Durant aquest mes de maig, l’artista i performer David Ymbernon, junt amb la seva companya Elisabet Augé i els seus dos fills Dadà i Daida,  han tornat a presentar a casa seva Els domicilis de Latung La La. Està ràpid dit, però sota les paraules d’aquesta frase periodística s’amaga tot un món i una trajectòria realment pionera d’aquest artista de la plàstica i de l’espai, i molt en concret del que s’anomena teatre d’objectes. Un món que va començar a desenvolupar ja fa una colla d’anys i que últimament s’ha centrat en dos espais concrets: la casa i la família.

David Ymbernon
La sala menjador que també és l’escenari.

Hi ha tot un misteri darrere dels plantejaments que fa Ymbernon centrats en el conreu del color taronja –una de les seves temàtiques o obsessions principals–, de les joguines i de l’acció  micro teatral en pisos normals de la ciutat, començant per casa seva. Ens trobem davant d’una aposta d’art total en la que l’artista necessita veure’s embolcallat de tot allò que constitueix el seu univers. En la vida de David Ymbernon, tot forma part d’una obra d’art que es construeix en el dia a dia que tant és el moment inspirat com el vulgarment quotidià de l’existència. Això exigeix desdramatitzar els elements compositius d’aquest univers, descarregar-los de tota mena de transcendentalisme que els faria inviables per insuportables. És a dir, treballar amb objectes i formes que tenen a veure més amb el món del disseny urbà que amb el de les arts expressionistes i de grans profunditats psicològiques. És per tant a través del detall, la pinzellada, l’objecte anodí, la miniatura i la joguina com l’artista configura la seva realitat visual i escènica.

David Ymbernon
Cassola que s’utilitza durant la funció.

I és en aquesta aparença de superficialitat dels objectes posats en joc allà on s’amaga el misteri del seu treball, que s’ha de veure més com un ritu plàstic que com una representació teatral (a no ser que considerem tota acció teatral com un ritu plàstic). Què ens vol dir Ymbernon amb les seves performances a domicili? L’obra acaba amb tot un munt d’interrogants que es fa l’espectador, enfrontat a una cerimònia laica i casolana, en la que durant mitja hora el temps s’atura i se’n crea un de diferent. De fet, la funció recorda un mecanisme interior de rellotgeria d’un temps que gira d’una altra manera i que es vol situar en el món de la infància. No per res els dos principals oficiants del ritu són els dos fills de David Ymbernon: mentre la seva companya simplement s’encarrega d’il·luminar l’acció amb llanternes, ell més aviat fa de regidor i de tècnic al servei dels dos verdaders protagonistes o oficiants: els dos nens que mouen la majoria dels objectes.

David Ymbernon
Elisabet Augé i David Ymbernon preparant l’escena.

És sens dubte el món de la infància allò que s’imposa,  però suspès pels misteriosos fils d’un temps que es torna a fer en present, que potser agafa alguns elements del passat però per tornar-los a definir en una successió aleatòria –però perfectament preparada i sincronitzada– de moviments,  amb petits signes de complicitat que de tant en tant trenquen la distància del ritu, pinzellades d’humor que serveixen per no deixar escapar massa l’espectador.

David Ymbernon
Detall del taller de David Ymbernon.

Un músic, Xavi Lloses, amb un teclat i alguns instruments de joguina, posa sons a aquesta coreografia de nens i d’objectes, de ninotets, de fils, camions, pilotes, mobles, taules, animalets que es posen en filera per menjar, plats miniatura de taula, casetes que s’il·luminen, sense que en cap moment cap paraula surti dels llavis dels oficiants. Tot entra pels ulls i per l’oïda. Potser també per tast, malgrat no hi va haver cap extra culinari, com el color taronja omnipresent a la sala –i en el vestuari dels intèrprets– ens sembla invitar. La dolçor àcida de la taronja. De fet, si d’algun argument es pot parlar, és el de caràcter alimentari: animals que mengen, o una tauleta parada per al senyor que surt de la casa. Que els oficiants vagin vestits de cuiners –una constant també en David Ymbernon, recordo molt bé la sessió que va fer de cuina al Teatre Malic als anys 90– sembla voler donar un caràcter pràctic i alimentari al ritu alquímic que sempre és qualsevol dissecció del temps.

David Ymbernon
Detall del taller.

Tot plegat ens transporta al món dels objectes, que cada dia rep més atenció i desperta la curiositats dels artistes i dels creadors escènics. Lògic quan vivim en un món on els objectes ens envolten per tot arreu, i on les mateixes persones hem estat convertides en “objectes”. I si ja no som subjectes, cap a on ha anat aquest rol? És que potser els objectes s’han convertit en els verdaders subjectes de la nostra vida? En molts casos, ho podríem afirmar. Clar que sabem molt bé –o com a mínim, intuïm–qui són els qui manen. Però la sociologia del consum ens situa en paisatges en els que els objectes adquireixen un protagonisme que ens correspondria tenir a nosaltres. S’entén per això que els artistes amb ganes de reflexionar sobre aquests temes de la quotidianitat s’adrecin als objectes per interrogar-los i deixar-los parlar, a veure què és allò que ens poden dir de nou i d’interessant…

David Ymbernon
Objectes al taller.

Però tornem als domicilis de Latung La La. Parar el temps, trencar el contínuum  del rellotge col·lectiu que ens mana i ens dirigeix,  és indispensable per obrir espais a la creació. Convertir el menjador de qualsevol casa de qualsevol ciutat del món en un laboratori ingenu i casolà de dissecció del temps, és obrir els secrets de l’art al si de les famílies i de les nostres llars.

David Ymbernon
Taula de treball.

Aquest sembla ser el propòsit de David Ymbernon i dels seus còmplices habituals, la seva companya Elisabet Augé i els seus dos fills. Un propòsit que ja han portat per moltes ciutats del món i que tot just acaba d’arrencar. En realitat, es tracta d’una iniciativa que omple un buit i satisfà una necessitat peremptòria en les societats d’avui en dia. Puc imaginar-me un moviment de performers dedicats a actuar a les cases amb la finalitat d’obrir espais diferents en la quotidianitat de les persones. Clar que el secret d’aquesta mena de representacions és la seva singularitat, el misteri que s’amaga darrera l’inexplicable i l’anodí. No veig encara el Corte Inglés o Ikea venent sessions amb els seus propis artistes i propostes. No cantem, però, victòria, ja que avui en dia tot és possible i res ens ha d’espantar.

David Ymbernon
Pintura d’una de les escenes de l’obra.

Però mentre això no succeeixi, val la pena deixar-nos captivar per la poesia, l’elegància, la humilitat, la originalitat  i la gran força creadora d’aquest artista amb família, o família artista, que ens ofereix uns excel·lents moments de buit creatiu o de temps que s’emmiralla a si mateix.

Etiquetas: , , ,