Durant tres dies, exactament del 5 al 7 d’abril de 2013, Mollet del Vallès ha estat la capital titellaire de Catalunya gràcies al MITMO, la Mostra Internacional de Titelles del Mollet del Vallès que enguany ha celebrat la seva setena edició. No són paraules vanes: ho he pogut comprovar in situ en veure com tot el centre de la ciutat s’ha vestit de gala i s’ha entregat col·lectivament a la gran Festa dels Titelles que és fruit de la íntima col·laboració de dos entusiasmes: el de l’Ajuntament del Mollet, que ha comprès la importància festiva i participativa d’una efemèride d’aquesta mena, i el de Galiot Teatre i els seus dos factòtums, en Jordi Monserdà i Meritxell Serrats.

Equip Galiot i Unima Catalunya
Xesco Quadras, Jordi Monserdà, Meritxell Serrats, Helena de Sola, Pere Bigas. Valentina Raposo a baix.

Dotats d’una intel·ligència estratègica i logística sense parió, i armats d’un alè vocacional capaç d’encomanar el seu entusiasme a qui sigui, més una capacitat de treball que sap trobar el seu equilibri sense sobrecàrregues excessives, els de Galiot Teatre han ordit tot un món personal a l’entorn dels titelles, que a la vegada han fet partícip a la ciutat de Mollet. Una visió estratègica que no s’oblida dels costats participatius i més estrictament comercials, indispensables perquè iniciatives d’aquesta mena arrelin als teixits socials de les ciutats i esdevinguin part de la seva pell cultural. Com diu el mateix Alcalde de Mollet en el text introductori del programa, el senyor Josep Monràs i Galindo, el Mitmo “és una aposta de ciutat”.

Marioneta de Jordi Bertran

Marioneta de Jordi Bertran

Exposició de llibres, de marionetes (les de Jordi Bertran, a una de les magnífiques sales de La Marineta, una casa de pagès convertida en centre de cultura), aparadors amb titelles, carrers ornats amb figures retallades, i una de les grans atraccions, marca de la casa: Cal Titella, situat al Mercat Vell, el centre lúdic de titelles creat per Galiot Teatre on els nens poden jugar i tastar amb les seves pròpies mans tota mena de ninots i titelles de diferents tècniques i materials.

Cal Titella

Entrada de Cal Titella

També hi havia  al carrer els artefactes de Titeretú, de la companyia Itinerància, de Tona, pels quals qualsevol es pot posar en la pell d’un titella si es penja de les mans i dels peus d’aquestes màquines de manipular marionetes humanes. I no podien faltar les parades de venda de titelles d’artesania, amb alguns dels millors artesans que s’hi dediquen, com Jimena Uribe i els seus teatrins de fusta (veure aquí).

Jimena Uribe

Jimena Uribe i la seva parada de teatrins

I, a més de tot això, hi ha els espectacles. Aquest any, a càrrec de companyies de gran prestigi sense oblidar-se de les noves generacions que estan empenyent amb força per renovar el paisatge titellaire del país. Per veure la programació sencera del Mitmo, cliqueu aquí.

Assemblea de Unima Catalunya

El Festival ha tingut  la bona idea de convidar Unima a fer la seva assemblea els dies del Mitmo. Idea molt encertada, ja que s’aprofitava d’aquesta manera la forta presència de titellaires a Mollet. I la veritat és que la participació, tot i que no massiva, sí que ha estat considerable, amb la oportunitat a més a més de sentir a dos veterans membres de Unima Internacional, Miguel Arretxe i Ángel Casado, de Tolosa i d’Alacant respectivament, que estaven convidats pel Festival i van aprofitar l’ocasió per explicar als presents la importància i la necessitat de trobar idees i projectes viables per al Congrés de Unima de l’any 2016, que es realitzarà a Tolosa-Donosti.

Assemblea Unima Catalunya

Assemblea de la Unima Catalunya. Al fons, Miguel Arretxe y Ángel Casado.

L’assemblea ha estat rica i fecunda en propostes, idees i discussions, destacant la gran necessitat expressada de que els titelles tinguin la visibilitat i el respecte de la societat que es mereixen. És absurd, per exemple, que els titellaires no puguin actuar al carrer, quan moltes de les grans companyies catalanes van començar a actuar precisament en aquest àmbit (Comediants, La Fura, Pepe Otal, La Fanfarra, David Laín, Rocamora…). De la mateixa manera que els anys 70 i 80 es van obrir els nous espais d’actuació al carrer gràcies a l’empenta d’aquestes companyies pioneres, ara s’han de tornar a obrir nous espais, trencant per una banda l’afany reglamentari que ho vol uniformitzar tot, i de l’altre proposant nous espais que d’una manera natural –o fins i tot històrica– haurien de ser per els titelles. Existeixen ja algunes idees sobre la taula, que l’actual Junta de Unima Catalunya està considerant amb molta cura i intel·ligència estratègica. Els titellaires veterans que estaven a la reunió (Joan Baixas, David Laín, Pepus Serrat, Teia Monné, Miquel Espinosa, Roser Vila, o qui subscriu aquestes línies) van manifestar el seu desig de recolzar aquestes reivindicacions tan necessàries com possibles de realitzar.

