Una de les iniciatives de més èxit del Festival TOT ha estat el que s’anomena Tot Experience, que consisteix en un recorregut per quatre diferents espectacles que s’invita a fer al públic a la zona del Monestir del Poble Espanyol. Les companyies Micro Troupe, La Finíssima, Rambling Puppets i Zero en Conducta han estat les quatre opcions de l’Experience d’aquest any, una tria que ha resultat acertadíssima, i que ha fet passar al públic una hora de gran virtuosisme titellaire.

“Escudella de Reis”, de la Micro Troupe.

Va ser una molt agradable sorpresa descobrir aquesta companyia de Sant Pere de Riudebitlles, a l’Alt Penedès, que va entusiasmar al públic amb les seves històries de reis explicades per una parella de còmics (en Roc i la Mina, noms artístics d’Elena Mesa i Joan Gispert) dels que viatjaven a l’Edat Mitjana amb un carro i els seus titelles. Jo vaig veure la història del “Rei que tenia el nas vermell”, un rei entregat a la beguda que vol casar la seva filla i exigeix que li portin el millor vi del seu regne.

Micro Troupe

La Micro Troupe. Foto Jesús Atienza.

Ens trobem de fet davant de dos còmics molt versats en les arts del clown, amb un llarg recorregut i una molt agradable presència, fresca, simpàtica i desimbolta, que a més s’expressen, en aquesta obra, en un divertit text versificat amb rodolins, ben armats i que entronquen amb una de les venes més populars de la poesia catalana de sempre. Uns rodolins que estan dits amb gràcia i alhora amb la distància d’una actuació de clown, és a dir, sense necessitat de que siguin del tot convincents però en canvi posseïts de la naturalitat que dóna aquesta distància.

I és aquest to el que dóna també a la manipulació de l’únic titella que entra en joc, una marioneta de fil que representa el rei, de fusta sense cap vestit i amb el nas vermell, una tonalitat molt fresca i orgànica pel que fa als seus moviments. De fet, la còmica que s’encarrega de manipular-lo, Elena Mesa, interpreta el seu paper a través del cos, de la mímica, dels gestos de la cara, i dels moviments acurats  però també afectats per la beguda dels fils que mouen la marioneta. La combinació del joglar músic i poeta, amb la manipuladora que sembla una noieta que se les sap totes, és realment afortunada i de les que es fiquen el públic a la butxaca. En efecte, els espectadors van seguir els versos i la història del monarca borratxo sense perdre el somriure ni deixar de mirar als dos còmics, que van rebre en acabar la seva feina una salva d’aplaudiments molt sincers.

És a destacar l’esforç de la Micro Troupe de recitar amb versos fàcils però molt ben elaborats i de bon dir, segons l’estil clàssic de la poesia popular catalana. Un esforç que, junt amb els fils de la marioneta, exigeix una interessant contenció vocal, mímica i manipuladora als dos còmics, la qual atorga a l’espectacle el ritme just i un tremp equilibrat entre intel·ligència i frescor. Tots els espectadors en vam sortir molt agraïts.

“Nymio, Històries mínimes explicades a mà”, de la Cia. Zero en Conducta.

Els espectadors, acabada la història del rei liró, van ser conduits a la capella romànica de Sant Miquel i d’aquí al seu magnífic claustre, on els esperava el titellaire Putxa, amb un petit escenari preparat per representar les seves històries mínimes. El contrapunt va ser fantàstic: de l’actuació lluminosa i popular al carrer de la Micro Troupe, vam passar a la intimitat d’aquesta petita joia, que demana una concentració més acurada, i que va tenir el magnífic marc i la foscor adequada al claustre on ens trobàvem.

Nymio

Nymio. Foto Jesús Atienza.

L’espectacle Nymio té un únic personatge: Punto. És la mà del manipulador. Amb dos ulls i un petit guant que li fa de vestit. I dues sabatetes. Una mà, però, que té vida pròpia: es belluga per allà on vol, balla, salta, vola i enamora al públic. L’escenari és una petita tauleta amb una farola que s’encén quan comença l’espectacle. Una història nímia però que té una força extraordinària. Es compleix aquí la teoria dels titelles, que diu que a més economia de mitjans i síntesis, més força expressiva. Clar que la síntesi, perquè funcioni, no ha de tenir pretensions però sí gràcia. I aquestes condicions les compleix Putxa al peu de la lletra: com aquell que no fa res, Punto s’aixeca amb l’orgull del personatge que s’inventa a si mateix.

Quan el titella és simplement una part del cos del titellaire, la relació entre titella i titellaire és de sorpresa i d’admiració, i de molt respecte. Lògic, en tractar-se d’una part d’un mateix. Però no és gens fàcil cultivar aquesta relació mantenint la distància adequada i el mínim toc d’ironia. I és potser en aquesta relació amb el seu doble –o la seva mà doble–  allà on Nymio més brilla i convenç al públic, en despertar una empatia doble en l’espectador, envers el personatge i envers el titellaire. Així almenys ho vaig veure jo al petit claustre del monestir del Poble Espanyol.

