Adolfo Ayuso, des de Zaragoza, ens ha enviat aquest text en el que ens parla de la paraula Titella, sobre l’origen de la qual sembla existir una certa controvèrsia. Com ens explica Ayuso, “en unes ocasions es refereix al personatge tipus dels titelles de guant catalans i en altres fa referència al gènere mateix. Quan es va començar a escoltar la paraula Titella?” Heus aquí les conclusions a què arriba el nostre autor, amb precioses il·lustracions algunes d’elles molt poc conegudes.

Santiago Rusiñol estrena El titella pròdig al Teatre Català (Romea) el 1911 i la deuria haver escrit ben poc abans. La paraula “titella” està documentada des d’abans d’aquesta data. Només cal anar a la revista Quatre Gats, editada per Pere Romeu de febrer a maig de 1899..

IV Gats
Revista Quatre Gats, 1, 2ª setmana de febrer 1899, p.

En la quarta i última pàgina d’aquesta petita revista apareix, en els 15 números que es van publicar, el programa setmanal de putxinel·lis que representava juli Pi (apareix com Julio Pi del número 1 al 12 i com Juli Pi, del 13 al 15). L’encapçalament és sempre “putxinel·lis” i mai apareix “Titelles”. Ni apareix tampoc en el títol de les obres anunciades el nom del personatge Titella. En els títols que he repassat apareixen sobretot el Tranquil, en menys ocasions, Perico, i menys encara, altres personatges com el Senyor Llagosta, Pepilla o Crispinet, però mai Titella. Per la meva sorpresa, a l’interior del número 3 apareix un dels millors articles que s’han escrit sobre el personatge Titella, sobre la seva fisonomia i sobretot sobre el seu esperit. El signa Enrich de Fuentes i es titula, precisament, en Titella. No hi ha cap dubte que és ja el personatge central de les comèdies de putxinel·lis, almenys de les que se celebren a Els Quatre Gats de la mà de Juli Pi.

En l’esmentat article (3, 1899.02.23, p. 2), Fuentes declara que Putxinel·li recorre tot Europa i que s’adapta a les maneres i vestits de cada poble i “fins s’han fet batejar amb un nom que no fés foraster. Per aixó ‘s diu Titella ‘l Nostre, i per aixó porta barretina vermella o gorreta negra amb visera, i per aixó tot el castellà que sab no passa més enllà del crit de bien salao!”. Fuentes fa una declaració de la rotunda catalanitat del Titella. I afegeix que “en totas les comèdies que representen els ninonets de fusta, del Castellá se’n encarrega en Cristòfol, aquest company d’en Titella, tan borratxo aquí com a Itàlia, a França i a tot arreu”. No hi ha dubte que Fuentes parla de Titella com del mateix personatge que altres van anomenar Perot i després Pericu. Diu d’ell que no és sempre pagès, encara que de vegades se’n faci i que en qualsevol cas és més un jove del carrer (un Trinxeraire), és a dir, urbà. Diu moltes més coses però per això cal llegir tot l’impagable article. Resulta curiós que en cap moment s’esmenta la paraula “titelles”, ni tan sols la de “putxinel·lis” sinó que es refereix als titelles com “ninonets de fusta”.

Si busquem en el Diccionari de la llengua catalana (Institut d’Estudis Catalans, 1995) veiem que sota la paraula titella hi ha tres accepcions:

  1. Ninot que es fa moure imitant els moviments d’un esser animat.
  2. Persona fàcilment manejable i mancada de personalitat i caràcter.
  3. Ocell de l’ordre dels paseriformes (Anthus pratensis, en castellà es diu “bisbita”)

