punch and judy

Les figures grotesques de Rod Burnett.

Com ja havíem anunciat, Rod Burnett ha passat per La Puntual des de dijous i fins diumenge amb el seu Punch and Judy Show. La fama d’aquest titellaire anglès li ve de la mateixa tradició que representa (vg. aquests articles en anglès); però també de la tècnica i de la construcció dels titelles; és a dir: de l’ofici. Burnett té formació d’escultor, un coneixement que aplica als ninots i concretament a l’espectacle  de Punch and Judy des del 1977. Les talles, les figures, tenen una gran qualitat, però Burnett, a més, coneix a la perfecció la dramatúrgia del xou, que comença precisament al taller, en el moment de construir les peces. És sabut que Punch és un representant radical de la voluntat de l’individu per sobre de convencions socials i de qualsevol mena de constrenyiment. És capaç de convertir els més negres pensaments en actes execrables i escapar-se del judici humà, del natural i del diví. Punch és un heroi contemporani que té les arrels en una violència atàvica.

En el seguit d’enfrontaments que porten Punch a vèncer la mort i el diable, Burnett presenta les figures en un crescendo de mida i d’efectes. Punch i Judy són els titelles més grans, els que porten els vestits més ornamentats i els que més destaquen les seves deformitats demoníaques: la gepa, el cap punxegut i la barberta i els pòmuls; el pallasso, que fa de presentador, és considerablement més petit; el nen també ho és per simple proporcionalitat; però també el policia és un pèl més xic que Punch; el cocodril podria ser un rival a l’alçada; l’esquelet torna a ser més petit que la figura del protagonista, però estira el coll fins a quedar per sobre d’ell (cosa que permet que Punch li abaixi el cap a bastonades), i el dimoni, que  té el cap articulat i fa molta impressió quan es tira endavant perquè no abaixa mai la cara, sempre mira de front, torna a tenir, a més a més, una corpulència similar a la de Punch.

punch and judy

Punch i el cocodril.

Aquesta progressió de l’espectacle, la concurrència ordenada de personatges que en componen l’estructura bàsica, se sosté en un domini absolut del tempo. Burnett sembla que faci música: dosifica a la perfecció les repeticions, la intensitat i les esperes creant una trama consistent a base d’alternar sorpreses i expectatives. Malgrat la perplexitat que generen algunes escenes, com la famosa de la màquina de fer botifarres, per la qual Punch passa el nen (plora massa) i el policia (es vol emportar Punch), el resultat és hilarant. Vaig sentir un nen que tenia a prop dir-li al seu pare: “No puc parar de riure!”

Políticament incorrecte, irreverent, salvatge (Rod Burnett, darrerament, ha adoptat el refinat costum de tornar a treure el titella del nen al final de l’obra per explicar que no se n’han fet botifarres, que era un actor i que aquella escena només era “stupid English humour”), Punch and Judy Show és la representació de titelles tradicional d’Anglaterra. La versió local de l’heroi universal d’origen napolità Pulcinella. Com a representant d’una tradició, Burnett és un agent transmissor de valors, en aquest cas la defensa de l’individu i de la seva llibertat, a més del valor de transmetre en si, és a dir construir una continuïtat de pensament entre generacions.

Aquest espectacle i, les dues setmanes que vénen, del dia 17 al 28 de juliol, El cavall de Troia i la petita Helena tanquen la temporada de La Puntual. El cavall de Troia i la petita Helena, una estrena per acabar el curs teatral, és una obra d’ombres ideada i interpretada pel director del teatre, Eugenio Navarro. The Punch and Judy Show i aquesta darrera obra estan inclosos en la programació del Minigrec, de la qual també cal destacar els muntatges El petit circ, de la Companyia Mercè Framis (només aquest cap de setmana, fins demà, al Teatre Tantarantana), i Contarelles, de L’Estenedor Teatre (aquest cap de setmana i el vinent a la Sala Àtrium).