En el món de l’espectacle de titelles, la seva cronologia sembla indicar-nos que, -deixant a banda el guió o llibret a representar- tot comença amb el constructor o constructora i posteriorment tot culmina amb  el manipulador o manipuladora. Però aquest principi titellaire, d’aparença quasi matemàtica…, així que intentem constatar-lo tot inspeccionant les seves interioritats,  ens obre la porta a diversos matisos i excepcions…, ja que en  molts casos , el constructor o constructora treballa per encàrrec. Per tant, cap la possibilitat que ho faci a remolc d’una gènesi del titella que ha estat del tot prèvia a la seva intervenció. Ideada i decidida per una altra persona…, probablement el director de l’espectacle. I vés a saber… si el constructor o constructora comparteix del tot aquesta proposta.

Titella de Marga Carbonell
Avi, disseny de Marga Carbonell. Construcció de David Laín i Marga Carbonell. Foto de Bru Laín.

La qualitat d’un titella, la seva força expressiva, al igual que una escenografia o un vestuari, en última instància no ve determinada per una idea o concepte, sinó per com aquesta idea o concepte ha estat transformada en una encertada i acurada construcció.

El treball de construcció és tan compromès com fer “un vestit a mida”. I si aquest vestit no ha estat confegit per unes sensibles mans d’artista, el titella, per més ben concebut que estigui, no disposarà de la forma adequada que l’exhibeixi. El contingut no trobarà la seva imprescindible simbiosi amb el continent.

Titella de Núria MestresDimoni disseny de Núria Mestres. Construcció de David Laín i Núria Mestres.

Pràcticament en el cent per cent d’ocasions, el destí natural i final del titella és, ni més ni menys, que arribar a un escenari i establir connexió amb el públic. I si aconsegueix comunicar-se plenament, mentre actua, tot el procés que ha fet possible la seva arribada a l’escenari, passa a tenir una importància relativa. En aquella estona màgica, no compten massa les “diverses mans” que l’han anat creant…, les del dramaturg, les del director, les del dissenyador. Fins i tot les del constructor i les del  manipulador, -del tot imprescindibles- resten temporalment oblidades, considerades únicament com una mena de crosses per a recolzar el protagonisme absolut del titella. El subconscient emocional i gratificat del públic, només enregistra el “ninot vivent”. 

Quedi clar però, que el present article no vol ser de cap manera una  apologia de “l’objecte-titella”. Seria un error valorar-lo per sí mateix, individualment. I situar-lo, per més fascinant que sigui, en la categoria formalista d’un ornament preciós, d’un fetitxe estètic. Qualsevol consideració positiva ha de passar, ineludiblement, per la construcció que l’ha fet possible… i per extensió per la manipulació  que confirma i justifica la raó de la seva existència com a peça posada al servei del discurs que proposen una dramatúrgia i una posada en escena.

Una hipotètica… bona mixtura entre construcció i manipulació esdevé un trist i frustrant “coitus interruptus” quan el destí del titella, per comptes de ser un escenari, és una desnaturalitzada botiga de regals. Encara pitjor en el cas dels pupis sicilians, convertits no ja en mercaderia artesanal, sinó en simple i massificat souvenir.

Construir titelles per encàrrec…té pros i contres…, és millor que et passin un dibuix o una imatge, perquè si simplement t’expliquen què volen…, és més complicat encertar la construcció.

Baucis i Filemó. Titelles de Núria Mestres
Titelles de Núria Mestres de l’òpera Filemó i Baucis de Haydn. Construcció Núria Mestres i Toni Zafra. Vestuari Carmen González.

Vaig fer per encàrrec,  un llop per a l’espectacle Els tres porquets del titellaire Sebastià Vergés. Tenia la dificultat de que per ajustar-se a la dramatúrgia no havia de ser un llop “dolent” com és habitual, sinó que havia de tenir cara de “bo”.

Fer encàrrecs és interessant perquè de vegades et planteja reptes diferents. Has de fer construccions que tu mateix no t’hauries plantejat mai. I això és molt positiu.

