Acabada la Mostra d’Igualada, que aquest any ha celebrat la seva 25 edició, publiquem aquest text de Ferran Baile en el que comenta i alhora contesta la xerrada que va tenir lloc amb Joan Ollé i Joan Barril com a convidats especials. Sempre és interessant escoltar les opinions d’aquest periodista savi i veterà que és Ferran Baile, una de les persones que millor coneix el teatre per a joves i per a nens no sols de Catalunya, sinó de tot Espanya.
L’equip de La Mostra brinda pels 25 anys.
Crec que de forma encertada els organitzadors van invitar a dos importants figures mediàtiques i culturals per obrir les activitats dirigides als professionals dins de la celebració del XXV aniversari de La Mostra. En Joan Ollé i en Joan Barril són dos indiscutibles cracks de la comunicació i la reflexió cultural al nostre país.
Com oportunament va dir la Marta Alòs, coordinadora en materia de Cultura de la Diputació de Barcelona, i introductora de l´acte : “La Mostra d´Igualada té com a directors a dos Oscars (Rodriguez i Balcells) i per la prèvia a la presentació de la Jornada, seran dos Joans (Barril i Ollé), els que conversaran sobre “L´îlla del Teatre”.
Hi havia expectació per aquest tast en viu i directe d´El café de la República (aquest magnífic programa de cultura i reflexió dels vespres a Catalunya Ràdio). Prova del que dic és que la sala era plena i que varem matinar força, tot i arrastrar el cansament de la jornada de Sant Jordi en la que molts varem estar involucrats en tasques organitzatives. Hi érem puntuals a les 10 hores a Igualada. En Joan Ollé i en Joan Barril es varen fer esperar, van arribar amb vint minutets de retard, cosa que qui més qui menys vam agraïr al donar-nos temps a prendren´s un café i un croissant, que aquesta hora cau d´allò més bé.
Des de l´inici en Joan Ollé va confessar el seu desconeixement del teatre per a nois i noies i el fet que no es va sentir mai interessat especialment en treballar aquest apartat teatral. En Joan Barril va afegir que ell, per imperatius de l´horari del programa i per altres preferències no anava pràcticament mai al teatre, sols a veure els muntatges d´en Joan.
Però no hi eren allí per parlar-nos del teatre infantil, ni tan sols específicament de teatre, si no per invitar-nos a reflexionar amb ells sobre la ficció, la vida quotidiana i el fet teatral. És curiós observar com les cares de l´Ollé i en Barril, tenen símils amb les màscares iconogràfiques del teatre. En Joan Ollé seriós, “cara de pòquer”, rictus lleugerament amargós, amb aquesta veu greu i ben matisada de primer actor, prim i estoic. En Joan Barril, amb aquest mig somriure burleta i entremaliat, cara de nen bo, generós de cintura i epicuri.
Com sempre en les seves dissertacions sorgeixen molts elements que t´enriqueixen el pensament. Vaig prendre nota d´algunes frases i conceptes que us apunto per compartir.
Joan Ollé (defensor confés del teatre de text, de la paraula):
“El teatre és honest, és l´unic lloc on t´adverteixen que et menteixen”
“El teatre és pensament, ficció (que ve donada), bellesa i mirada”
“Es important unir a professionals i no professionals. Si tot lo important ho fessin sols els professionals, l´amor sols el farien les prostitutes”.
“El teatre s´ha de poder veure entenent, vivint, aprenent”
“El teatre no pot anar enrere, ha d´anar cap a Shakespeare” (frase atribuïda, crec, a Peter Brook).
“Només encanta allò que canta, la música de la paraula”
Joan Barril:
“La cultura és el més barat de tots els luxes. És la lluita contra la barbaria”. “Tinc sis mil llibres a casa meva, potser no me´ls llegeixo tots, però els llibres em fan companyia”.
“Ser fidel és important, però és molt avorrit. La ficció et permet les infidelitats”.
“El que més m´agrada del cinema és no haver de saludar als actors”
“Quan el teatre es transforma en una litúrgia, anem malament”
“El pitjor de qualsevol acte públic és l´avorriment, que porta a la justa rebel.lia per part de l´espectador que es la de l´exili interior (dormir-se)”
“L´avorriment porta cap a la melangia i el videojoc”.
