Que el teatre de marionetes sempre ha tingut una relació amb el món del mite i de l’aventura és una obvietat i un tòpic que no per això ha deixat de mobilitzar a generacions de titellaires. Va haver-hi un moment, durant els anys noranta, en què semblava que aquesta etapa s’havia acabat i que una diguem “normalitat acadèmica” s’havia finalment imposat. És a dir, qui volia ser titellaire, s’havia de matricular a una escola, estudiar, aprendre teatre i, a ser possible, passar uns exàmens. I sens dubte, gràcies a aquests plantejaments existeixen avui titellaires de gran vàlua i alguns centres de formació, pocs, de gran nivell internacional. Els últims temps, però, que semblen haver regirat del revés tots els pressupostos socials, han tornat a despertar les ànsies d’aventura i d’aprendre a través de l’acció i l’activisme. La necessitat, les urgències, la precarietat i les tremendes energies deslliurades de la joventut, han fet que el romanticisme del fil, el carro, la música i el carrer tornin a un primer pla.

Marionetes Nòmades

És, crec, dins d’aquests paràmetres que cal situar l’aventura que quatre joves barcelonins acaben de realitzar en un viatge d’un mes i mig a l’Àfrica, concretament a Burkina Faso, fent marionetes, actuant amb altres titellaires, coneixent, entrevistant i filmant a mestres i artesans de les màscares d’aquest país. Una experiència lluminosa i una gesta titellaire de gran volada, d’un romanticisme fulgurant, que ha tingut, però, una primmirada preparació i fins i tot  una ajuda del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya –que ha hagut de ser finançada per l’equip, ja que a hores d’ara encara no s’ha cobrat res–. Un treball que ha comptat també amb la seva presència a la xarxa a través de la pàgina www.marionetesnomades.org.

Són Pere Bigas, Bruno Valls, Raquel Batet i Elena Molina. Portaven més d’un any preparant el viatge, que en principi havia de realitzar-se en camió (veure aquí). Canvis i imprevistos d’última hora, però, van fer-los decidir a tirar pel dret sense ajornar-lo més, sobre la base de l’essència del projecte, que no és altra que compartir coneixements i l’experiència humana amb altres cultures del món. Una partida que a última hora va tenir les seves sorpreses, ja que la idea era anar també a Mali, però la guerra declarada allà precisament els dies de la sortida ho va impedir, obligant-los a canviar de plans i de bitllets. La qüestió és que els quatre van aterrar el 13 de gener a Ouagadougou, la capital de Burkina Faso.

Marionetes Nòmades

Fins el 28 de febrer no han parat d’anar d’una banda a l’altra carregats amb un cofre de titelles de notables dimensions on tot encaixa al mil·límetre, un amplificador a piles enorme per poder actuar a qualsevol lloc, i un equip de filmació professional. En aquest mes i mig han fet 21 funcions a festivals, escoles, orfenats, centres de nens del carrer, bars, places…, han visitat les ciutats de Koudougou, Boromo, Oury, Bobo Dioulasso i Banfora, han fet dos tallers, han conegut quantitat de titellaires i mestres constructors de màscares, i han establert uns lligams que pel que sembla tindran conseqüències en el futur.

Marionetes Nòmades

I, si no tenien prou feina, s’han dedicat, a més, a rodar un documental sobre l’escena titellaire burkinabesa. Han tornat amb moltes hores de vídeo enregistrades entre representacions, entrevistes, feina dels artistes als seus tallers, festes populars i festivals. Al capdavant del projecte audiovisual hi ha Elena Molina, llicenciada en Comunicació Audiovisual i amb àmplia experiència en el sector.

