L’Arts Santa Mònica, Centre de la Creativitat, presenta aquests dies un gran monogràfic dedicat al inclassificable artista, performer i titellaire d’objectes, de màquines i de si mateix que és Marcel·lí Antúnez Roca (web aquí). Un monogràfic que ocupa tot el pis superior del Santa Mònica i que consisteix en l’exposició d’un seguit d’enginys, pintures, gràfics i vídeos, la majoria interactius amb el públic, els quals escenifiquen tota una vida dedicada a la recerca i a l’experimentació artística, física i conceptual en relació a la imatge, als objectes, a la robòtica i al propi cos.

Sistematúrgia

Sorgit d’aquella explosiva primera cèl·lula creativa que va ser La Fura dels Baus dels anys vuitanta, i decidit a continuar en solitari l’aventura de l’art i del teatre, Marcel·lí Antúnez Roca va escollir, a partir dels anys 90, seguir un dels camins més difícils i compromesos: convertir-se ell mateix en subjecte i objecte del seu treball. En subjecte perquè ha estat sempre l’autor de les seves produccions, i en objecte perquè per explorar els móns que volia explorar, s’ha convertit a sí mateix en objecte físic de la recerca, com un titellaire que hagués decidit materialitzar-se en un titella. Una doble assumpció per desenvolupar una tècnica artística orientada bàsicament a l’autoconsciència.

Sistematúrgia

En efecte. es pot dir que les diverses instal·lacions vistes al Santa Mònica estan totes elles orientades envers aquesta direcció: l’autoconsciència. Només entrar, ens sorprèn a l’escala una serp pintada a la paret que sembla rebre i atendre el visitant, i que en certa manera així és, ja que a les seves entranyes hi figura, en forma de jeroglífics pictòrics, el contingut de tot el que ens espera al pis de dalt. Un programa psicodèlic que ens parla d’un món interior de digestions profundes que poden arribar a produir molts mals de panxa. Pictogrames al·lucinògens que, com diu el mateix programa, explica els diferents estadis de la Sistematúrgia, sent-ne guia i síntesi.

Sistematúrgia

Agafats d’aquesta barana al·lucinògena, anem pujant com si ho féssim per l’interior simbòlic de la mateix serp –qualsevol escala és sempre una pujada iniciàtica per no se sap quins budells, els quals ens porten a móns superiors, en aquest cas els de l’autoconsciència interior.

Sistematúrgia

Ens acull un món fosc –com ho són els móns que veiem amb els ulls girats a l’inrevés– amb diversos espais que distribueixen les troballes i els treballs d’aquest explorador del desconegut.

Sistematúrgia

Una primera sala-passadís, que trobem a l’entrada i que l’autor titula Processos, podria ser la sala de mapes d’aquesta exploració: esboços, dibuixos, storyboards i vídeos. Imatges que ens mostren la complexitat compositiva de la seva feina.

Sistematúrgia

Envoltant la sala gran del mig del segon pis –on  s’hi troben els principals robots i que conforma el sancta santorum de l’exposició–, hi ha tot un seguir d’Instal·lacions (així mateix les anomena l’autor), on els visitants poden interactuar amb les set peces exposades. Una mena de tronc de fusta t’invita a tocar-lo. Segons com percep el tacte, emet diferents sons: d’angoixa, de plaer, d’alegria o de dolor. Quatre estats emocionals que d’alguna manera constitueixen uns punts cardinals de referència en la majoria de les obres exposades. Antúnez sembla dir-nos: aquestes són les bases de la nostra condició animal, les hem de conèixer molt bé per poder-ne sortir i entrar a altres móns.

La interacció que ens proposa Antúnez convida els espectadors a endinsar-se en els nostres arcans físics, els que conformen l’animalitat humana, per molt desagradable que aquesta pugui ser. La vitrina on habita en “Joan, l’Home de Carn” així ens ho indica: ens emmirallem en aquest ésser monstruós i alhora ben proper, fet de pell de porc cosida i cuir de vaca, una mena de Frankenstein casolà de pell morta animat per l’electrònica que ens parla de la condició física de la que estem fets. També ens diu que en el fons no som més que cadàvers vius abans de dinyar-la i abans de passar per les mans del taxidermista.

L'Home Carn

En realitat, quan en Marcel·lí s’objectivitza convertit en un robot que es manipula a si mateix o es deixa manipular pel públic, dissol el subjecte i per tant la identitat. Es col·loca en aquest buit on només se senten els crits i els gemecs de les quatre principals emocions, més el silenci de l’angoixa.

Però és al centre d’aquest buit emmarcat pels quatre punts cardinals de les emocions, on hi viu la imaginació, aquesta gran eina que es desperta i vola en llibertat un cop s’han assumit les bases de la realitat. L’exposició sencera d’Antúnez és un constant contrapunt entre una tecnologia avançada que busca baixar al zero per despertar el joc de les emocions fortes, i la llibertat imaginària que ens trasllada a móns nous, on la realitat s’inventa. Sembla que ens digui: només si et forces a no ser res i a despertar en tu l’animalitat emocional fins a fer-la conscient, podràs volar amb la imaginació i viure el teu món propi, on la realitat s’adapta a allò que tu vols.

Sistematúrgia
Instal·lació interactiva Conde, on la figura animada s’activa quan es mostra la imatge de la postal a la càmara.

Crear móns nous, i viure així identitats múltiples: vet aquí el repte de l’artista, un repte que només es pot assolir des de la recerca i l’aventura individual. Per això tots els treballs d’Antúnez són bàsicament unipersonals, amb un únic argument: despertar, conèixer i colonitzar els móns particulars, els quals són tan variats com variada és l’experiència humana.

