tot festivalDiego Murciano, director artístic del Festival TOT, es mostrava satisfet, després del primer dia d’espectacles, per la quantitat de gent que havia acudit al Poble Espanyol, a Barcelona. “És més del que ens esperàvem”, va dir. Cert que, en els de pagament, ni la sala de teatre ni la carpa no es van arribar a omplir del tot, però poc en faltava. “Jo personalment estava molt preocupat perquè vingués gent”, continuava Murciano, “però hem tingut la sort de tenir espai als mitjans de comunicació i el públic ha respost, tot i que encara falta veure com anirà demà”. Com a apunt, afegia: “El que sí que hem de millorar de cara a l’any que ve, i ja en prenc nota, és la presència als carrers. S’hauria de sentir més el festival al carrer, que hi hagués més ambient. Caldrà reformular la programació Off”. I tenia raó: l’ambient de festival als carrers és tebi.

És possible que les raons per les quals el Poble Espanyol no s’omple de visitants durant el TOT, ni aquest any ni en edicions anteriors, siguin molt diverses, i per tant no crec que es pugui considerar que el Festival de Teatre d’Objectes i de Titelles tingui poca empenta. Més aviat al contrari: les famílies que ahir es van acostar a Montjuïc a veure els espectacles (enguany només n’hi ha d’infantils) ho van fer atretes per la qualitat i la singularitat del programa. Unes virtuts sobre les quals es basa l’esperança que la convocatòria acabi sent la gran referència del sector a Catalunya.

pea green boat

Perdut, des de fa anys, el Festival de Titelles de l’Institut del Teatre, substituït per un Noves Escenes Obertes incert, dedicat molt més a la performance i al teatre visual que al teatre de figures, el TOT sembla ser l’espai propi reclamat per titellaires i “figuraires”. Un espai no només d’exhibició local, que esperem que ben aviat pugui tornar a ser internacional, sinó de punt de trobada del sector, de lloc de reflexió i d’anàlisi de l’actualitat cultural, artística, escènica.

Els moments són els que són i, amb els canvis en la direcció del Poble Espanyol, la dramàtica retallada del pressupost i el relleu precipitat en la direcció artística, l’objectiu de mantenir viva la convocatòria és la primera necessitat de supervivència, tal com explicava Diego Murciano a la roda de premsa de presentació (vg. aquí). En aquest sentit, és una notícia positiva que el cap de setmana comencés amb una resposta raonablement bona per part del públic. Pel que fa als espais de reflexió, que enguany també s’han hagut de reduir, la col·laboració entre el Festival TOT i la revista Putxinel·li va permetre, divendres, continuar el camí cap l’objectiu de convertir-se en punt de trobada i de debat de la professió.

Mal organitzat però necessari

L’aniversari de la revista servia d’excusa per parlar dels reptes de la professió: els de comunicació, primerament, tenint un mitjà propi que gairebé dia a dia i setmana a setmana va acumulant continguts de diversa índole relacionats amb el teatre de titelles i d’objectes. Una de les suggerències que es van fer va ser aprofitar el forat que s’ha fet el triple portal Putxinel·li-Titeresante-Puppetring a tot el món per exportar l’altíssim nivell d’ofici i de creativitat que hi ha actualment a Catalunya. Perquè és cert que Catalunya viu un moment molt dolç quant a quantitat de companyies i qualitat dels muntatges, i val la pena fer-ne ressò internacional.

Però no tots els reptes són econòmics i culturals, també n’hi ha de polítics (formar un corpus de referències que donin solidesa al col·lectiu figuraire) i d’estètics (obrir-se a tot el que pugui tenir a veure amb el teatre de titelles sense ser-ho exactament). En aquest sentit, Toni Rumbau va insistir molt en una amplicació de la mirada sobre els titelles: “Hauríem de ser capaços”, deia, “d’incloure tot allò que s’anomena ‘teatre visual, d’objectes i de la imatge’, que avui dia està en auge en les diverses arts escèniques. Catalunya constitueix una regió molt rica en manifestacions artístiques dins d’aquesta línia, amb una enorme repercussió internacional d’un bon nombre de companyies”. La barreja, el coneixement d’altres camps de la creació artística i l’intercanvi seran, sens dubte, els valors més forts amb què es podrà reivindicar la professió en el futur. I malgrat les crítiques que es puguin fer a la programació d’enguany del TOT (que, ja ho hem dit, és de supervivència i d’altíssima dignitat), els espectacles que s’hi han programat contenen aquesta mixtura i aquest voluntat d’innovar un llenguatge que (també ho hem publicat en més d’una ocasió) té un gran potencial de futur.

vergés

Com a col·lector d’aquestes pulsions i del múscul creatiu de l’art dels titelles, tant Putxinel·li com el Festival TOT tenen (tenim) un gran camí per endavant; ple d’obstacles, però. El principal és el finançament, també ho hem dit (vg. aquí), però també les sinergies que puguem crear.

En aquest sentit, un dels projectes estrella que hem començat a desenvolupar durant el primer any de vida de la revista, la sèrie documental La revolta dels titelles, mereixia una presentació millor. Pensada i realitzada, com va destacar el periodista Ferran Baile, per “ser una sèrie de divulgació dels diversos aspectes de la història dels titelles a Catalunya amb format televisiu, un documental que permeti l’exportació de la història local en fòrums internacionals i finalment un arxiu audiovisual de documentació històrica”, compleix un dels objectius fundacionals de la revista, que és visualitzar i donar a conèixer la importància de l’art dels titelles. Però un gran nombre d’imponderables (vergonyosos, se’ns va arribar a dir) van aigualir el que hauria d’haver estat un acte festiu. No obstant això, els assistents van saber apreciar l’esforç i van mostrar el suport a la tasca. Per part nostra, els ho agraïm sincerament.

Etiquetas: , , , ,