Important va ser més tard el dinar convivencial dels presents al qual s’hi van sumar altres titellaires com en Jordi Pujol i la Joana Miralta de Marduix Titelles.

Alguns espectacles. “El Vestit Nou” de Rocamora Teatre.

Rocamora Teatre

Carles Cañellas, de Rocamora Teatre, en plena actuació.

El cronista no va poder assistir a gaires espectacles, ja que el programa de les reunions, tan tècnico-titellaires com gastronòmiques, va ser dens i exhaustiu. Tot i així, vam poder veure alguns moments importants de muntatges que es feien al carrer, com el de Rocamora Teatre (veure aquí) amb el seu “El Vestit Nou”, a la Plaça Prat de la Riba, en el que en Carles Cañellas i la Susanna Rodríguez actuaven en el paper de joglars-titellaires de l’Edat Mitjana amb uns titelles de fil manipulats sobre unes caixes que feien d’escenari. Una bonica versió del conte clàssic amb unes precioses marionetes que, com és habitual en aquesta companyia, estaven molt ben manipulades. L’obra vol denunciar l’explotació a la qual estem sotmesos en l’actual societat de consum. La plaça plena de gom a gom va obsequiar amb els merescuts aplaudiments la feina dels titellaires, que van saber imposar amb rotunda autoritat el seu art i el seu relat per damunt de l’espai festiu amb els seus cafès i gent passejant.

El Punch and Judy de Ronan Tully

Feia temps que tenia ganes de veure el Punch d’aquest titellaire irlandès instal·lat a Girona, que pertany a una nissaga de tres generacions de titellaires de Dublín i del que m’havien parlat molt bé (veure una entrevista a Ronan Tully i el reportatge fotogràfic que li va fer Jesús Atienza quan va actuar a La Casa-Taller de Marionetas de Pepe Otal). Va ser l’únic espectacle que vaig poder veure de cap a la fi, i certament en vaig sortir molt satisfet. Ha estat un verdader plaer assistir a una representació plena de saviesa, d’enginy i d’una gran voluntat del solista titellaire de donar el màxim de sí i del seu coneixement de l’ofici.

Ronan Tully

Ronan Tully amb el seu Punch, després de la funció.

En efecte, es pot dir que en Ronan Tully s’ha enfrontat al Punch and Judy amb ganes de tocar totes les seves tecles, jugant amb una bona diversitat d’escenes i traient suc als personatges més emblemàtics de la tradició: el gos, la dona, el bebè, el policia (multiplicat per sis), el fantasma, el diable, la Pretty Poly i un segon bebè que té la fortuna de no ser engegat a l’altre barri com li passa al primer. Hi havia un personatge nou que mai havia vist al Punch, Scaramouche, procedent de la Comèdia de l’Art d’origen francès, que aquí surt com a comparsa i víctima de Punch. Sens dubte un personatge arcaic, que els Punchs de Londres un dia van perdre. Al final també hi ha el botxí i una forca, amb el final canònic en el que la mort és un cop més burlada. I, per descomptat, l’obligatori Cocodril.

El públic va agrair aquesta voluntat del titellaire d’oferir el repertori sencer del seu Punch –que difereix en uns quants aspectes de l’anglès: titella més petit, manipulació més rítmica, no apareix la màquina de fer salsitxes, entre els més aparents.

Ronan Tully

Escaramouche, de Ronan Tully

També ha estat un encert treballar amb un excel·lent violinista que toca aires de música popular irlandesa junt al castellet, puntuant l’acció i acompanyant els balls i les peripècies coreogràfiques del titelles. Això li dóna una gran vivacitat a l’obra i permet aquest diàleg sempre tan ric i ple de possibilitats entre el titellaire i el seu ajudant músic que s’està fora, entre el públic i els titelles.

Crec que podem afirmar que ens trobem davant d’un gran Professor de Punch and Judy, amb molta corda per davant perquè el jove Ronan Tully extregui tot el suc que sens dubte s’amaga darrera del personatge, de la tradició i de la seva pròpia inventiva. Que el tinguem a més a casa nostra és no sols un honor sinó una gran sort i un motiu d’enorme satisfacció.

Etiquetas: , , , ,