Pere Coromines (Barcelona 1870, Buenos Aires 1939), pare del conegut filòleg Joan Coromines, és posseïdor d’una obra literària, artística, cultural i cívica intensa. En semblant mesura és intensa la seva vida personal. Conreador de la novel·la, l’assaig, la traducció, el conte, el teatre, la poesia. En el seu ampli bagatge d’escriptor destaquen, entre d’altres, títols com Les presons imaginàries, La vida austera, Pigmalió, Silèn, Prometeu, Interpretació del vuit-cents català, A recès dels tamarius.

Pere Coromines
Retrat de Pere Coromines. Propietat de la Fundació Pere Coromines.

Com a periodista, col·labora a La Veu de Catalunya, La Publicitat, L’Avenç, La Revista Blanca, etc.

De molt jove polític catalanista i republicà, proper a grups obreristes i anarquistes, fou condemnat a mort, sense cap imputació precisa, en el procés de Montjuïc de 1896, obert aquest a causa de la bomba que esclatà al pas de la processó de Corpus pel carrer de Canvis Nous.

Gràcies a les gestions insistents d’intel·lectuals i gent de la cultura, la condemna va ser modificada i finalment va concretar-se en un període d’exili a la localitat d’Endaia, al país Basc Francès.

Membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans.
Llicenciat en Dret i Economista.
Regidor de l’Ajuntament.
Diputat a Les Corts i conseller de Justícia de la Generalitat.
Membre d’Esquerra Republicana.
President de l’Ateneu Barcelonès.
Participant en la redacció de l’Estatut de Núria.

Relacions professionals i d’amistat amb Joan Maragall, Amadeu Vives, Josep Pous i Pagès, Ignasi Iglésias, Prudenci Bertrana, Enric Morera, Pompeu Fabra, Felip Pedrell, Francesc Macià, Miguel de Unamuno, Prat de la Riba, Pi i Margall, etc.

Finalitzada la Guerra Civil, tota la família Coromines es trasllada a viure, en un exili ineludible, a Buenos Aires. Ciutat on Pere Coromines trobarà la mort mesos després.

En la seva prodigalitat creativa, Coromines també destina un lloc pel teatre de titelles. És a l’estiu de 1925, quan escriu dues obres destinades a aquest gènere. Les quals enllesteix, segons les seves pròpies paraules, en vuit o deu dies.

Putxinel·lis, de Pere Coromines

Cap la possibilitat…, tot i no tenir-ne constància, que Coromines es decidís a escriure teatre per a titelles esperonat pel folklorista Aureli Capmany, el qual, amb la col·laboració de Gemma Matas, l’any 1922, havia posat en peu, a la Sala Reig, l’espectacle Teatre de Titelles i Marionetes, en un intent de dignificar aquesta modalitat de teatre, llavors força vulgar pel que fa a la programació que s’exhibia a  l’esmentada sala…

Ja fos per iniciativa pròpia o no…, el cas és que Pere Coromines escriu dues peces per a teatre de titelles, que venen a augmentar la seva amplia i polifacètica bibliografia. Ambdues les publica l’any 1927, en un volum sota el títol de Putxinel·lis, editat per l’editorial Altés. En aquestes pàgines hi trobem L’amor traidor, amb el subtítol de Comèdia de marionetes. I, De plaer no n’hi ha mai prou, aquesta amb el subtítol de Tragèdia per a titelles.

És curiós i destacable l’ús tan particular que fa Coromines de les paraules titella i marioneta, reservant el significat de  la primera per a personatges masculins i la segona per a personatges femenins. Prescindint així de l’accepció habitual, sempre referida al sistema de manipulació que estableix la diferència entre un titella i una marioneta.

