S’ha instal·lat al Teatre Almería de Barcelona amb la intenció de fer-hi una petita temporada de tres setmanes, l’espectacle de Pep Farrés i Jordi Palet “Equilibristes”, per a un  actor titellaire (en Pep Farrés) i tres músics a escena. Una obra que és i no és de titelles, ja que en realitat no en surt cap en un sentit estricte i ortodox de la paraula, però sí que ho és si obrim el gènere vers totes aquelles formes que juguen amb l’espai i el transformen a través dels objectes, les figures i el joc de les formes animades, siguin visibles o imaginàries.

Equilibristes

A partir d’un únic personatge –protagonista de l’obra– envoltat de tres músics que són i no són personatges, i des d’una arrencada pròpia del teatre d’actor, l’espectacle comença subtilment a teixir una minuciosa transformació de l’espai –de fet, aquest ja apareix dividit amb unes cordes i un cables que fan referència al títol– amb l’ajuda de tota una sèrie d’objectes i d’accions que sorgeixen del mateix cor del drama que s’explica. Una construcció escenogràfica volàtil i lleugera, el disseny de la qual ve signat per Alfred Casas. Ajuntar forma i contingut d’una manera tan rotunda i aconseguida no és en absolut gens fàcil, i crec que constitueix el gran encert d’aquesta jugada titellesca sense titelles.

Una història d’amor però que de seguida es transforma en una de vida i de mort, de manera que l’espectador és enganxat ipso facto per aquest ham temàtic, gràcies a una interpretació d’en Pep Farrés que oscil·la, com tot l’espectacle, en actuar i no actuar, és a dir, en encarnar el personatge segons les convencions teatrals, i en desencarnar-s’hi entrant en dimensions paral·leles, en estats d’esperit íntims o simplement poètics, en els que són el gest, les formes, els objectes o bé la música els que “parlen” en l’escenari.

Equilibristes

Menció especial s’ha de fer del trio musical, compost per Pep Massana, violí, Adrià Bonjoch, guitarra, i Pep Coca, contrabaix. El seu encaix en la història, dotat d’una gran naturalitat, és magistral i sens dubte una de les claus de l’espectacle.  Són uns amics del protagonistes, que o bé l’ajuden a composar l’espai perquè s’aclareixi en les seves dèries, o bé recreen la seva subjectivitat emotiva amb la música. I aquí cal aixecar les lloes a la interpretació musical vers les grans altures, ja que els tres músics mostren un domini increïble del instrument, dotats els tres d’una musicalitat que els hi surt del cos, elevant la música a moments d’un exquisit virtuosisme, i alhora amb una riquesa en els arranjaments i la composició de les peces d’un altíssim nivell.

El tema de l’equilibrisme es converteix en metàfora de la vida. “…Futur, aquesta paraula tan inexistent. Veurem, al capdavall, que tot el que ens envolta penja d’un fil.” Paraules de la companyia en el programa de mà que explicita aquesta intenció de considerar l’equilibrisme com un estat natural, en el que la societat d’avui es veu obligada a viure, “sempre penjats d’un fil”. Les situacions extremes, com la mort de la seva companya Cristina en l’obra, catapulten als qui les viuen a dimensions desconegudes. Així ho viu el protagonista, que per encaixar i integrar les pèrdues, necessita posar-se en una situació límit. Llavors un percep la vida i la mort, veu la realitat, i així es reconcilia amb el present. La realitat, pel protagonista d’Equilibristes, és la Cristina, que només apareix quan està a punt de caure. Per això el seu nom és “Ai que caic”: una manera de fixar el seu particular estat d’il·luminació.

Equilibristes

Val la pena anar a veure Equilibristes. No només per l’excel·lent treball que fan els quatre intèrprets més el director, i per l’escenografia –senzilla, suggerent i alhora dinàmica– que permet aquest domini excepcional de l’espai titellesc, sinó també per veure com en realitat els éssers humans no som més que marionetes penjats dels fils de la vida, uns cops molt ben subjectats per aquests, però per a una gran majoria, penjats d’un únic fil, prim i esquifit, tan fràgil –però alhora tan ric i potent– com ho és l’existència de tot allò que viu i es belluga sobre la Terra.

Equilibristes
Pep Farrés i Jordi Palet, davant la taquilla del Teatre Almería.

Al Teatre Almería, carrer Sant Lluís, 64, al barri de Gràcia. Divendres i dissabtes fins a l’1 de març.

Etiquetas: , , , ,