada més gran. Amb Ni Omnibus, el cos de l’artista adquireix proporcions gegantines en un escenari de 4 m2 que té un volum total de 8 m3. És una caixa que figura l’interior d’un camió, i en el mateix moment d’enfilar-s’hi Lefeuvre ja subratlla a través de l’acció que hi cap just (s’ha de treure les sabates i els mitjons per no picar al sostre amb el cap). Els objectes que té en aquest escenari minúscul, tret de les caixes de fruita del principi, són aparells per fer exercicis d’equilibris que han estat reduïts, com si haguessin de ser per a algú més petit que ell. No són un mirall de l’artista ni animats per ell, sinó que són utilitzats. Impertèrrit, imitant les maneres de Buster Keaton o de Jacques Tati, fa exercicis sobre una miniescala, es mou mig arrupit sobre una corda fluixa, utilitza la miniperxa xinesa per capgirar la verticalitat de l’espai escènic…, però és massa gros, com un titella gegant o un diguem-ne “antititella”.

Segons Lefeuvre, l’escenari ja no es pot reduir més: “Si ho fes, ja no m’hi podria moure i potser el proper espectacle seria impossible”. Per a un ésser humà, potser sí, però no per a un ninot. Aquesta seria, potser, la junta on caldria posar una frontissa.

Notes:

(1) Adolfo Ayuso va rescatar la memòria de Félix Malleu primer en un article a Fantoche (núm. 2, octubre de 2008) i més tard a Zirkòlika (núm. 25, estiu de 1010).

(2) Un gran llibre sobre la relació dels artistes contemporanis amb el circ, de Toulouse-Lautrec a Federico Fellini, és el de Jean Starobinski, Retrato del artista como saltimbanqui (editat per Gallimard en francès el 2004 i en espanyol només per a Espanya per Adaba Editores el 2007). A més d’acròbates, cavallistes i rodamons, també hi treuen el cap pierrots, màscares i zanni de commedia dell’arte. És molt interessant l’explicació que fa de la projecció de l’artista d’avantguarda en les formes populars que representa el circ.

(3) El Musée des Arts de la Marionnette de Tournai es troba en un centre que té el suport públic de la Federació Valònia-Brussel·les. A més del museu, és un centre dedicat a la investigació i la recerca i a la divulgació del teatre de figures. I és el més important de Bèlgica.

Etiquetas: , , , , , ,