Parlo amb Pere Bigas, alma mater del projecte, ja que hi porta treballant des de fa molts mesos. Un aventurer nat que és llicenciat en filosofia, ha estudiat fotoperiodisme i és un enamorat de les marionetes de fil. El vaig conèixer deu fer cosa d’un any i em va meravellar la seva set insaciable de coneixements i el seu caràcter aventurer, capaç de recórrer tot sol el continent americà, de sud a nord, amb una motxilla i la marioneta d’un pirata. Junt amb Bruno Valls, un altre personatge de la mateixa corda aventurera, amb formació teatral de clown i de producció, insaciable també en el seu desig d’endinsar-se en els secrets de la professió, han creat l’espectacle “El Tresor del Pirata” (veure article a Putxinel·li aquí) que és també el que han portat a Burkina Faso.

Marionetes Nòmades

– Com ha funcionat el vostre espectacle amb el públic d’allà?

– Ha estat una experiència molt interessant. Va ser una sorpresa veure com en la primera representació els prop de 600 nens presents no responien de cap manera, ens preguntàvem si no entenien què fèiem. Per començar, era la primera vegada, per a la gran majoria, que presenciaven un espectacle teatral, no diguem ja de titelles. I, evidentment, no sabien que podien participar, respondre als personatges, ni que s’aplaudeix al final de l’espectacle. A més, els hi mancaven referències per situar tant els personatges com els paisatges de la nostra història: a Burkina Faso no hi ha mar, n’hi diuen “gran riu”, i sí bé sí que coneixien (i respectaven amb un punt d’espant) el personatge de la sirena (“Mami Ouatá”, adaptació fonètica de l’anglès “Mami Water”) tenien més dificultats en canvi per concebre què és un pirata o com és un coco realment (un dels personatges de l’obra és el Sr. Coco, a Burkina no hi ha cocoters). Ens vam veure obligats a introduir tota una sèrie de modificacions, retallades de text, més moments musicals i de dansa, i d’altres afegits especials. Alhora, van ser essencials els consells que ens van donar uns titellaires d’allà que també treballen a França, de com era convenient abans de començar explicar als nens alguns aspectes de la història i, sobretot, dir-los-hi que tenien tota la llibertat de riure, plorar, manifestar les seves emocions durant l’espectacle, respondre a les preguntes dels titelles. Va ser un canvi automàtic, a partir de llavors l’entrega i la participació dels nens va ser total.

Marionetes Nòmades

Segons m’explica en Pere, Burkina Faso és un país del Sahel on predomina la sabana –on encara es poden veure lleons, elefants, hipopòtams, rinoceronts– i on coexisteixen diverses religions. Hi ha musulmans, catòlics, protestants, però sobretot la base cultural és animista, que molt sovint es barreja, o impregna, la resta de creences. País francòfon, compta amb una important presència titellaire.

– En realitat, les tradicions autòctones tenen a veure essencialment amb la màscara, que té quasi sempre una funcionalitat ritual, de manera que fins i tot la seva construcció està envoltada de misteris, de ritus obligatoris per seleccionar la fusta (ningú pot veure al constructor-xamà recollir-la ni manipular-la), per treballar-la i, finalment, per sacralitzar-la a través de sacrificis. A través de la màscara, els ancestres, els elements, alguns animals sagrats, es materialitzen en aquest món (on, en realitat, sempre són presents, segons la creença animista). Hi ha tantes tradicions com ètnies però, en tot cas, és habitual que les màscares surtin a dansar en els funerals d’algun membre important de la comunitat, o bé per celebrar el temps de la collita, o per demanar la pluja en cas de sequera. També, però, hi ha ocasions en què les màscares surten senzillament per exhibir-se en festivals, com el que vam tenir l’oportunitat de presenciar al petit poble de Nerecrosso organitzat per l’associació Neniabelanda. En d’altres tradicions de la regió, sobretot diria que cap a Mali, existeixen màscares gegants que són com una mena de grans titelles que participen en les festes del poble, i també hi ha unes màscares que són castellets a la vegada. Pel que fa als titelles tal i com els concebem nosaltres, Burkina compta amb un bon nombre de troupes i de titellaires. En general, diria que les tècniques que empren provenen en bona part de la tradició occidental (molts les han après a través del contacte amb artistes d’aquí, sobretot de França) però la posada en escena, la concepció de l’espectacle, els personatges, les històries i trames, beuen molt clarament de la tradició africana, profundament marcada per la música, la dansa i la narració oral.