Titella de Núria Mestres

Titelles de l’espectacle Zespion. Titelles de Núria Mestres i Eugenio Navarro.

La Núria Mestres és qui acaba d’opinar sobre les feines realitzades per encàrrec. És una constructora amb experiència,  a la qual ara pregunto : a banda que la construcció de cada titella tingui les seves particularitats;  habitualment, en les teves construccions, quins materials i quin sistema o procés fas servir ?

Normalment treballo amb fibra de vidre o cartó de falla. Sempre a partir de fer motllos pel cap i les mans. L’avantatge de treballar amb motllo és que pots reproduir aquell titella tantes vegades com vulguis. El pots reproduir al cap d’uns anys si s’ha fet malbé.

També treballo amb escuma, d’aquesta que fan servir per a fer matalassos. Retallo i enganxo amb cola de contacte. L’escuma et permet modelar amb rapidesa i facilitat. Ara, és un material que té una vida més curta.

Quan és un titella que necessita articulacions, faig servir llistons de fusta, també filferro. O varetes d’acer, que en pots trobar de més primes que si són varetes de ferro.

Titella de Núria Mestres

Garsa. Titella de Núria Mestres i David Laín..

Tens una provada habilitat per a imitar, quasi podríem dir per a copiar en versió titella,  -amb gran fidelitat a l’original-, l’efígie i les faccions d’un actor, d’un personatge històric o de qualsevol persona. Quin és el teu mètode de “clonació”?

El millor mètode, si el pots dur a terme,  és observar molt la persona. Estudiar-la en directe. Però també és imprescindible tenir fotografies, quantes més millor.  El pas següent és fer un model amb fang i seguir treballant-lo amb tantes modificacions com faci falta. Vaig buscant dues coses: que s’assembli físicament i també que s’assembli l’expressió. Per a la celebració del centenari del poeta Joan Maragall, em van encarregar fer una reproducció de la seva figura en titella articulat.

També he fet siluetes per a espectacles d’ombres. Faig el perfil de la cara retallant una cartolina, fins que trobo la semblança més exacte possible.

Titella de Núria Mestres
Construcció d’un cavall. Titella de Núria Mestres.

Entenen com a professional, aquella feina exhibida davant d’un públic i retribuïda econòmicament,  quan i com comences a construir titelles professionalment ? I fins quin punt és difícil guanyar-se la vida construint?

La primera construcció, tot i ser un començament, ja va ser molt professional. Vaig fer un cap de cavall i un de toro, inspirats en les figures del Guernica de Picasso. Eren  per a l’espectacle de teatre Dancing, dirigit pel portuguès Helder Costa. Aquí es va representar a Barcelona, Valencia i Madrid. I també va viatjar a Holanda, Mèxic i Colòmbia.

Guanyar-se la vida amb aquest ofici no és gens fàcil. A la gent li costa entendre la dedicació que necessita, les moltes hores de treball. Potser la gent de teatre, encara que sembli una contradicció, ho té més clar que la gent de titelles. Sempre et trobes amb que els preus els hi semblen desorbitats. No pensen que aquell titella el podran utilitzar tant com vulguin, li podran treure molt rendiment.

Per altra banda, hi ha moltes companyies que es fan ells mateixos la construcció. Per tant no hi ha massa demanda,  i has d’ampliar la feina construint atretzo o elements escenogràfics per a teatre.

Titella de Núria Mestres

Procés de construcció d’una marioneta que reprodueix la figura de Joan Maragall.

Un titella ha de ser sòlid com l’arquitectura Romànica i alhora lleuger com la música de Rossini ? Sempre ha de pesar poc i ser més o menys ergonòmic pensant en la seva millor manipulació? Què sol determinar l’envergadura d’un titella, què fa que s’opti per construir-lo més o menys voluminós?

Un titella de fet és qualsevol objecte al qual tu vulguis transformar en titella i donar-li vida.