Sistematúrgia, Marcel·lí Antúnez
Exosquelet.

Móns personals i intransferibles són els que ha creat Marcel·lí Antúnez, els quals, però, ens els obra perquè hi participem, posant-se ell com “objecte” perquè ens hi podem projectar i conèixer així les possibilitats que obre el joc de les emocions i la llibertat d’imaginar. Ell és el titella que es deixa manipular pel mateix públic –a través de tots els complexos sistemes d’interacció mecànica i electrònica que s’inventa– a fi i efecte de que, en esdevenir simple objecte, els espectadors puguem agafar el paper de “subjectes”, assumint les nostres responsabilitats.

Sistematúrgia, Marcel·lí Antúnez

Per entendre aquest aspecte del treball d’Antúnez, hem d’entrar a la gran sala central del segon pis de Santa Mònica, on es despleguen els invents utilitzats en la seva feina. Robots alguns d’inquietant mirada, com aquesta serp de cos mecànic que es recargola mentre la seva cara futurista ens mira amb punyent intensitat.

Sistematúrgia, Marcel·lí Antúnez
Sistematúrgia

O els robots zoomòrfics que són l’expressió d’una animalitat morta però que la implantació tecnològica sembla donar-los encara més vida.

Sistematúrgia, Marcel·lí Antúnez

Un gos blanc de cos fragmentat i pròtesis mecàniques.

Sistematúrgia, Marcel·lí Antúnez

Un cèrvol de coll llarg sobre dues rodes.

Sistematúrgia, Marcel·lí Antúnez

O el porc senglar que parla de la ferocitat que s’amaga en una màquina que es mou sola, segons el caprici de la ment que el controla.

Impactants són els diferents vestits exosquelètics que l’artista es posa per controlar una complexitat de connexions i de dispositius que el permeten processar i controlar en temps real les imatges projectades a la pantalla, els robots i la música.

Sistematúrgia, Marcel·lí Antúnez
Robot musical.

El cos de l’actor convertit en una marioneta que alhora manipula tota l’escena. Vet aquí la complexitat de la feina d’Antúnez, capaç d’assumir diferents rols a la vegada, en un joc d’emmirallament entre l’objecte i el subjecte, l’acció i la passivitat, la vida i la mort. I volant en llibertat, la imaginació que apareix en les imatges projectades del vídeo, o en els singulars artefactes amb els que s’envolta i es reinventa.

Sistematúrgia, Marcel·lí Antúnez

Val la pena parar-se i contemplar les escenes que diferents pantalles de vídeo ens mostren. Una és la Meta Membrana, en la que es projecten imatges en una única pantalla de 12 metros, que combinen set microrelats interactius. Aquí es veu una faceta curiosa de l’actor, com és la feina feta amb determinades tradicions populars, com la batalla èpica entre Blancs i Blaus de Granollers, o amb la Colla de Diables de Reus. El més divertit de la Meta Membrana és que qualsevol espectador pot esdevenir actor d’alguna de les escenes, posant la cara en una caixa fosca -que té una càmara de fotografiar amagada- i deixant-se així retratar per ser d’immediat reproduït a la gran pantalla.

Sistematúrgia, Marcel·lí Antúnez

També hi ha altres jocs i artefactes sorpresa, com Epidèrmia, on un cap que es projecte és manipulat segons una interfície que té un nas joystick i dos mugrons que funcionen com interruptors on/off.

Sistematúrgia, Marcel·lí Antúnez

A través d’aquests sensors, s’orquestren les manipulacions i els sons del cap virtual que apareix a la pantalla, que oscil·la entre una cara normal fins a d’altres de monstruoses.

Sistematúrgia, Marcel·lí Antúnez

Un món riquíssim, el de Marcel·lí Antúnez Roca, que s’ha creat a pols i que aquesta exposició monogràfica ens mostra a través d’un generós i molt estudiat desplegament d’algunes de les seves més atractives facetes.

Sistematúrgia, Marcel·lí Antúnez

Una menció especial mereix la taula on s’exhibeixen tots els llibres creats per Antúnez: una demostració del rigor i de l’exhaustiu desenvolupament que sempre ha fet l’autor de la seva feina: cada espectacle i cada experiència s’ha convertit també en un volum d’imatges i de textos que constitueixen un complement gràfic i literari d’una gran riquesa.

A destacar, per últim, els grans col·laboradors amb els que s’ha envoltat sempre en Marcel·lí Antúnez Roca per elaborar els seus projectes. Especialment rellevant és la figura de Roland Olbeter (web aquí), l’enginyer i inventor que s’ha convertit en un dels còmplices més eficients en la realització dels robots que apareixen als seus espectacles. Un artista, també clau en les realitzacions d’enginyeria escènica de la Fura dels Baus, que ha treballat amb una extraordinària sensibilitat el tema robòtic, com ho va demostrar en l’òpera Orlando Furioso, amb música de Michael Gross, estrenada al Mercat de les Flors el 2005 amb una banda de quatre instruments robots de corda electromecànics, tots ells dotats de moviments autònoms, un cap que parla, un tambor que toca sol, més la soprano Clàudia Schneider. Òpera que des de llavors ha seguit evolucionant i s’ha presentat per tot Europa. Un artista també en solitari que, entre el soroll dels grans noms, va creant la seva obra.

Sistematúrgia, Marcel·lí Antúnez
Roland Olbeter el dia de la inauguració.

Per cert, en paral·lel a l’exposició, Marcel·lí Antúnez Roca presentarà a l’escenari de la planta baixa del Arts Santa Mònica diverses accions, performance, projeccions i debats (veure programa aquí). Serà una oportunitat única de veure en directe a Barcelona diversos dels seus treballs.

Etiquetas: , , , , ,