El Born Centre Cultural continua la seva programació de Titelles i Ciutats amb l’Arlequí del gran mestre Gigio Brunello que presentarà, aquest dissabte 7 de juny, a les 18h, i el diumenge 8, a les 12:30h, l’obra Un nen abandonat a casa del diable. Apofitem aquesta ocasió per publicar aquest article de Damià Barbany que ens parla de les màscares de la commedia dell’arte italiana, i de la d’Arlequí en concret.

Gigio Brunello
Gigio Brunello i el seu Arlequí.

La història mundial del teatre organitza la seva informació parlant d’autors, textos, èpoques, estils, gèneres, temàtiques, tendències. I excepcionalment, com és en el cas de la commedia dell’arte italiana, ho fa parlant d’un grapat de personatges que tots junts composen una mena d’auca dramatúrgica, un calaix de sastre, un dramatis personae curull de vitalitat escènica que ostenta el protagonisme més absolut.

Protagonisme lògic el d’uns personatges fixes, tenint en compte la inexistència d’obres o guions escrits. Els actors i actrius de la commedia…confegien un determinat argument a partir d’improvisar sobre un esquelet o fil conductor, traçat aquest mitjançant rutines i escenes recurrents. I fonamentalment, traçat pel talent i la tècnica que, amb precisió i detall, incorporaven el caràcter arquetípic i diferencial de cada personatge, sempre susceptible i apte per a entrar en conflicte o complicitat, baralla o aliança, amb els caràcters també arquetípics  de la resta de personatges.

Arlequí
Arlequí, Pantalone, Dottore. Petites estàtues de guix procedents del Théâtre Séraphin instal·lat al Palais-Royal a finals del segle XVIII y conservades al musée Carnavalet de Paris. Wikipedia veure aquí.

D’aquí que a Itàlia, “la comèdia de l’art” també sigui anomenada commedia a sogetto, o commedia non escrita, o commedia all’improvvisa, o commedia di zanni

El conjunt de personatges fixes que composen la commedia dell’arte es divideixen en tres grups principals : “els magnífics” , també dits “els vells”, com Pantalone, El Dottore, Tartaglia, El Capitano. “Els enamorats”, com Isabella, Rosaura, Florindo, Octavio. I el grup de “servents” o zannis, com, entre d’altres, Pulcinella o Polichinela, Pedrolino o Pierrot, Brighella, Truffaldino, Scappino, Mazzettino, Colombina, Carolina, Smeraldina i de forma molt destacada Arlequí. És el grup dels zannis aquell que  ha aconseguit més popularitat i empatia entre tota mena de públics. I de tots ells, sens dubte els més coneguts arreu, els més emblemàtics i representatius són Arlequí i Pulcinella.

Arlequí
Brigella, dibuix de Maurice Sand, del llibre “Masques et bouffons”.

Arlequí, procedeix de la ciutat de Bèrgam i l’origen del seu nom es troba subjecte a múltiples teories… Una d’elles li atorga una procedència lligada a llegendes escandinaves i germàniques i a la personalitat d’uns dimoniets cridaners, alegres i grotescos, disposats permanentment  a exercir  la burla i l’entremaliadura, anomenats Hellequins.  Successives transformacions semàntiques converteixen aquest nom en Herlequins. I d’Herlequí a Arlequí no hi ha massa distància…

Arlequí
Arlequí, dibuix de Maurice Sand, del llibre “Masques et bouffons”.

En qualsevol cas, tant el nom com el caràcter d’aquest personatge l’emparenta amb els bufons medievals i potser també amb Jolly, el comodí de la baralla de cartes anglesa, on apareix de vegades amb la imatge d’un dimoniet i de vegades amb la d’Arlequí.

És ben clar però, que la pàtria d’Arlequí és Itàlia, això suposant que un personatge com aquest, que malgrat ser criat va molt al seu aire…,  necessiti el refugi i escalf d’una pàtria.