A partir d’aquí, d’una llibertat total, mai no és dolent que el titella sigui sòlid, sempre i quan això no impliqui massa pes. Sòlid, principalment, perquè no es trenqui a mitja funció. Sòlid, si al llarg de la funció ha de rebre molts cops. I també ha de ser adequadament lleuger, perquè, per exemple, si és un titella de guant i pesa molt, el cap tindrà tendència a caure endavant o endarrere i es farà difícil manipular-lo… Ara, també ens podem trobar que sigui problemàtic un pes insuficient…, per exemple, en el cas d’una marioneta, si les cames són massa lleugeres no caminarà bé, no tindrà un bon contacte amb el terra.

Que la construcció sigui ergonòmica també és important, s’ha de tenir en compte com són les mans del manipulador, grans o petites, dits llargs o curts.També la seva alçada, tenir en compte si és baix o alt, preveient, per exemple, que les tiges, si el titella en necessita, siguin més o menys llargues.

Respecte a la mida que tinguin els titelles…, aquí el que mana és el director, ell pot decidir, a partir d’un criteri determinat, si vol que siguin més grans o més petits. De vegades, la decisió té molt a veure amb el tipus de personatge, i molt sovint s’utilitza el recurs dramatúrgic de que un titella tingui més cos i alçada que els altres. Per exemple, si és un animal mitològic…

Titella de Núria Mestres
Cavall. Titella de Núria Mestres.

Fem un repàs sintetitzat de la teva llarga carrera. Cita dues o tres de les millors feines, les que puguis considerar com a més gratificants ? 

És una tria complicada…Diré l’espectacle Zespión, que vaig fer per a la companyia La Fanfarra, dirigit per l’Eugenio Navarro. Es va fer amb molta imaginació i creativitat. Aquí també vaig intervenir com a manipuladora.

Titella de Núria Mestres
Diferents etapes de Kiwi. Titella de Núria Mestres.

També l’espectacle Els tres porquets que abans he anomenat. Treballar amb el Sebastià Vergés em va aportar molts descobriments de l’ofici.  La família Vergés té una llarga tradició com a titellaires que es remunta a principis del segle XX

I també citaré els titelles construïts en col·laboració amb el Toni Zafra, pera l’òpera Filemó i Baucis de Joseph Haydn.

Aquesta és una òpera còmica, composada expressament per a titelles. L’argument és a partir d’un mite grec. El d’un matrimoni, Filemó i Baucis, que viuen tota la seva vida com uns eterns enamorats. I quan ja són ancians, demanen a Zeus el privilegi de poder morir tots dos al mateix temps. El déu de l’Olimp els hi concedeix.

Titella de Núria Mestres
Construcció amb fibra de vidre. Titella de Núria Mestres.

Quines diferències remarcables hi ha entre construir un titella de guant o un titella català o un titella de tija? Hi ha més diferència encara entre construir un titella o una marioneta?

La diferència en la construcció, vindrà donada per la tipologia del titella. No per la tipologia del seu caràcter, no per com sigui o es comporti el personatge, no per l’estètica,  sinó pel sistema de manipulació.

En el titella de guant, es manipula el coll-cap, i aquesta  manipulació es fa per sota.

Titella de Núria Mestres
Procés de construcció de Lian. Titella de Núria Mestres.

Una variació del titella de guant és el que en diuen Muppet, que és manipulat amb una manyopla,  i la mà del manipulador, fent pinces entre el dit gros i els altres quatre, fa el joc d’obrir i  tancar  la boca del titella . S’utilitza molt a la televisió. En teatre de titelles , si per exemple ha de sortir un cocodril, quasi sempre es fa amb un titella de manyopla

El titella català, a diferència del de guant, es manipula mitjançant el bust del titella, que es de fusta i disposa de tres forats on s’hi fiquen els tres dits centrals. Els altres dos dits, els que fan de braços i mans del titella, van proveïts d’uns allargadors. Respecte al titella de guant convencional, el titella català te l’avantatge que el fet de tenir espatlles i una mica de pit i esquena, li dóna més presència, el fa més gran.

