Es va estrenar a principis d’octubre a Halle, Alemanya, una òpera singular i especialment interessant des de l’òptica del teatre visual i d’objectes: el seu punt de partida és l’anomenat Disc del Cel de Nebra, Die Himmelsscheibe von Nebra en alemany o Nebra Sky-disc en anglès. Un disc de bronze ornat amb incrustacions d’or, el qual representa el cel amb la lluna plena –o potser el sol- i la lluna creixent, diverses estrelles (32 exactament) i una barca solar a la part de baix. Es tracta d’una troballa fonamental per als arqueòlegs, ja que no sols consisteix en el primer mapa celest trobat a Europa –i el més clar trobat del món antic–, sinó que ens explica perfectament el coneixement astronòmic que es tenia en la seva època i l’ús que es feia del disc: bàsicament alinear el calendari lunar amb el solar, molt important per a l’agricultura, i determinar els solsticis.

Sky Disc
Cartell a l’exterior de l’Òpera de Halle.

Una òpera en la que el principal protagonista és un objecte? Un disc celest del Bronze considerat com la joia del Museu de la Prehistòria de Halle, com a font d’inspiració per a un projecte operístic? Aquesta ha estat la idea i el punt de partida de la llibretista Rebecca Simpson, una escriptora britànica resident a Barcelona des de fa forces anys (ha escrit ja altres llibrets d’òpera, com el de Joana, obra estrenada al Romea el 2005 amb música d’Enric Palomar) i que va quedar un dia fascinada per l’objecte. Perquè no convertir-lo en un oratori? Aquesta va ser la primera pensada de l’autora. Fer parlar l’objecte: un disc del cel és com un mirall que reflecteix el macrocosmos de l’Univers visible, amb tots els seus misteris i els seus interrogants, i alhora, un mirall que enfoca el microcosmos de la vida al planeta, la de quan es fa fer l’objecte, però també de tot allò que l’envolta, creuant l’espai i el temps de la Història. Un petit disc d’uns trenta centímetres de diàmetre de sobte convertit en un mirall d’aquests que parlen pels descosits, i que ens permet enfocar el Temps en majúscula –el de la Cosmologia, el de la Ciència i el de la Física Quàntica– i els temps en minúscula de la vida diària dels humans. Un disc que ens parla del nostre Planeta travessant els segles i oferint-nos visions insòlites i d’una profunditat extraordinària. Un nus, en definitiva, on es creuen èpoques, percepcions, cosmovisions i tot un allau d’interrogants que encara no tenen resposta.

Nebra Sky-disc
El Nebra Sky-disc. Foto de Franz St. a Flikr.

I aquest ha estat el repte i la gran troballa de la proposta de Simpson: treure l’òpera dels seus continguts habituals basats en els sentiments i en l’explosió de les emocions humanes, i situar-la en una nova zona, en la que les emocions procedeixen de l’aventura del Coneixement i s’associen a les interrogacions cosmològiques, a les inquietuds científiques i a les filosòfiques. De sobte, l’òpera, empantanada en els aiguamolls dels drames psicològics de les emocions humanes, salta de registre i es situa en una singular plataforma de creació, en la que els conflictes són les oposicions i les terribles paradoxes relacionades amb l’aventura del Coneixement. Els grans temes de sempre –la Vida, la Mort, el Destí, la Humanitat, el Planeta, el Passat i el Futur– tractats des d’una òptica diferent, lluny del entestament psicològic de les emocions humanes. És això possible? Un repte que Simpson es va plantejar i pel qual necessitava la complicitat d’un músic capaç d’entendre aquestes noves dimensions dels continguts operístics.

Rebecca Simpson i Ramon Humet
Rebecca Simpson i Ramon Humet a la Òpera de Halle.

Ramon Humet, jove compositor català amb una carrera però ben trufada ja de reconeixements i premis, ha estat el còmplice d’aquesta aventura. Sembla ser que els dos artistes es van entendre de seguida. La seva música detallista, primmirada i orientada a una visió cosmològica de la vida, que agrada de les subtileses de la percepció però que no dubte en portar la música vers les altures de la intensitat explosiva, encaixava a la perfecció amb l’objectiu del projecte. Un oratori en el que en comptes de Déu es parlaria del cel, del firmament, de les estrelles, del Cosmos, de la Història i del planeta Terra. Així es va plantejar a l’òpera de Halle (la mateixa ciutat que guarda l’objecte preciós i molt sensible per tant a tot allò que hi tingui a veure) i els seus responsables van dir que sí, però amb una condició: a més a més d’oratori, hauria de ser una òpera. És a dir, havia de tenir personatges i una història que justifiqués la seva condició operística.

Sky Disc
Imatge de l’òpera Sky Disc. Foto © Uwe Köhn. Òpera de Halle.

Un nou repte que la llibretista Simpson va resoldre plantejant un doble registre escènic i musical: d’una banda, l’oratori d’una música coral que seria el gran embolcall sonor de l’obra, i de l’altra, l’acció d’uns personatges de la mateixa època del Bronze en la que es va forjar i emprar el Disc del Cel. La part oratori enfocaria els aspectes poètics, cosmològics i conceptuals del Disc entès com “mirall del cel i de la terra”, i la part operística tractaria la vessant humana d’uns personatges centrats en la figura d’un forjador, encarregat d’incrustar alguns dels ornaments daurats de l’objecte. Dos registres oposats en certa manera –l’un basat en les emocions pròpies del coneixement, l’altre en els conflictes humans i psicològics d’uns personatges enfrontats al seu destí–. I enmig dels dos registres, el Disc del Cel com el gran protagonista de l’obra.

Sky Disc
Sandra Maxheimer (Guueren) i Cor. Imatge de l’òpera Sky Disc. Foto © Uwe Köhn. Òpera de Halle.