En el segle XVI, la màscara d’Arlequí ja disposa d’una forma i caràcter ben definits. Ja du una jaqueta curta i uns pantalons apedaçats amb roba de diversos colors. Du una màscara de color negre i llueix barba també negra. El seu barret triangular, s’adorna amb la cua d’un animal, ja sigui conill, llebre o guineu. Un complement, aquest de la cua, que a l’època medieval era indicatiu de covardia.

Arlequí, és efectivament ingenu i covard, però alhora és, per força i per circumstància, astut i agosarat… Una conducta bipolar que al capdavall li resulta “útil” per a ficar-se en tota mena d’embolics, intrigues i enganys. I li és útil alhora, per aconseguir desempallegar-se de totes les trampes en que es troba implicat.

Característica destacable d’Arlequí és la seva agilitat física, quasi acrobàtica o sense el quasi… I també la seva habilitat mímica. Aquests virtuosismes de tècnica interpretativa reben el nom de lazzi

Arlequí
Arlequí i Venècia. Cartell de l’espectacle « Arlequin Serviteur de deux Maîtres » de Carlo GOLDONI, de la companyia. La Cie Le Théâtre du Fou.

L’actor Domenico Biancolelli, ja en el segle XVII, contribueix a la concreció d’Arlequí pel que fa a la seva imatge, -la que ha perdurat fins els nostres dies- tot suprimint  la barba i ordenant els pedaços dels seus pantalons de manera geomètrica, en forma de rombe. Ordenació que fa extensible a la jaqueta. La qual incorpora un coll o golilla de color blanc.

Hem citat abans l’empatia que generen els zanni entre el públic, la qual, -potser per damunt d’una seducció còmica provocadora de diversió i rialles- s’estableix perquè l’espectador es fa còmplice de les actituds irreverents, burlesques, en definitiva crítiques, que els zanni manifesten envers el poder que ostenten els personatges del grup anomenat “magnífics”

Aquesta càrrega crítica dels zanni, sorgida des de l’esmentat distanciament amb que aquests personatges “viuen” i contemplen  les preocupacions, maneres, prejudicis, idearis de tipus social i per extensió polítics que ostenten els poderosos “magnífics”, es veurà augmentada i multiplicada per uns autors teatrals que escriuen inspirats, directa o indirectament, en el precedent de la commedia dell’arte improvisada. Autors tan reconeguts com Molière, Marivaux, Baumarchais i, principalment, Carlo Goldoni.

Amb la seva famosa peça Il servitore de due patroni, Carlo Goldoni atorga a Arlequí un protagonisme absolut. Del qual, en primer lloc i com a peça escrita, n’és testimoni i difusió el text dramàtic.  I en segon lloc ho serà, segles després, la posada en escena d’aquesta obra a càrrec de la companyia Piccolo Teatro de Milà, amb direcció magistral de Giorgio Strehler i escenografia magistral d’Ezio Frigerio. I interpretacions encara més magistrals, en el personatge d’Arlequí, d’actors com Marcello Moretti o Ferruccio Soleri. Aquest espectacle del Piccolo ha esdevingut històric, ha estat reposat, al llarg dels anys, en diverses ocasions, i ha recorregut els escenaris de tot el món.

Arlequí
Escenografia del “Criat de dos amos”, al Piccolo Teatro de Milà, 

Però no és aquest Arlequí inserit, ja des dels seus orígens, en el món del teatre protagonitzat per actors i actrius de carn i os, que aquí ens interessa. Sinó el moment i la circumstància, que han fet possible veure aquest personatge formant part del teatre de titelles. Veure com la seva encarnació traduïda en actitud, gest, veu i moviment, va a càrrec d’uns titelles de fusta o cartó.

Arlequí
Arlequí, servidor de dos amos, de Carlo Goldoni. Piccolo Teatro di Milano, amb Ferrucchio Soleri com Arlequí.

En el seu interessant i complet llibre Rutes de Politxinel·li, publicat per Arola Editors, el mestre titellaire Toni Rumbau dedica unes pàgines a descriure les característiques que distingeixen el zanni Arlequí del zanni Pulcinella, quan trobem aquests personatges, junts o per separat, en un escenari titellaire.