De la presentació del seu llibre, a cura d’ell mateix, en destaquem tres fragments:

“…Anem a llevar la cortina. Ells, els titelles, ja estan a punt de fer tota mena de disbarats; elles, les marionetes, esperen el moment de sortir, postureres com són, estufant-se el cabell o apariant-se el davantal”

“…Per això sots la freda pellofa del titella o de la marioneta no seria estrany que de tant en tant sentíssiu la frèvola vibració de la llur animeta humana”

…”les meves obretes no són més que un joc. Tampoc voldria que s’hi enganyés ningú en confondre-les amb un guinyol d’infants, que a tots els meus titelles i marionetes els ha caigut temps ha la bena dels ulls que no deixa comprendre en els primers anys de la vida les dolces malícies de l’amor”

Despatx, Fundació Pere Coromines

Despatx de Pere Coromines a la Fundació de Sant Pol de Mar. Fotografia propietat de Quim Puig.

En la presentació del seu llibre, Coromines també utilitza a la seva manera el conegut qualificatiu de “teatre de sala i alcova”, que sempre ha estat adjudicat a totes aquelles representacions teatrals, de qualsevol tipus,  que a finals dels segle XIX, principis dels XX, es programaven en cases particulars pertanyents a la classe mitjana barcelonina.

Coromines, amb particular encert, qualifica com a “teatre de sala i alcova” les seves dues obres de titelles, considerant que aquest  qualificatiu és encertat per a uns arguments pròdigs en escenes d’amor i galanteig, la majoria protegides per la discreció d’una alcova. O d’una sala…

A L’amor traidor, la desfilada d’alcoves és força notable, l’acte I té lloc, així ho indica Coromines, a: el tocador d’Oriana. L’acte II, a la cambra de Catarina. L’acte III, al pavelló de Flora. L’acte IV, a la cambra d’Oriana. L’acte V, al dormitori d’Amelia. L’acte VI, en una cambra del Palau. I l’acte VII, en una nit al parc…

Bon moment aquest, per parar atenció en aquests : VII actes!, que d’entrada potser poden semblar propis del “gran teatre”, -ja sigui clàssic o del repertori contemporani- més que no pas d’un senzill teatre de titelles.

Semblant estranyesa, si continuem pensant en teatre de titelles, por produir-nos, si més no d’entrada, l’elevat nombre de personatges que apareixen  a L’amor traidor. Tants com 13, cadascun amb el seu text respectiu.

Però no acaba aquí la cosa…, perquè també hi ha 3 personatges que no parlen. I, com si fos una gran obra del teatre clàssic, fins i tot hi ha lloc per a una figuració, que en paraules de Coromines inclou : dames, cavallers, parrots, criats, gent del poble.

Malgrat aquests aparents excessos, les dues obres són lleugeres, àgils, els actes són breus, els diàlegs directes i senzills, tot l’univers dramàtic de Coromines és perfectament adequat per a una representació de titelles.

Tot és repte i incentiu per a constructors i manipuladors, amb escenes de magnífica comèdia vodevilesca, com els equivocs i enganys de llit…, servits, per exemple, per la disfressa que s’engipona un personatge masculí, camuflat sota la identitat d’un altre home, per tal de posar a prova la fidelitat de la seva dona…

O, un altre exemple, l’escena d’un duel entre dos suposats homes, però que quan un d’ells resulta ferit, descobrim que és una dona…

Si aquests reptes de caracterització, al llarg de l’obra n’hi ha uns quants més,  ja són del tot estimulants per a un teatre fet per actors i actrius de carn i os, encara ho poden ser més per a un teatre de titelles, on la creació envers les ocultacions i transformacions dels personatges  pot ser més amplia, pràcticament sense límits.

A L’amor traidor, peça servida en clau de comèdia i amb escena final de felicitat, hi trobem la vanitat femenina, el masclisme emmascarat per l’honor, el despertar adolescent a la sexualitat, la gran diferència de classe social entre amos i criats, el matrimoni concertat per interès.

L’obra compta també, amb les sempre agraïdes parts cantades:

Si volguessis venir amb mi
dormiríem tots en cambra,
que jo tinc un llit guarnit
tot cobert de roses blanques,
els coixins són de domàs
i els llençols de fil d’orlanda.