Crec que podem dir que els resultats, vistos en l’estrena de l’òpera a Halle, han estat altament satisfactoris. El director d’escena, G.H. Seebach, sembla haver entès bé el sentit de la proposta, en situar l’escena en un museu com a punt de partida. Un lloc molt idoni per escenificar ja d’entrada un registre ambiental centrat en la Història i el Coneixement: són els mateixos visitants del museu els que de sobte es converteixen els uns en personatges d’època (del Bronze) i els altres en les veu corals de l’oratori. A partir d’aquí, i recolzant-se en una maquinària escènica d’un gran embut metàl·lic que es pot il·luminar amb diversos colors, l’acció es va alternant segons toqui intervenir l’oratori o els personatges del Bronze. Per cert, un treball el dels cantants extraordinari, entregats en cos i ànima a la partitura. Impecable també la feina del director musical, Andreas Henning.

Sky Disc
Imatge de l’òpera Sky Disc. Foto © Uwe Köhn. Òpera de Halle.

Toca parlar aquí de l’enorme treball d’orfebreria musical i poètica que han fet els dos autors, en una conjunció retòrica d’alta volada, en la que els continguts encaixen com anell al dit amb les formes rítmiques i musicals. El text és una exhibició de virtuosisme preciosista i de síntesis en l’ús del llenguatge, així com de creació d’imatges d’un enorme impacte poètic, elements tots ells indispensables per a tractar temes d’aquesta volada. Respecte a la música, aquesta és de les que no es deixa etiquetar, ja que utilitza el llenguatge en funció de les necessitats expressives del text i de la gran força volcànica que sembla eixir del músic Humet. Una força que sap però com enfilar-se per les subtileses més sofisticades y exquisides de la sonoritat vocal i orquestral.  El seu desig d’ajuntar forma i contingut ha dut al compositor a proposar una harmonia construïda a partir de 32 acords, de set notes cada un, els quals evoquen les 32 estrelles incrustades al Disc que inclouen la constel·lació de les Plèiades, composta de 7 estels.

Sky Disc
Gerd Vogel (Fierket) i Robert Sellier (Pyrpi). Imatge de l’òpera Sky Disc. Foto © Uwe Köhn. Òpera de Halle.

El joc i el pas entre els dos registres –l’oratori poètic de les emocions conceptuals i el dramatisme dels conflictes humans entre els personatges– està perfectament reeixit en un filat de superposicions que s’encadenen sense trencaments entre si. Pel que fa a la música pròpiament dita de l’oratori, aquesta satisfà plenament la necessitat d’expressar la gran càrrega de profunditat poètica, històrica i conceptual que conté el Disc del Cel.

Sky Disc
Cor. Imatge de l’òpera Sky Disc. Foto © Uwe Köhn. Òpera de Halle.

Per cert, són tres les llengües utilitzades en l’òpera: l’anglès, l’alemany i el català. Mentre en les escenes del Bronze les tres llengües es barregen segons la procedència dels personatges, l’oratori és bàsicament en anglès, llevat d’alguns fragments de textos en alemany i català. Una decisió que vol situar l’òpera al bell mig del pensament europeu, i que es correspon amb l’origen mateix dels seus creadors: Anglaterra, Catalunya i Alemanya.

Sky Disc
Hiltrud Kuhlmann (Tamar), darrere: Sandra Maxheimer (Guueren). Imatge de l’òpera Sky Disc. Foto © Uwe Köhn. Òpera de Halle.

L’element objectual al principi esmentat es centra en el Disc del Cel, que té una constant presència en l’escenari. Però més que del joc teatral que es pugui fer del mateix com a objecte, que hi és, l’important aquí és destacar com tota l’òpera en el seu conjunt surt i es recolza sobre aquest objecte preciós. Un disc que és capaç de generar imatges, reflexions, interrogants, personatges d’èpoques distintes, i que ha tingut dues funcions bàsiques a la seva vida: orientar als camperols de l’època del Bronze a situar-se respecte al calendari, i orientar als investigadors d’avui en dia sobre realitats i aspectes històrics de la nostra espècie. Tota una complexitat d’usos, matisos i reflexions que la proposta de Simpson-Humet-Seebach destil·la, amb diferents graus d’intensitat, en el seu desplegament operístic.

Una òpera, en definitiva, d’alt risc i d’alta volada, que s’ajunta a les que avui volen iniciar nous camins a la lírica i al teatre musical.

Fitxa artística:
– estrena: 2 d’octubre de 2013, Òpera de Halle
– direcció musical: Andreas Henning,
– direcció d’escena: G.H. Seebach,
– vestuari: Ragna Heiny,
– director del cor: Jens Pete Montar,
– disseny escenografia: Hartmut Schörghofer,
– dramatur: André Meyer,
– video: Anke Tornow.
– Solistes: Gerd Vogel (Fierket), Sandra Maxheimer (Guueren), Maria Petrašovská (Estria), Robert Sellier (Pyrpi), Hiltrud Kuhlmann (Tamar), Ulrich Burdack (Boatman), Ki-Hyun Park (Priest), Julia Preußler (boy soprano) i Kaori Sekigawa (solo soprano).
http://buehnen-halle.de/oper/

Nota final: que no es pensi el lector que a Alemanya tot són flor i violes. La increïble qualitat de músics i cantants de l’Òpera de Halle es veu en aquests moments amenaçada també per les retallades que es volen fer en el seu personal fix. Hi ha molta preocupació i les protestes són constants. A tall d’exemple, vegin aquesta foto de la façana principal del Teatre d’Òpera de Halle, on la lluita dels seus empleats es fa patent.

Opera de Halle