Marionetes Nòmades

Com són els seus espectacles?

– Primer voldria comentar que ens hem quedat amb les ganes de conèixer la feina d’alguns titellaires destacats i de reconegut prestigi a nivell mundial que, com la Compagnie du Fil d’Athanase Kabré, o la Compagnie Musafiri, viuen o treballen essencialment a Europa. També ens hauria encantat conèixer la feina de titellaires pioners a Burkina, com la dels nostres amics els veterans Seydou Diallo o Desiré Yameogo, ambdós de reconegut prestigi també, però ja fa alguns anys que han deixat les marionetes una mica de costat. Però deixa’m enumerar-te una mica les companyies de teatre de titelles que hem conegut i sintetitzar-te una mica l’estil d’espectacle que proposen:

Marionetes Nòmades

– Les Grandes Personnes de Boromo estan especialitzats en cercaviles i grans esdeveniments, on actuen amb els seus gegants dansaires articulats, amb música en directe. Tot i això, acaben d’estrenar una obra de titella de guant, situada en temps de la I Guerra Mundial, sobre el reclutament forçós de joves burkinabesos per part de l’exèrcit colonial francès.

– A Bobo Dioulasso vam conèixer en Hamadou Traoré, jove director de la companyia Emis. Vam veure’l en acció fent de conta-contes i, en la intimitat del seu taller, ens va obsequiar amb algunes escenes de marioneta de fil amb castellet on representa històries i contes tradicionals.

Marionetes Nòmades

– A Koudougou vam compartir escenari amb la companyia Yiza Béni, que vol dir la gran carbassa. Aquesta companyia franco-burkinabesa, formada pels entranyables Yvon i Dédou, presenta espectacles on els titelles de fil, quasi tots d’animals, i fets amb carbasses i d’altres elements orgànics, són els protagonistes. També ho són els nens presents entre el públic assistent, a qui l’Yvon convida a pujar a escena i manipular els titelles. Tot plegat, seguint la música que en Dédou extreu del goni i del balafó, instruments tradicionals construïts també amb carbasses.

– En Jah Ahmad representa el titellaire llibertari, militant, i involucrat socialment en donar un cop de mà als joves més vulnerables. Tot i que té animacions, aniversaris i algun espectacle aquí i allà, les nits dels caps de setmana surt a animar els bars de Ouagadougou amb les seves marionetes, que remenen el cul millor que ningú. A més, ensenya l’ofici a joves (alguns, realment molt joves) per a que es puguin guanyar la vida pel seu compte, al carrer. La seva troupe es diu Marionnettes sans Frontière.

Marionetes Nòmades

– En la línia de teatre de titelles dedicat a la sensibilització es troba la Compagnie du Miroir, dirigida per Karim Nikiema. En destaco la seva perícia com a artesà i les espectaculars escenografies construides amb cartró. Tot i estar malalt quan el vam visitar, ens va oferir unes quantes escenes d’una obra de guant en què demostrà el seu ofici i el domini de les veus i del ritme.

– De la Cia. Nama, procedent de Malí i formada en el sí de la Troupe Sogolon del gran Yaya Coulibaly, vam veure l’espectacle “La Fète du Village” en el marc del Festival Rendez-vous Chez Nous. És un espectacle sense text, molt intens, vertebrat a través de la música en viu on se succeeixen titelles de fil, gegants humans i animals, màscares tradicionals i ballarins-actors.

– En el mateix festival vam conèixer la feina d’Ivoire Marionnettes, procedents de Costa de Marfil, que van presentar l’obra de titella de fil “Le tambour de l’union”. En un castellet molt original, que integra en la seva part frontal un titella de guant que pren vida entre les diferents escenes, té lloc una història de sensibilització per la pau protagonitzada per personatges i animals tradicionals.

