La generosa programació que les Festes de la Mercè ofereix al públic de Barcelona, farcida d’espectacles de tota mena, sol amagar sempre no poques sorpreses i llaminadures especials. En aquest article en voldria destacar dues: el Circ de les Puces que Teia Moner ha representat al fossat del Castell de Montjuic, en una petita carpa que li estava dedicada, i la deliciosa parada setcentista que l’escenògraf José Menchero ha creat a la placeta de la Font de la Guineu del Parc de la Ciutadella.
El Circ de les Puces de Teia Moner.
Vet aquí un espectacle de titelles el·líptics. O, dit en paraules més correctes, de titelles tan minúsculs que ni es veuen. I és en aquesta visibilitat invisible dels personatges protagonistes on rau tota la gràcia del muntatge, sens dubte un dels més rodons i impactants d’aquesta titellaire de llarg alè i amples registres que és Teia Moner.
El Circ de les Puces en repòs.
Domar puces és una de les especialitats més simpàtiques i antigues de l’art del circ, una professió o un ofici, el del circ, especialment en els temps antics, que sempre va haver de conviure i pactar amb aquestes bestioles petites tan alegrament saltimbanquis, en el sentit de saltadores o saltataulells, com impertinents i empipadores. Són simpàtiques des del punt de vista dels seus domadors, que saben com tenir-les a ratlla, però si tenim en compta que les Pulex irritans, aquesta espècie que pertany a l’ordre dels sifonàpters (crec que amb això ja està tot dit) i que coneixem amb el nom vulgar de puces, van ser els verdaders transmissors de la pesta negra, que pescaven xuclant de les rates infectades, haurem de reconèixer que és millor tenir-les ben engabiades o, millor encara, desaparegudes.
Circ de les Puces.
Les que utilitza la Teia Moner són puces professionals, cosa que tranquil·litza, en provenir dels exquisits criadors britànics, els més preuats del món com ens explica la mateixa domadora, en trobar-se en aquell país les millors escoles de puces que ofereix el mercat internacional. Potser algú es pensi que les puces no hi són i que tot l’espectacle no és més que una enganyifa. Jo haig de dir en veritat que de veure-les, no les vaig veure, però sí que les vaig sentir, notar, intuir i entrellucar en els seus números de circ: quan sortien d’una caixeta fent saltar la tapa, o quan obrien una porta o una finestreta, saltaven per un minitrampolí, passaven pel cable d’equilibri, queien al llit elàstic o a la tassa piscina, o simplement eren disparades per un canó. Puc assegurar que les puces eren en tots aquests casos ben reals i vaig poder comprovar com els espectadors escoltaven atònits les paraules de la directora del circ i domadora, ja que ella s’ho feia tota sola, una mica espantats sobretot quan alguna puça s’escapava o se n’incorporava una de nova a la plantilla procedent d’alguna persona del públic…
I és aquí on hem de veure el desplegament que Teia Moner fa de les seves capacitats histriòniques i joglaresques, vestida d’elegant domadora de puces. Impactant el moment gore en el que ens mostra les rengleres de picades als braços, els menjadors habituals de les seves bestioles. A través dels meus veïns del públic em va arribar l’onada de frisança que va recórrer les fileres del respectable.
Yeia Moner en plena actuació.
S’ha de dir que el treball realitzat per Teia Moner i pel director i cap tècnic del muntatge, Miquel Espinosa, és excel·lent i altament sofisticat. Tot rutlla a la perfecció, la música i els efectes sonors són impecables –com és propi d’un creador sonor com és Espinosa–, i impactant és la realització plàstica del Puces Cirkus Moner: una mini pista de circ plena de daurats i detalls decoratius d’un gust exquisit. En la seva realització sembla ser que hi han participat especialistes com Enric Sanitjes, Eva Garreta i Xavier Tapias, a més de l’autora-intèrpret i del director.