Amades dedica un petit capítol (El mot titella) a Titelles i ombres xineses (Biblioteca de tradicions populars, Barcelona, ​​1933) però no ho aclareix massa (veure pàg. 25-29). Parla d’una possibilitat etimològica del diminutiu petit, petitet, petitell o d’una derivació infantil repetitiva de petit en quedar amb la síl·laba final i repetir: tit-tit. En canvi no accepta l’etimologia onomatopeica de Covarrubias per la paraula títere castellana (Tesoro de la Lengua Castellana, 1616) sobre el so ti-ti que produeix la cerbatana o llengüeta dels titellaires, que és la que adoptarà després Joan Corominas (Breve diccionario etimológico de la lengua castellana, 1961). Proporciona Amades una altra possible etimologia en què titella i mollera serien possibles antigues expressions de cap (si més no a Menorca). Com els titelles de guant només tenen cap (ja que la resta del cos és roba i la mà del titellaire) hauria quedat titella com a sinònim popular de cap. El defensa dient que els passa una cosa semblant als nans (capgrossos), ja que el “ball de nans” de Vilafranca del Penedès se l’anomena també “ball de caps”. Amades, sense rebutjar cap de les dues possibilitats etimològiques, s’inclina més per la primera. M’hagués agradat preguntar-li a Amades què pensava de l’ocell i la seva forma de piular.

Les referències més antigues de la paraula “Titella” les trobo a mitjans del segle XIX, i gairebé sempre utilitzades com àlies, sobrenom o pseudònim. El 1866 apareix un tal Titella en un anunci de venda d ‘”una gran col.lecció de cuentos, xistes, epigramas i demés bestiesas en catalá” titulat Un tip de riurer, en què també s’esmenta a Pitarra, Simó Oller i altres, el que sembla indicar que es tracta d’algun escriptor amb aquest àlies (El Principat, 28, 1866-09-06, p. 659). El 1868, un jutge proclama un bàndol instant que es presenti davant seu un “joven conocido con el apodo de Titella, vendedor ambulante de fósforos” (El Principat, 209, 1868-07-31, p. 4856). El 1894, un poeta publica tres petits poemes en una publicació barcelonina (La Tomasa, 05/07/1894, p.3) on apareix un Pep Titella (curiosament és un senyor que vol estomacar a un altre):

Joguinas

El 1900 la prensa parla d’un reventador de pisos que ha estat detingut per l’inspector Miró i que és conegut amb el sobrenom de El Titella (La Dinastía, 31-07-1900, p. 2). I el 1904, l’Anuario Riera recull que a la plaça Quintana de Vich hi havia un cafè anomenat Can Titella (podía ser perquè s’hi feien titelles o potser fos una referència a l’aspecte d’alguns dels seus amos), propietat de Lorenzo Plans (p. 1189).

L’amic Carles Cañellas em va passar fa temps un  text publicat a Lo Teatro Regional el 1895, on es parlava d’un senyor anomenat Mateu Cantaclá, àlies Matatitellas, que es putxinelista. En la noticia es diu que fa entrega d’un quadern on es recullen “entremesos pera putxinelis”. Que bonic seria trobar aquest quadern en una llibreria de vell! Per cert que el senyor Cantaclá no apareix esmentat a cap altre llibre o article.

Pujala
Dibuix de Pujulà al seu llibre Titellas febles

El 1902, Frederich Pujulà i Vallés, publica Titellas febles, diàleg dramàtic en nou escenes entre dos personatges, Cristeta i Titella. En el pròleg, Emili Tintorer declara: “Els Titellas d’en Pujulà se’ns presentan ab tots els atributs d’uns vulgars putxinel·lis”. Pujulà descriu l’escenari de tota l’obra de la següent manera: “La escena té lloch en l’interior d’una barraca, d’una ciutat populosa, ahont s’hi ensenyan putxinel·lis”. Y per confirmar-ho, l’autor mostra un dibuix de l’exterior de la barraca de fusta on al seu davant apareix un gran cartell que diu: Putxinel·lis. El personatge es diu Titella però el seu esperit és més el d’un home que pensa sobre la seva llibertat que, com seria més habitual, d’un home d’acció. En l’obra Titella acaba morint per la carcoma que l’afecta al seu cap davant la consternació de Cristeta. Tot sembla indicar que aquest personatge Titella derivarà el genèric Titellas del títol Titellas febles. I que tant Cristeta com Titella són putxinel·lis.

Titella - Rusiñol
Imatge de l’obra “El Titella Pròdig” (1911) de Rusiñol, interpretada per actors.