“Ara hi ha molt espectacle multi-niebla, és a dir distreu però et deixa el pensament vuit”.
Moment de l’actuació de Farrés Brother.
En un apunt magnífic en Joan Barril tot posant-se un nas de pallasso (la màscara més petita del món), va invitar-nos a veure i escoltar les noticies (evidentment les polítiques) i comprovar com aquest simple nas, sense canviar el to, els hi dona una altre dimensió. En aquest moment vaig retrocedir amb el pensament unes quantes files enrere tot recordant en Marcel Gros, que era al final de la sala, amb les seves magistrals disseccions de l´actualitat social i política que sempre rematava amb un “Però no facin cas, jo sóc simplement un pallasso”.
Arribats a aquest punt, voldria des de l´afecte, el respecte i l´admiració que tinc per en Joan Ollé, a qui segueixo sempre que puc, des d´aquells temps ja llunyans, dels inicis de Dagoll Dagom, apuntar-li dues matisacions :
Actuació al carrer.
Va utilitzar dues vegades la paraula “fer el pallasso” quan es referia a un programa conjunt amb en Joan Barril realitzat a televisió, crec recordar. Amb tot no ho va dir amb l´enfasi i orgull que mereix fer el pallasso, ser pallasso, que és acte molt noble i necessari. A Catalunya hem tingut grans mestres com en Charlie Rivel o més recents en Monti, en Joan Busquets i en Manuel Vallès-Totó i podem gaudir d´en Tortell Poltrona, d´en Marcel Gros, dels Teatre Mòbil, en Leandre, l´Oscar Rodriguez… tots ells orgullosament pallassos.
Segon matis. Va referir-se en dues o tres ocasions a que en el teatre infantil o per a infants notava a faltar primeres figures del teatre. Possiblement per falta d´informació no va considerar a Oriol Broggi i Rosa Gàmiz que han ofert i ofereixen diversos excel.lents espectacles per a nois i noies, en Manuel Barceló (Les històries del senyor Nil), Vicky Peña (Històries de Babar), Francesc Orella- Marc Cartes-Alex Casanovas-Pau Miró-Carles Sans-Oriol Tarrasón-Jaume García-Lluis Graells (tots ells oferint importants treballs en els seus inicis dins la companyia La Trepa, dirigits per Joan Maria Gual-Carlo Formigoni-Hadi Kuric-Josep Anton Sánchez), la mateixa Agustina Solé, actriu-directora-productora (fundadora de La Trepa i del Jove Teatre Regina, que era a la primera fila i va acabar “cum laude” els seus estudis a l´Institut del Teatre), Ricard Reguant (que a la seva companyia Va de Bòlit ha dirigit a actrius i actors com Carme Conesa, Angels Gonyalons, Marta Ribera, Ester Bartomeu.), l´enyorat Pere Daussà-Teatre Gent (Nadala Batiste-Enric Casamitjana-Rosa Morata…), Egos Teatre, Teatre Nu, La Baldufa, Lazzigags (Miquel Agell i Lidia Linuesa, presents a la sala), Argot Teatre i Xirriquiteula Teatre (també presents a la sala), El Musical més Petit, Príncep Totilau, El Talleret de Salt, Teatre de l´Ocàs …..i un llarg, llarg etc…
En Jordi Pujol (Marduix Teatre), titellaire que ha cuidat fins a l´excel.lencia els seus muntatges amb textos de Verdaguer, Joaquim Carbó, Joana Raspall i que era a primera fila.
Jordi Purtí-Joan Busquets i Oscar Rodríguez, director de la Mostra, Companyia Infima La Puça (que han treballat exitosament el teatre de pallassos amb text).
Òscar Balcells, director de La Mostra.
I en altres especialitats més enllà del teatre de text, artistes de la categoria de Pep Bou, Marcel Gros, Tortell Poltrona, L´Estaquirot, David Laín-L´Estenedor, Titelles Babi, Mag Lari, Antonio Díaz, Enric Magoo, Pep Lòpez i molts altres que treballen habitualment amb honestedat però també amb gran nivell artístic el teatre per a infants i joves. Unim-li també un llarg llistat de grans professionls en els apartats de música, vestuari, guió, escenografia…..