Teia Moner aconsegueix crear un món autosuficient i versemblant, ple de gags i d’efectes que funcionen amb energia i eficàcia, a través d’un ritme trepidant que no decau sinó que puja durant la representació. Un espectacle realment per a tots els públics, siguin d’aquí o de fora, i d’aquests que poden durar molts anys. Una troballa que corona una trajectòria de constant inventiva i creativitat, d’algú que no s’atura ni s’acoquina a l’hora de plantejar nous reptes i apostes cada vegada més complicades. En sentirem a parlar…
El jardinet al·legòric setcentista de José Menchero a la Placeta de la Font de la Guineu.
Com és sabut, La Mercè va dedicar bona part de les seves activitats, especialment les desplegades al Parc de la Ciutadella, al Tricentenari del 1714 que el calendari i l’obertura del Born han posat sobre l’agenda festiva i cultural de Barcelona. I dins d’aquest ample ventall de propostes i d’activitats, volem destacar la instal·lació que l’escenògraf José Menchero, envoltat d’un poderós equip de creadors plàstics, ha fet a la placeta de la Font de la Guineu, a pocs metres de l’Umbracle. Ha pretès la instal·lació convertir tota la placeta en un típic jardí del 1700 ben abillat per a la festa, amb tres escenaris o altars al·legòrics, una xocolateria i seients pels qui volien beure xocolata o simplement fer-hi un picnic. Objectiu plenament reeixit amb nota alta.
Altar dedicat a Vulcà.
S’ha de dir que, enmig del soroll i de la hiperactivitat que regnava a tot el Parc, la placeta de la Guineu i del Pelicà es va convertir en un verdader oasis, una illeta de pau, de silenci –relatiu, si tenim en compte la obsessió pels decibels que les actuacions a l’aire lliure tenen a Barcelona– i d’intel·ligència cultural. En efecte, el desplegament dels tres altars al·legòrics, dedicats a Neptú, a l’Alba i a Vulcà, era una celebració al bon gust, a la història cultural de la imaginació, a la mitologia popular i refinada, i a la bona feina realitzadora, lluny de les simplificacions i dels desgavells que molt sovint es fan en aquests casos.
Altar de Vulcà.
Interessants aquests altars mitològics que servien per decorar determinats espais festius, especialment els jardins que en l’època eren molt utilitzats com espais de lleure. El gust per la imatgeria popular i culta en aquest cas, era una evidència a la Barcelona d’aquell temps. Un gust que la ciutat ha mantingut viu en les festes populars dels barris -com a Gràcia, la Barceloneta o Sants-. És per això de molt agrair aquesta recuperació puntual d’uns costums tan arrelats a la ciutadania.
Altar de l’Albada.
S’ha de dir també que el bon gust dels artistes es va manifestar en el mateix fet de no haver volgut simular cap antiguitat dels quadres presentats: la pintura es veia fresca, nova, impecable en la seva execució, amb les fustes que aguantaven els diferents nivells polides, noves i netes. D’alguna manera, es feia patent l’honrada manifestació de l’orgull de l’artista que, tot sabent que ningú li agrairà res, no per això vol deixar la seva marca, que en aquest cas és l’evidència del treball rigorós i ben fet. S’ha de dir aquí que els tres retaules eren una reproducció fidelíssima dels pocs gravats de l’època que s’han conservat sobre aquesta matèria.
Un cop més, el treball silenciós però impecable de José Menchero, acompanyat en aquest cas d’aquest altre magnífic escenògraf i pintor, Jordi Bulbena, ha estat una golosia de les més refinades que hem pogut tastar en aquestes Festes de la Mercè, les quals, com ja hem dit a bastament en aquestes pàgines, cada any que passa pugen el llistó de la seva qualitat, frescor i amplitud de mires. Una sort que la ciutat de Barcelona gaudeix entregada, com la massiva presència de públic, cada vegada més espectacular, denota.
Altar de Neptú.