Per acabar allà on començàvem, direm que quan  Rusiñol publica El titella pròdig (1911), el subtitula com Comedia de putxinel.lis en un acte i quatre cuadres.

Juli Pi

L’agost de 1912, la revista El Teatre Català, publica un monogràfic dedicat a Els putxinel·lis, en el que apareix en portada una imatge de Juli Pi i sota d’ell, un peu que diu: “En Juli Pi fent titelles”. Sota el títol del monogràfic “Els Putxinel·lis”, escriu una autoritat com Adrià Gual un artícle titulat “Estudi monogràfic dels titelles” (diu titelles i no putxinel·lis) i més endavant n’apareix un altre, sense signar però que potser sigui d’Avelí Artís, titulat “En Pi, titellaire dels IV Gats”. En ell es diu que “poca gent hi haurà a Catalunya que no conegui els Putxinel·lis d’en Pi”. I una mica més endavant, esmenta als cinc personatges principals: Titella, Cristòfol, Cristeta, el Dimoni i el Municipal (observem que diu Titella i no Pericu).

El setembre de 1912, La Vanguardia publica una nota on es diu que el dimarts 3 es celebrarà un festival artístic al Teatro Novedades on “la fiesta empezará con unas palabras de Adrián Gual, y tomaran parte el Orfeón Barcelonés, Julio Pi, con sus populares Putxinel·lis, el Esbart catalá de dançaires y la banda municipal” (02-09-1912, p. 4).

El 1913 resulten molt significatives unes frases escrites en una petita revista de Sant Hilari Sacalm. L’autor assenyala que a la seva ciutat, després d’un període d’esplendor els putxinel·lis havien mort. Li donava la culpa de quasi bé tot al roí i pervertidor cinematògraf: “Pero jo’m declaro partidari dels putxinel·lis abans que del cinema. En titella i tota la seva companyía podien resultar una ignocentada, però la película trágica, descarnada, inmoral es presenta tan real a la vista de tot el públic que arriba a produir una sensaciò de brutalitat” (L’Estinada, 68, 14-08-1913, p. 2). Com podem observar sembla utilitzar la paraula “putxinel·lis” como genèrica i el de Titella com personatge. Podríem afegir que en aquesta època a la premsa catalana de parla espanyola se solia anomenar el gènere teatre de polichinelas. Així, a la revista barcelonesa La Ilustración Artística apareix un quadre de Domingo Soler, exposat a la Sala Parés, titulat Los polichinelas del Parque de Barcelona (XXXIII, 1721, 21-12-1914, p. 5).

En aquesta mateixa La Ilustración Artística apareix uns mesos abans un conte de la Condesa del Castellà, titulado Titella:

“Ramón Vidal (a) «Titella», era un hombre joven, muy alto, de recia musculatura, con una cabeza rubia y un rostro blanco, perfectos. Vestía traje de pana y gorra, pañuelo de seda al cuello y capa madrileña. Hablaba en monosílabos y siempre cubierto, pero ante el habano del marqués dejó una cumbre de vanidad profesional ~ muy humana-para revelarles su preclaro linaje de histriones muñequiles y la importancia de sus ascendientes, que hicieron famoso y genérico en Cataluña el nombre de «Titella».

Pero la tradición se perdía… La pantomima, los autómatas y e! maldito cine iban dando al traste con todo. ¿Qué quedaba de aquella fácil y aventurera vida trashumante, cuando los Titellas andaban por las ferias y plazas de los pueblos y el teatrito dé tablas y el pregón pintoresco atraían una concurrencia candorosa y entusiasta, que llenaba las bandejas mohosas de monedas de cobre y en cierta ocasión vio recoger la pelucona de oro de una aristócrata de cinco años?.. (XXXIII, 1698, 13-07-1914, pp. 463-464)”

Com es pot comprovar aquest Ramón Vidal, probablement inventat, porta el sobrenom de Titella perquè es dedica als putxinel·lis. En el relat acaba morint d’una estranya malaltia de la gola. La seva protectora, la Marquesa de Lirio s’acosta al seu llit i Ramón Vidal en un postrer esforç li entrega “la homicida lengüeta de oro de tres generaciones de Titellas famosos”. Impressionant.