Arlequí parla sense servir-se de  la distorsió fonètica que procura el complement  de la llengueta. I parla amb profusió, xerra molt i utilitza nombrosos jocs de paraules.

Per contra, Puicinella parla poc i ho fa utilitzant sempre, en tota expressió oral, el complement de la llengueta.

Ambdós, com a criats que són sense massa ganes de ser-ho, intenten, en tot moment i com ja hem assenyalat, subvertir les seves obligacions servils, els seus lligams de subordinació, i escapar, si pot ser tot fent-ne burla, dels prejudicis i costums burgesos.

Ambdós personatges coincideixen en que, des dela seva creació  original, duen màscara. La deliciosa convenció teatral que suposa veure un titella, ja de per sí a considerar com una mena de màscara, duent el seu rostre emmascarat, aporta sens dubte un plus de fascinació per a l’espectador, que pot contemplar cartó damunt cartó, pintura damunt pintura, màscara damunt màscara.

Escriu Toni Rumbau, que Arlequí es mou en diferents decorats i canvis d’escena, mentre que Pulcinella, amb un parell d’elements ja en té prou. Rumbau resumeix les diferències entre un i altre, considerant que Arlequí es nodreix d’una tradició teatral culta i servida per uns diàlegs. En canvi, Pulcinella beu en les fonts de la farsa, de la gestualitat i la mímica pròpies del teatre de carrer.

A Rutes de Putxinel·li, Rumbau fa menció de dos titellaires italians actuals, Paolo Paparotto i Gigio Brunello, els quals han escollit el personatge d’Arlequí i l’han trasplantat als seus espectacles en qualitat de protagonista principal.

Arlequí
Escena de l’espectacle de Gigio Brunello.

En cadascun dels seus espectacles, Paparotto i Brunello fan que Arlequí aparegui, -al igual que el seu homònim en el teatre per a actors i actrius- acompanyat per altres zanni, com poden ser Brighella o Colombina. També pot compartir escenari amb algun magnífic, com ara el Dottore o el Capitano, etc. També hi ha lloc per a enamorats com Rosaura i Florindo.

Els de Paparotto i Brunello són, lògicament, guions i arguments confegits expressament per a teatre de titelles. I al igual que els escrits per Carlo Goldonii destinats a actors i actrius, són del tot inspirats en la tradició de la commedia dell’arte. I són alhora, molt  lliures i oberts, susceptibles d’incorporar, per exemple, el personatge d’un nen o el d’un dimoni…

Aquesta mateixa setmana, els dies 7 i 8 de juny, la programació de titelles del Centre Cultural del Born presentada pel titella Bornet i que ofereix regularment la Sala Moragues, rebrà la visita de Giggio Brunello i el seu espectacle per a tota la família:  Un nen abandonat a casa del diable.

L’espectacle sorgeix d’una pregunta filosòfica i eterna, complexa i senzilla, culta i popular, la qual es formula a sí mateix el propi Brunello, al voltant de la existència o no…de la figura del diable ?

Brunello considera que sí, que hi ha diable o dimoni o dimoniet…i que pot ser tot un problema deslliurar-se d’ell, cas que el personatge amb alè de sofre decideixi fer acte de presència i plantar-se al teu davant amb la capa negra, el rostre roig, les banyetes, la cua i el trident.

I a partir d’aquí l’espectacle comença…, àgil, divertit, poètic, amb els personatges d’Arlequí i Colombina…, situats ambdós, això sí, a anys llum de les transcendentals problemàtiques de Faust…

Un nen abandonat a casa del diable compta amb el suport de l’Institut Italià de Cultura de Barcelona. I, tractant-se d’una creació de l’especialista GigioBrunello, la qualitat està garantida. No s’ho perdin, comprin ja les entrades anticipades i vagin fent boca…

Damià Barbany

Etiquetas: , , , ,