Titella de Núria Mestres
Figures per a la Història d’un Soldat. Titelles de Núria Mestres.

El titella de tija, es pot manipular per sota o pel darrera. Lògicament, quantes més tiges tingui, més complicades seran la construcció i la manipulació.

Hi ha els titelles o marionetes txeques, belgues i els pupis sicilians, que de fet són marionetes de fils però amb una tija central que actua com una guia vertical.

Les marionetes, com que tenen fils que mouen articulacions, requereixen una construcció més tècnica.

Similar a la marioneta, també amb articulacions, i per tant amb certes dificultats de construcció,  és un titella de la més antiga tradició japonesa, el  que en diuen Bunraku.

I una vegada em van demanar construir un titella que s’aguantés totalment sol, damunt d’una taula. Per sort havia de fer pocs moviments.

Núria MestresNúria Mestres.

Anomena uns quants col·legues constructors. Tant poden ser d’aquí com d’un altre país. I explica una mica per quina raó els destaques.

El Martí Doy és un bon constructor de titelles, fa uns treballs molt interessants. Té molt d’ofici. Per a Primera història d’Esther de Salvador Espriu, programada al Teatre Nacional de Catalunya, va construir un titella gegant esplèndid, d’una gran força dramàtica, amb una expressivitat molt inquietant…Aquest titella el manipulaven els anomenats Farrés Brothers, dos excel·lents manipuladors.

Com a constructor especialitzat en marionetes, el Toni Zafra és molt acurat i precís. Aconsegueix uns moviments molt màgics, molt delicats i subtils. Les seves marionetes són estilitzades, semblen flotar…

M’agraden també les construccions de la Teresa Travieso, que a més té una botiga de titelles. I fa molts encàrrecs especials, titelles pel món de la publicitat que requereixen uns acabats perfectes perquè és possible que l’espectador televisiu els pugui observar en primer pla.

El Nartxi Azkargorta, té una companyia que es diu Txo Titelles, i construint sempre inventa molts mecanismes per a matisar els moviments i per a poder fer-ne de nous i sorprenents. Darrerament, ha fet un titella -destinat a un espectacle de carrer- que va en moto i el manipula amb un comandament a distància. És una manipulació que situa l’objecte en la línia d’una frontera que separa el titella del robot.

No he tingut la sort de poder veure La Canija, un espectacle de la Marga Carbonell. Però tinc la referència  de que tothom n’ha parlat molt bé.

Marga Carbonell
Marga Carbonell, en l’espectacle “Flamenc Oh!”.

Per la raó d’haver-ne estat la constructora, la Marga Carbonell coneix perfectament el què i el com del titella Bornet.

Les sessions de titelles adreçades a un públic familiar, que regularment programa el BCC, Born Centre Cultural, compten sempre  amb la presència d’aquest  Bornet, -manipulat pel mestre titellaire Toni Rumbau- exercint com a presentador de l’espectacle que es representarà a continuació. En els ulls del Bornet, del teu Bornet,  hi he pogut descobrir una especial vivor. Com l’has aconseguida ? 

Amb un plàstic brillant que li dóna vida. Una peça rodona que pot semblar un botó però que no ho és. Ho compro en una botiga de bijuteria que hi ha al carrer del Call. Allà hi trobo molt material transparent per a fer ulls. De vegades em costa trobar el diàmetre que busco. M’agrada cuidar especialment els ulls.

Qualsevol titella que hagi de construir, abans el dibuixo, faig el disseny. I en aquest dibuix intento definir l’expressió dels ulls, és el més difícil d’encertar. De vegades, amb el titella ja construït i amb els ulls posats, trobo que no m’agraden prou i els canvio. O de vegades els modifico pintant al damunt.

En el cas del Bornet, vaig compartir el disseny al 50% amb el Toni Rumbau, ell opinava i suggeria perquè és un personatge que per a ell tenia molt d’interès.

Bornet, Titella de Marga CarbonellBornet. Titella de Marga Carbonell.