Sala Reig

El 1921, a la Sala Reig de Barcelona, es produeix una programació extraordinària de marionetes i titelles de guant, amb obres dels més famosos escriptors catalans. El coordinador serà Aureli Capmany i a cada sessió es representen una obra de marionetes de fil, que sembla dirigir Capmany, i una altra de titelles de guant que està a càrrec de Jaume Anglès i Vilaplana. En tota la propaganda i notes de premsa sobre l’esdeveniment apareix el títul de “Marionetes i titelles”. En cap moment se farà referència a putxinel·lis. L’elit cultural sembla inclinar-se per la paraula titelles per a designar els titelles de guant (per a més informació veure el meu article “Aureli Capmany en la Sala Reig de Barcelona” a la revista Fantoche, 6, 2012, pp. 80-93). No obstant això,  putxinel·lis persistirà fins a l’actualitat, només s’ha de recordar que el Teatre de la Claca s’anomenà abans Putxinel·lis Claca.

La Claca

Tot l’exposat, malgrat les contradiccions persistents, sembla caminar en la següent direcció :

  1. “Putxinel·lis”, com títol genèric de les actuacions amb titelles de guant, sembla més antic que “Titelles”.
  2. “Titelles” deu provenir del personatge Titella. De la mateixa manera que de l’antic castellà Purchinela en derivarà “polichinelas” y de Don Cristóbal, “cristobitas”.
  3. És molt probable que Titella el rellancés i l’extengués Rusiñol amb l’èxit de la seva obra El titella pròdig.
  4. Sembla ser que, en un principi i en els ambients culturals, la paraula preferida hagi estat titellas i titelles enfront de putxinel·lis, que quedaria com més comú en els ambients populars fins que el terme titelles es féu més general. Això, a més de als Quatre Gats (1893-1903), sembla ocórrer entre la publicació de Titellas febles de Pujulà i Vallés el 1902 i la representació del Titella pròdig el 1911. Sembla ser que Titella és el mateix personatge que l’antic i desaparegut Perot, després convertit per alguns en Pericu. Però Amades ens recorda que no hi ha res clar: “D’homes, en sortien més: els ja citats Titella i Pericu, que feien el paper de joves i que en alguns casos es barrejaven i confonien i el Titella passava a anomenar-se Tòfol, i el Pericu, Titella. En aquest cas el Pericu desapareixia. Tant si els dos papers es desdoblaven, com si eren encarnats per un mateix personatge, invariablement era el Tòfol l’ase dels cops, i sempre era representat per un pagès baboia i taujà” (Titelles i ombres xineses, Biblioteca de tradicions populars, Barcelona, 1933, p 32). I, a propòsit, ¿qui era el Tranquil? Quin embolic, veritat?
  5. S’hauria d’aprofundir en l’estudi de l’etimologia de titella. Contemplar les hipòtesis d’Amades, les possibles concordàncies que existeixen o no amb la castellana “títere” i allò que s’ha estudiat sobre ella (Covarrubias, Corominas, Américo Castro), les arrels tit referents als ocells (titit, titella) i als monos (tití), i encara altres que els filòlegs puguessin posar en primer pla.

Respecte al sobrenom Titella, opino el següent:

  1. El sobrenom de Titella es podia atribuir a personas amb alguna característica especial. Potser pel fet de ser petits o deformes o de cap gros (hipòtesi que Amades utilitza: afirma que a Menorca “mollera” i “titella” poden ser el mateix).
  2. També pot ser que ja existís la paraula titella (referida a títeres) i que es posés el sobrenom de Titella a persones que per les seves característiques personals tinguessin l’aspecte d’un ninot. Es posà igualment el sobrenom a persones que fan “titelles”.

En resum, se sap alguna cosa, però és necessari saber més. Segur que algunes persones poden intervenir, no només amb opinions, sempre fràgils o interessades, sinó més aviat amb dades objectives: premsa, programes, gravats, etc. Els animo a seguir cercant als seus baguls i als encants. Jo, encantat, ho seguiré fent.

Etiquetas: , , , ,