L’altra obra que completa el volum, De plaer no n’hi ha mai prou, és, malgrat el seu títol hedonista, una tragèdia amb desenllaç fatal…

Aquí trobem un total de 23 personatges, una divisió en nou actes i el personatge de l’Hereu com a destacat protagonista, el qual  ens pot recordar el personatge de “l’héroe”, protagonista d’una  coneguda obra de Santiago Rusiñol del mateix títol i concebuda per a teatre d’actors i actrius de carn i os. Ens el pot recordar, quedi ben entès, no pas per una certa coincidència fonètica, sinó per la seva condició de personatge malvat, i malgrat aquesta perversió, personatge humà.

El Teatre Lliure, va programar l’Héroe a l’espai de Gràcia, amb interpretació de Lluís Homar  i direcció de Fabià Puigserver.

Però és del personatge de l’Hereu de Coromines, que parlem ara, i si parem atenció en la seva similitud amb el personatge de l’Héroe de Rusiñol, és únicament  amb l’objectiu de fer evident la solidesa d’un personatge concebut per a teatre de titelles, capaç de competir en entitat dramàtica amb un de concebut per a teatre interpretat per persones. I de passada, deixar constància del bon ofici de Pere Coromines quan es posa, ocasionalment, a exercir com a dramaturg titellaire.

L’Hereu és un home de caràcter difícil i alhora atractiu per a les dones, que va lliscant, irremeiablement, pel pendent del delicte i el crim… i que serveix per a fer present una reflexió sobre els límits i drets de la llibertat individual enfrontada a la moral col·lectiva de la societat. Sobre la dona, sotmesa a uns paràmetres de conducta confegits per la hipocresia dels  homes.

Si a L’amor traïdor el llenguatge teatral transitava amb agilitat per la comèdia i el vodevil de qualitat, a De plaer no n’hi ha mai prou,  transita per codis costumistes  i de drama rural. Amb escenes d’hostal, de pagesos, de masovers, de pescadors. No hi falta, vorejant el melodrama, el fill que roba diners a la mare, la noia deshonrada que té un fill desproveït de lícita paternitat…

Repte interessant, per a constructors i manipuladors, és una escena al mar, amb la presència de dues barques, cadascuna ocupada per diversos personatges…

Homenatge, ben inserit en la peripècia de l’argument, és el que Coromines vol retre al típic teatre de titelles de “cachiporra” , amb diversos moments on un o altre personatge,“posa a prova la sonoritat de la closca” d’un personatge oponent, amb cops de pal, o cops de rem, o cops de sant crist.

I una frase plena de distanciament i ironia, és la d’un personatge que, donant la replica a un altre i fent referència a un tercer, exclama : “Traieu-me aquest ninot d’aquí!”

Gran moment escènic també, el de la presència del taüt que guarda el cadàver de la mare de l’Hereu

Moments de volada poètica i tràgica teatralitat, quan a l’escena final, ferit i a la presó, abans de ser executat, el personatge de l’Hereu, crida, tal vegada penedit i…i alhora amb l’orgull de l’indomable: “I vosaltres, ulls meus, llanceu-vos com dues àligues bessones a volar en les fondàries de l’infinit.”

Feina pel constructor, la de decidir amb quin material, prou expressiu, ha de fabricar els ulls d’aquest titella…

Llegides les dues obres de Coromines, corroborem les seves paraules adreçades a advertir que el seu teatre de titelles no és un teatre per a infants. És, efectivament,  teatre per adults de la millor factura. És, un exemple més per a desmuntar l’errònia teoria que el teatre de titelles només és vàlid per a nens i nenes.

Fins allà on sabem…, les peces L’amor traïdor i De plaer no n’hi ha mai prou, no han estat mai representades .És una llàstima…!

(Més informació sobre Pere Coromines, veure aquí enllaç a la seva Fundació)

Etiquetas: , ,