Quina és la teva primera experiència com a constructora al servei  d’un espectacle concret. Qui et fa el primer encàrrec?

No és un encàrrec, ni és un espectacle. És com una exposició, que puc fer gràcies a unes amigues meves que també eren amigues dels propietaris d’un bar que es deia Andy Capp, que estava al carrer Bonavista del barri de Gràcia.

Allà hi exposo sis escenaris… o sis quadres en relleu, cadascun amb uns ninots que eren personatges protagonistes d’uns contes inventats i escrits per mi. Contes per a públic adult.  L’argument de cadascun d’aquests contes, escrit a màquina com si fos un guió i amb les cobertes fetes de ganxet, tela o cartó, penjava del seu corresponent escenari. El públic podia mirar i llegir.

Un dels escenaris era un marc de finestra amb els dos porticons oberts,  i a l’interior els personatges de dues iaies filant. Hi havia també diversos paraigües penjant del sostre, i d’aquests paraigües penjaven, subjectats per fils, uns personatges. També hi havia dues caixes de cartó, decorades com si fossin cases, amb els personatges a l’interior. Els ninots els vaig fer amb Das Pronto, un material de pasta de paper que normalment fan servir els nens per a les seves manualitats escolars.

Va ser com un descobriment…!, perquè a mi els titelles no m’havien interessat mai, no havia vist cap espectacle de titelles. Però vaig tenir clar que aquells ninots necessitaven bellugar-se, convertir-se en titelles. Aquest va ser el meu inici, el meu primer projecte i el meu primer contacte amb un públic.

Titella de Marga Carbonell
Dama Rococó, de Marga Carbonell.

Fins quin punt, una peculiar morfologia del titella, o els moviments i accions especials que ha de fer, o la necessitat d’una manipulació no habitual , poden condicionar  la construcció ?

Per a l’espectacle La Canija, vaig haver de fer un titella que ballava flamenco.  No és gens habitual en un titella. Un problema a resoldre van ser les articulacions, era necessari que funcionessin el més semblants possibles a les dels humans.

Titella de Marga CarbonellPersonatges de l’espectacle Petons, disseny de Marga Carbonell. Construcció de David Laín i Marga Carbonell. Foto de Bru Laín.

Ho vaig fer mitjançant filferros i gomes elàstiques. I experimentant amb el moviment articulat de coll, espatlles, colzes, canells, malucs, engonals. Totes les articulacions anaven folrades de goma escuma, i aquest material frenava una mica els moviments i feia que tinguessin una certa naturalitat. El titella exigia ser accionat per dos manipuladors.

La boca també era articulada, mitjançant una tija. Em va ensenyar com fer-ho el titellaire David Lain. Movia el maxil·lar inferior, articulat per un filferro que, amb un mecanisme similar al gallet d’una pistola, feia de transmissor del moviment.

Crec que aquest és un bon exemple de construcció especial en funció d’un titella també especial.

Titella de Marga Carbonell. La Canija
La Canija, titella de Marga Carbonell. Foto de Jesús Atienza.

Com, quan i amb qui, aprens a construir titelles ?

Principalment n’aprenc amb el titellaire David Lain. I amb aquesta base, segueixo un procés autodidacte, vaig treballant i fent proves, d’aquesta manera vaig agafant ofici. Amb el David Lain hi he pogut treballar en equip. Jo dissenyava el titella, ell feia l’estructura, i finalment jo feia l’acabat de pintura, etc.

Un espectacle que vaig fer amb ell, és Petons. El tornarem a representar aviat al Born Centre Cultural.

Actualment estic treballant amb la Mercè Framis, en un espectacle d’ombres que es diu the little circus. M’interessa molt perquè el teatre d’ombres és una tècnica diferent, que jo no havia tocat mai, em serveix per a continuar aprenent. Són ombres en colors i aquesta característica enllaça força amb els estudis que vaig fer de Belles Arts.

Titella de Marga Carbonell
Trini i Francesc, titelles de Marga Carbonell de l’espectacle Petons.