Tots ells a més de ser honestos (paraula empreada per definir-los), són de primera divisió i alguns-bastants juguen la Champions.
La sessió va continuar amb el següent tema: “La programació per a tots els públics 25 anys desprès”.
Hi varen participar per ordre d´intervenció i presentats per en Òscar Rodriguez, director artístic de La Mostra, diferents gestors que han mostrat un treball modèlic en els seus diversos àmbits : Pep Tugues (director del Teatre-Auditori de Sant Cugat del Vallès), Assumpció Malagarriga (directora del Servei Educatiu de l´Auditori, que va reivindicar amb justicia l´incorporació de la Música dins del concepte d´Arts Escèniques) i Cristina González (responsable del Servei Educatiu del Teatre Kursaal de Manresa i membre de l´Associació Cultural El Galliner, programadors del Teatre Kursaal). També van intervenir en Xavier Pujolràs (recent coordinador de programació del Teatre Nacional de Catalunya, que va reconèixer que no ha anat tan bé com esperaven el criteri de produccions pròpies d´aquest any i que va reconèixer amb la boca petita, i pot i ha de fer-ho amb força orgull, que va participar com a actor amb El Talleret de Salt, a un dels històrics muntatges que es varen representar al Jove Teatre Regina i arreu de Catalunya) i la Mariona Montaña (responsable del Servei Educatiu del Teatre Lliure, que va fer una impecable exposició, amb l´entranyable afegit de la confessió, com a persona novell en l´àmbit de l´espectacle per a infants, que va estar plena d´encant i espontaneïtat i va ser merescudament aplaudida).
A primera fila, Fila O, fent afegitons posteriors hi eren en Jaume Amigó (president de la Fundació Xarxa, un altre entitat de modèlica gestió), Laura Bové (Generalitat de Catalunya), Agustina Solé (Companyia La Trepa i Jove Teatre Regina), Jordi Pujol (Marduix Teatre), Lluis Francès (programador de Palau Solità i Plegamans), Ferran Baile (en representació dels companys i companyes dels mitjans de comunicació) i Elena Sabater (Fundació Rialles) i Dani Cherta (La Roda Produccions), que van declinar participar a la ronda final, possiblement per evitar extendre més la prolífica sessió.
Carme Calvet i Ferran Baile, en una fotografia recent.
En conclusió i desprès de passar per molts temes recurrents i ja coneguts dels que s´ha parlat i parlat abastament, es pot concloure dient que desprès de 25 anys de La Mostra i d´alguns més de representacions arreu d´espectacles per a infants i joves, des de la revolució cultural i teatral de finals dels 60 i principis dels 70, estem en un procés de normalització (infraestructures, qualitat artística, gestió, organització), amb problemes similars als d´altres països europeus (si bé culturalment hi ha països amb models culturals i teatrals molt més ben estructurats) i amb la constatació que la societat canvia de forma accelerada i que els nois i noies actuals són en essència iguals però en formes de comunicació, influències i informació molt diferents dels de fa dos dècades i per tant cal estar buscant noves estratègies de comunicació i màrketing, com va dir la Cristina Gonzàlez-Teatre Kursaal-Galliner, i arribar en la mida de lo possible al tracte personalitzat, per fidelitzar un públic.
I com va apuntar l´Assumpció Malagarriga : “Cal adecuar ritmes i estètiques, mantenint l´essència”.
Si bé la sessió va ser un pèl densa, dues hores no esgoten ningú i si més no es van dir coses interessants i a tenir en compte.
A l´inici de la jornada i abans que intervinguessin en Joan Ollé i en Joan Barril, en Josep Miserachs, dinàmic primer tinent d´alcalde de l´Entorn i Promoció Cultural de l´Ajuntament d´Igualada i la coordinadora de matèria de Cultura de la Diputació de Barcelona, Marta Alòs, a qui ens hem referit a l´inci, li van donar el toc oficial a l´acte, de forma eficaç, amb continguts i breu.