Marionetes Nòmades

Quina va ser la reacció dels titellaires professionals en veure el vostre espectacle?

– Vam sentir des del primer moment una acollida entusiasta pel nostre projecte i la veritat és que se’ns han obert totes les portes. Tothom s’ha volcat a donar-nos un cop de mà per organitzar-nos bolos, facilitar-nos contactes, etc. I, en especial, clar, els titellaires. Tant ells com nosaltres teníem ganes de ensenyar-nos mútuament què fem, com treballem, com plantegem els espectacles. El fet que nosaltres, a més, estiguéssim encantats d’actuar on fos i al costat de qui fos, el fet que vinguéssim senzillament a compartir, així, perquè sí, penso que ens ha fet guanyar la simpatia de públic i professionals. Que estiguéssim rodant un documental sobre l’escena titellaire burkinabesa és indubtable que també ens ha ajudat a entrar als tallers i facilitat veure la feina que fan, perquè òbviament és una oportunitat per a ells de promocionar-la a l’exterior.

Marionetes Nòmades

També hem sentit enorme interès i entusiasme, per part dels professionals, per conèixer els nostres sistemes de construcció de marionetes i els diferents tipus de controls que utilitzem (en general, els que ells empren, de tipus horitzontal, tenen bastantes limitacions a l’hora de buscar moviments més delicats als personatges). En la mateixa línia, els impressionà la cura que intentem posar en aconseguir una manipulació fina del titella de fil i la concepció de l’espectacle que provem de posar en escena: el més dinàmica possible, basada més en la dramatúrgia que en la declamació. De fet, estem convidats l’any que ve a Burkina, Benin i Costa de Marfil per anar a fer tallers de construcció i manipulació!

– I vosaltres, què n’heu après d’aquesta experiència?

– El millor de tota aquesta experiència és el seu costat humà: les persones que hem conegut i les bones relacions que hem establert amb elles. A Burkina Faso, que vol dir “país dels homes íntegres”, ens hem sentit més segurs que a qualsevol barri de Barcelona. Hem viatjat amb un equip bastant imponent de càmeres i aparells, i mai ens ha passat res. La qualitat humana de la gent d’allà és extraordinària. Hi ha moltes coses que ens poden ensenyar que nosaltres fa temps hem perdut… Allà li dius bon dia a un desconegut pel carrer i se li dibuixa un somriure d’orella a orella, et torna el bon dia, et pregunta com et va, què tal la salut i la salut de la teva família i et desitja que tinguis un bon dia. Aquí dius bon dia a un desconegut i et miren amb cara de “què li passa a aquest”? D’altra banda, a nivell professional, després de tot el que hem viscut, després de tot el que hem compartit amb els nostres germans de gremi africans, després d’admirar la seva passió per l’ofici, la seva determinació i comprovar els anhels que compartim, després de veure’ns-hi, doncs, reflectits, val a dir que la nostra vocació titellaire torna a casa reforçada i plena d’un orgull de ser titellaires que mai abans havíem sentit.

Marionetes Nòmades

– Per tant, hi penseu tornar el més aviat possible.

– Ens encantaria, però abans s’han de solucionar les coses d’aquí. Primerament, les qüestions prosaiques dels diners i dels deutes que tenim a causa del finançament que hem hagut d’avançar. En segon lloc, abans de tornar a marxar, hi ha temes aquí que voldriem lluitar per canviar. Un dia hem de parlar, per exemple, del fet que els titellaires no puguem sortir al carrer per guanyar-nos la vida amb les marionetes.

És una queixa que he sentit ja diverses vegades i que té a veure amb les noves reglamentacions de l’Ajuntament de Barcelona, que prohibeixen els titelles al carrer. Un tema complicat i greu per a molts dels nous grups de titellaires, que voldrien provar els seus espectacles amb el públic directament al carrer. Un tema del que, com diu el mateix Pere, en parlarem un altre dia.

Etiquetas: , , , , , ,