Si veus que a l’escenari un dels teus titelles no funciona prou bé… i consideres que hi ha errors per part de la manipulació, ho planteges al manipulador o al director ?

Si treballo amb el Toni Rumbau, com que hi ha molta confiança, li dic coses sobre manipulació, perquè si he d’aconsellar, aquesta és una faceta que se’m dóna bé. On no m’hi fico gens és en la dramatúrgia.

Titella de Marga Carbonell
Berta. disseny de Marga Carbonell. Construcció de David Laín i Marga Carbonell. Foto de Bru Laín.

A l’espectacle A mans plenes, li vaig coreografiar una mica els diferents tipus de manipulació. És molt important que el titella estigui sempre viu, parli o no parli s’ha de mantenir actiu, sense perdre energia. No és gens fàcil, perquè de vegades el manipulador ha de fer dues coses alhora i, per exemple, mentre manté un titella actuant, amb l’altra mà està agafant el titella que ha de sortir a continuació, i aquesta segona acció fa que per un moment estigui menys concentrat en el titella que té a l’escenari.

Titella de Marga Carbonell
Família de Putxinel·lis. Titelles de Marga Carbonell.

També vaig fer un assessorament de manipulació per a la companyia de teatre Cia + Tumacat

Aquells titelles dels quals n’estàs més satisfeta com a constructora, coincideixen amb que els espectacles, -on aquests titelles apareixien- també t’hagin procurat molta satisfacció?

No sempre ha coincidit… Però més que amb l’espectacle o amb la dramatúrgia, potser no ha coincidit perquè un titella que jo he tractat amb molta estimació i estic satisfeta de la seva estètica, després el manipulador no ha tingut la mateixa visió.

Titella de Marga Carbonell
Mort, de l’espectacle “A Mans Plenes”. Titella de Marga Carbonell.

De tota manera que a mi m’agradi o no com es comporta un personatge a l’escenari sempre és subjectiu…, sempre és un trasbals… Fins i tot és un trasbals el meu pas de dissenyar a construir, ho és encara que sigui un procés meu, intern. I un segon trasbals, és el pas del titella a l’escenari amb la intervenció d’altres persones.

Cita una obra de teatre o pel·lícula o sèrie de televisió o novel·la o narració o fet històric , que t’hagi fet pensar : amb una adequada adaptació, d’això se’n podria treure un bon espectacle de titelles

Uns determinats contes de Mercè Rodoreda, que són com viatges a mons estranys, com surrealistes, amb imatges molt potents. I sempre he pensat que si es traslladessin a titelles podrien funcionar.

Titella de Marga Carbonell
Pet i Llufa. Titelles de Marga Carbonell.

Els currículums professionals de Núria Mestres i Marga Carbonell són fàcilment consultables fent una incursió per Internet… Fem constar aquí un resum dels seus “currículums escolars”, amb aquells aspectes que tenen a veure amb la seva formació prèvia, o de reciclatge, o d’ampliació de coneixements.  Aprenentatges que, directa o indirectament, tenen relació amb el seu ofici de construir titelles. 

Entre d’altres, el currículum de Núria Mestres inclou una llicenciatura en Belles Arts per la universitat de Barcelona. Una diplomatura en mim i pantomima per l’Institut del Teatre. Ha estat alumna del creador de marionetes HV Tozer. Un curs de titelles a càrrec de Roberto White. Un curs de màscares de la comèdia de l’art a càrrec de Stefano Perrochio. Un curs de construcció de titelles Bunraku a càrrec de Thomas Lundquist.

El currículum de Marga Carbonell, coincideix en part amb el de Núria Mestres, ja que també a passat per la Universitat de Barcelona per a seguir estudis de Belles Arts. A destacar, un curs de manipulació de titelles amb Jordi Beltran. Un curs d’ombres i creació amb Toni Rumbau.

Ha obtingut el premi de Menció Especial en una edició de la Fira  de Titelles de Lleida, atorgat per l’excel·lent acollida del públic a l’espectacle La Canija.

Etiquetas: , , , , , ,