Pulcinella, l’intrús -1part

Article de Jordi Palet. Dins el recorregut de teatre visual de l’Institut del Teatre de Barcelona, aquest maig s’imparteix un curs intensiu de titella de guant napolità, de la mà de Luca Ronga. “De les mans de Luca Ronga”, per ser exactes. Unes mans que semblen amputades del seu cos. I és que Pulcinella fa el que vol; en Luca es limita a acompanyar-lo. Durant 10 dies, els assistents al curs intentarem emmirallar les nostres mans amb les seves, conscients d’emprendre una tasca impossible: la seva habilitat no prové d’un mirall, sinó d’un pòsit transmès vivencialment des de fa segles.

Des del portal que ofereix aquesta web, em disposo a relatar l’experiència del curs.

Reinventar la tradició

Ens explica el primer dia que ell va estudiar mim corporal de Decroux durant 6 anys. Després de tot aquest aprenentatge no sabia ben bé què fer amb el seu cos a l’escenari… fins que va topar amb el titella de guant. Va ser a través d’aquesta tècnica, que va poder aplicar els seus coneixements corporals. Per això el sorprèn que a l’I.T. l’assignatura de mim corporal i la de titelles siguin incompatibles, ja que en realitat es retroalimentarien.

En Luca treballa sempre a partir dels personatges tradicionals: Pulcinella, Teresa –la seva dona–, el gos, l’amo del gos, il carabinieri, el mossèn, el botxí,… i evidentment la mort. En principi, la tradició deixa els codis de representació molt acotats, però –com acostuma a passar– el fet de tenir les pautes tan tancades obliga a disparar la imaginació cap amunt, reinventant-se continuament i convertint recursos aparentment pobres en troballes expressives i contundents.

Ens explica un parell d’”arguments” dels seus espectacles per exemplificar-ho:

– Pulcinella i la Mort tenen una filla. La filla veu com els pares es peguen contínuament, i això la traumatitza: La deixa muda.

Quan un espectacle és per a infants, les garrotades són un efecte còmic; en aquest cas, però, adreçat als adults, poden tenir un component dramàtic important. Són titelles, però no deixa de ser un maltractament.

– Tradicionalment, la dona de Pulcinella, Teresa, és una marotta, és a dir un titella aguantat per un pal. El titellaire no hi introdueix la mà, només l’agafa pel pal. Aquesta limitació tècnica denota, evidentment, el paper inactiu de la dona, el caràcter masclista de la tradició: Només “serveix” per fer un ball d’inici d’espectacle i un altre per tancar-lo. No pot fer res més.

Doncs bé, en un altre espectacle seu, Luca fa aparèixer una mà dins un relicari (“la mà és el Patró dels titelles”). La mà baixa del Cel i toca a Teresa. Gràcies a això, a Teresa li desapareix el pal i li entra l’ànima, és a dir, la mà. A partir d’aquest moment, Teresa pot tocar per sí mateixa, pot agafar,… pot fer el que vulgui. Redescobreix el món.

Quin món?

El món del putxinel.li comença i acaba en el castellet. Més ben dit, comença en el castellet i acaba en els espectadors. Les dimensions dels gestos, dels desplaçaments i de l’expressió s’han d’adequar a aquesta escala.

Per això en Luca diu que és necessari netejar l’excés de gesticulació, fins arribar al moviment essencial. Aquí s’hi arriba, primer de tot, netejant el cap del titellaire, ja que els prejudicis –i la deformació de la tradició– sempre han fet que la tendència primera en agafar un titella sigui moure’l molt i contínuament.

En Luca insisteix en matisar: un moviment és enorme. Molt moviment és confusió.

Aquesta serà, diu, la base del curs: entrenar-se en la lentitud, en la precisió i en els micro-moviments. Després, vindrà el ritme.

El putxinel.li com a instrument musical

El titella té, abans de personificar-se en Pulcinella, antecedents medievals; potser fins i tot primitiu, diu. En tot cas, és d’orígen ritual, d’abans del pensament. D’aquí que el seu motor sigui sigui sempre la pulsió rítmica, més que no pas un desenvolupament narratiu.

El ritme és el que atrapa a l’espectador, és el que genera l’expectativa constant d’alguna cosa que és a punt de succeïr però no acaba de passar mai. I Pulcinella és especialista en generar aquestes expectatives.

Amb tot, en Luca no vol precipitar-se. Abans d’arribar a la música, hem de deixar que Pulcinella ens dugui cap al silenci.

Mana el titella; nosaltres l’acompanyem

El primer exercici que ens proposa en Luca és construïr un titella de guant, improvitzat amb paper craft i cinta de pintor.

Després d’un petit escalfament, ens belluguem per l’espai amb el titella alçat. Juguem a diferenciar quan som nosaltres els que “conduïm” i quan és el ninot qui mana. La diferència és subtil, des de fora es veu molt més clar que quan ho fas. És primordial escoltar, escoltar-lo a ell (al ninot!), per saber on vol anar, i escoltar als companys… per no aixafar-los un peu. Després fem el mateix exercici un per un, des de darrera un castellet improvisat.

L’endemà, convertim el nostre cos en un castellet. El putxinel.li és versàtil; té una gran capacitat d’adaptació al “medi”. Si el seu món és un cos, no hi ha cap problema: simplement s’ha de prendre un temps per fer-se’l seu. Pot ser que aquest món es mogui, pot ser que es torni un mar ferotge, o un bressol, o un cavall, però tant se val: si el món es transforma a una velocitat que el titella pugui assumir, ell acabarà acoplant-s’hi.

Finalment, en Luca ens proposa un darrer joc per avui: un planeta devastat, amb tots els cossos estirats al terra, dels quals, mica en mica, en neixen petits personatges, brots de vida no intel.ligent, però amb una extraordinària capacitat per ressorgir de les pròpies cendres. Cames, braços, caps i culs, formen part del seu paisatge, i se’n serveixen per créixer i desplaçar-se cap a un territori nou.

Com més lent és tot aquest procés, més força pren cada gest del ninot, cada mirada, cada impuls. Tot un entrenament.

P.D.: Pulcinella, l’intrús?

M’agrada dir-li intrús, a aquest personatge de poc més d’un pam d’alçada. Fa cinc segles va sortir de Nàpols i es va escampar per Europa. A cada país per on passava acabava fent-s’hi un lloc, fins i tot adaptant-se el nom: Polichinelle a França, Polichinela a Espanya, Putxineli a Catalunya (i Teresetes a les Balears!), Punch a Anglaterra,… Tot això ja ho deveu saber. Ho comento sense vocació historicista, simplement per assenyalar que allà on hi havia la necessitat d’expressar-se, Pulcinella s’hi esmunyia per fer sentir la seva veu estrident. Ell que no té por dels poders fàstics, que no té por ni de la mort, sempre és a punt per a qualsevol desafiament.

Potser per això Pulcinella s’ha infiltrat discretament en aquest tupervare que és l’Institut del Teatre: potser cal algú d’un pam per ajudar-nos a  veure que ens hem inventat un món completament desmesurat.

Dibuixos de Jordi Palet i Puig