Coincidint amb Carnestoltes, A Prats de Molló, Arles de Tec i Sant Llorenç de Cerdans, al Vallespir, s’hi celebra anualment i amb variants segons la població la Festa de l’Ós. A Prats de Molló, a una certa hora, uns homes disfressats d’ós perseguits per grups de caçadors baixen del castell a la vila vella sembrant el terror entre els assistents a l’espectacle de la caça. Recorren els carrers emmascarant sobretot les noies, però no únicament, amb una barreja de sutge i oli, mentre les colles de caçadors van disparant a l’aire. Un cop a la plaça, un grup de barbers vestits de blanc acaba d’atrapar els óssos i es disposa a afaitar-los, pelar-los o, literalment, retornar-los a la condició humana. Durant tot el recorregut, l’home transformat en salvatge ha estat el protagonista de la festa. El poble, reunit ritualment, ha fugit de l’home-ós al mateix temps que l’ha encalçat proferint crits amenaçadors i cantant una melodia que, de tant repetir-se, fa encara més gran l’amenaça sobre la bèstia. L’home, col·lectivament, haurà d’imposar-se al salvatge, vol vèncer-lo, i la força de la massa acaba sent més brutal.

prats de mollo

L

prats de mollo

El salvatge amenaça.

En aquesta demostració preteatral que encara es pot veure en ple segle XXI en una Europa tecnocèntrica, la lluita de vegades sobrepassa la mera convenció de l’home que va disfressat. Les escomeses del salvatge són fetes amb una violència mitjanament calculada i autèntica. A tall d’anècdota, és possible veure algun dels atacats responent ofensivament i que s’escapi del guió alguna bufetada. L’home-ós branda un bastó llarg amb el qual amenaça la gent, però també el fa servir per incitar al ball, una mena de ball bestial, naturalment, i finalment és l’eina amb la qual, usant l’enginy, aconsegueix enganyar el seu adversari humà, descol·locar-lo i vèncer l’assalt. El salvatge s’abraona sobre la víctima o el persegueix fins que l’enxampa, la tira a terra i, durant la lluita, l’emmascara, la qual cosa, d’alguna manera, és com convertir aquella persona en un nou salvatge.

prats de mollo

prats de mollo

prats de mollo

La gent crida, envolta els óssos. En l’acte final de la cacera, entren els barbers. Una mica sui generis, ja que van armats amb destrals. Aquests intenten pelar els óssos, i la lluita, sempre ritual, es produeix al mig d’una rotllana d’espectadors, els uns més emmascarats de sutge que els altres. La lluita atàvica entre l’home i la bèstia, en aquest cas singularment representada per un altre home disfressat, no podia representar-se sinó al mig d’un cercle. Finalment, la humanitat guanya, però pel camí s’han creuat algunes essències. L’home en conjunt ha hagut de recórrer a la força del grup per vèncer, i s’ha produït una catarsi. La bèstia no ha estat domesticada: ha estat eliminada i al mateix temps integrada en la societat. No és cap paradoxa: ja en formava part.

prats de mollo

prats de mollo

En la lluita final dels barbers amb els óssos, es barregen al mig del cercle forces blanques i negres.

Amb aquesta festa, afloren els instints de lluita i de supervivència, i també el que alimenta l’esperit social de l’home. No és casualitat que la baixada de l’Ós coincideixi amb Carnaval en aquesta zona del Pirineu (en altres poblacions hi ha festes simlars durant el mes de febrer; durant aquest mes i començament de març, el óssos despertaven de la hibernació i sortien a buscar menjar; vg. referències de festes similars aquí). Simbòlicament, hi ha qui hi veu la domesticació de l’home, un ritual de fertilitat pel fet que els que fan d’óssos prefereixin atacar les noies (a Sant Llorenç de Cerdans la festa té un caràcter molt més sexual) o bé reminiscències d’una antiga creença segons la qual l’home ve de l’ós.

prats de mollo

prats de mollo

Una curiositat final: a l’entrada de l’església de Prats de Molló, a la part de fora, hi ha una gran costella de balena clavada a la paret com si fos el penja-robes d’un gegant. Sembla ser que fins al segle XVIII era habitual tenir restes d’animals fantàstics a les esglésies com a ofrena i com a reclam per aconseguir més parroquians. Entre aquestes restes destaquen les de balena i les de caiman o cocodril. Els ossos de balena, animal associat a l’abundància i a l’anunci de prosperitat, solien provenir d’exemplars embarrancats en platges (properes o no), però hi ha una simbologia encara més antiga que connecta els grans mamífers marins i els cocodrils i que podria ser subjacent a aquest costum, del qual queden pocs testimonis. Antigament, balenes i cocodrils s’havien considerat erròniament un mateix animal, monstruós, malèfic: el Leviatan, el drac que també apareix en gàrgoles i retaules, el mal absolut al qual els homes, a través de l’Església, havien vençut. Es tanca el cercle de l’home buscant la representació del seu domini sobre les forces de la natura i el salvatge.

prats de mollo

...i una misteriosa costella de balena a l

Etiquetas: , , , ,