“Titelles al terrat”, per la Cia. La Finíssima.

El següent espectacle transcorregué a l’exterior del Monestir, a ple sol. El públic va ser rebut d’immediat per un titellaire que duia el seu teatre penjat al cos, de manera que la boca del castellet quedava just damunt del cap del manipulador. Un sistema que dóna mobilitat al titellaire, que es pot desplaçar, ell i el teatret, allà on vulgui. Una tècnica molt difícil però també molt agraïda.

La Finíssima

Titelles al Terrat. Foto de Jesús Atienza.

Ramonlluc de Selvanyola  és el nom artístic de Lluís Bosch i també l’home-teatre de La Finíssima. Actuant a la manera dels còmics antics de carrer, en Ramonlluc es va ficar de seguida el públic a la butxaca amb la seva xerrameca divertida que feia anar al respectable d’un lloc a l’altre, tot buscant el millor angle per fer la funció. Finalment el trobà –ben posat a un lloc de sol, sense que ferís els ulls dels espectadors– i la funció va poder començar.

Clar que ja feia una estona que havia començat, en tractar-se d’un espectacle on tant important són els titelles com les paraules i la manera d’adreçar-se al públic. I és precisament en el registre d’aquesta xerrameca on radica el gran mèrit de Ramonlluc de Selvanyola, en connectar amb la tradició popular en aquests usos, caracteritzada per un llenguatge franc, directe, que no té por a les paraules dures i a dir les coses pel seu nom, entroncant també amb la tradició titellaire europea per excel·lència. Un to que ja ha estat present abans de que surtin els titelles. Quan aquests surten –titelles de tipus “guinyol” vestits per Montse Mola–, ens trobem amb una història clàssica del Perico i el Dimoni, que per dissimular la seva aparença, es converteix en un Guàrdia Civil. És a dir, situacions i personatges arquetípics dels titelles de tota la vida. L’obra acaba “comme il faut”, és a dir, amb els corresponents cops de bastó. Acció directe i llenguatge franc que junt al to festiu i alegre de la representació, va omplir la petita placeta de color i d’antigues ressonàncies titellaires.

S’ha de dir que Ramonlluc va sortir molt ben parat del seu repte, ja que no és gens fàcil manipular titelles quan portes el castellet a sobre i tot penja del propi cos. Una tècnica que sembla molt senzilla però que requereix molta pràctica i un domini casi bé virtuosístic de la manipulació. Un repte al qual La Finíssima s’hi ha compromès molt seriosament.

“Canelo Show”, de la Cia. Rambling Puppets.

L’últim espectacle de la tanda de quatre del TOT Experience va ser el Canelo Show de Ferran Costa, un titellaire sorgit de la Casa-Taller de Marionetes de Pepe Otal. Canelo és un gos ja ben conegut pel públic del Poble Espanyol, ja que l’any passat també hi va ser, però que en aquesta ocasió ens ha mostrat els seus progressos d’artista cantant. En efecte, meravellosa marioneta de fil d’una extraordinària vida canina, Canelo és un gos que badalla, obra i tanca els ulls, ramena la cua, mou les orelles com vol, fins i tot per tapar-se els ulls com si fossin mans, un gos en definitiva molt gos que salta, seu, s’estira, canta i exerceix les seves necessitats de micció. El seu tarannà és més aviat lent i peresós, però a la vegada molt llest i viu, motiu pel qual desperta les simpaties del públic, que se n’enamora casi bé d’immediat.

Canelo Show

Canelo. Foto de Jesús Atienza.

En aquesta última versió del personatge, Ferran Costa ens va oferir tot un show que constitueix una refinada seqüència a través de la qual es presenta el personatge, que no surt fins que el titellaire-domador no el tempta amb un os. Després de mostrar les seves habilitats de gos, es prepara un escenari d’un típic cabaret, amb un micròfon i un piano al fons. Surt el pianista, i Canelo, que és el cantant, es posa en situació. De sobte el públic veu com el pianista es posa a tocar i el gos a cantar, amb un número de gran virtuosisme manipulador gràcies a un excel·lent  domini dels fils. Es nota que el titellaire ha estudiat fins a l’últim detall la seva marioneta, de la que hi extreu tot el seu suc. Una tècnica, la del fil, molt complexa però que sembla no tenir secrets per en Ferran Costa, tal és precisió dels diferents moviments del gos.

El virtuosisme de Canelo no fa més que confirmar el bon moment que la marioneta de fil viu a Barcelona, una capital europea sens dubte en aquesta especialitat, com deien aquests dies alguns titellaires.

Etiquetas: , , , , , ,