En aquest article proposo una visió ràpida de la importància del joc com a element transformador e impulsor de la creativitat en un marc d’art i teràpia utilitzant el titella com llenguatge artístic. Els nens utilitzen el joc per organitzar-se el món i com un mitjà de coneixement i d’aprenentatge. El psicoanalista D.Winnicott[1] utilitzava el joc com a element bàsic en la seva metodologia en el treball amb nens. L’autor ens parla de l’existència de l’objecte transicional, element que utilitza el bebè per separar-se de la mare i tenir consciència de sí mateix i de tot allò aliè a ell, però l’autor va més enllà i parla de la presència d’aquest objecte de transició, que  va variant com a tal però que manté la funció d’organitzar el jo del nen i li obra un espai de joc creatiu que utilitzarà en diferents àmbits  i que li servirà d’eina per evolucionar al llarg de la vida, manifestant-se de fet en les diferents activitats culturals. Jo veig al titella com un possible element transicional que facilita un procés de transformació el qual promou un nou posicionament, ajuda a reorganitzar el propi jo i proporciona  una major seguretat i autonomia. 

L’home i el titella:

El titella ha acompanyat l’home al llarg de l’historia.  Si ens preguntem quan es va trobar el primer titella, a mi  m’agrada la resposta de Javier Villafañe[2]: “ El títere nació cuando el hombre, el primer hombre, bajó la cabeza por primera vez, […] deslumbramiento del primer amanecer y vio a su sombra proyectarse en el suelo, cuando los ríos y las tierras no tenían nombre todavía.” A partir del joc de trobar-se amb parts del cos i amb la seva ombra, l’home s’inventa personatges que li permeten expressar-se a nivell gestual, verbal i/o  visual. Li faciliten inventar nous món, imaginar realitats paral·leles o inclús representar el món dels deus.

Pulcinella
Pulcinella, de Bruno Leone. Museu del TOPIC de Tolosa.

Al llarg de la historia, una de les funcions que ha desenvolupat el titella ha estat el fet lúdic. A través del riure, la rialla i la sàtira, el titella ha anat viatjant de la mà de l’home i ha creat uns personatges sorgits de la Commedia dell’Arte: Titella, Don Cristóbal, Dom Roberto, Punch and Judy, Pulcinella… Tots aquests personatges  tenen en comú la farsa: fer riure a través de l’absurd, la sàtira, l’exageració i la transgressió.  Aquest titella tradicional encara en l’actualitat no està ben vist per a  les institucions i tampoc es considera adequat per a l’educació, el seu mal és que fa riure i se’n riu de tot facilitant un procés catàrtic sanador per a l’audiència.

Roberto
Roberto de Manuel Rosado. Museu da Marioneta de Lisboa.

El titella és una forma teatral amb característiques pròpies: de fet no és més que un objecte inanimat que pren vida, però conserva la seva condició d’objecte i, per tant, li podem fer tot allò que a un actor no se li pot fer: dividir, tallar, fer-lo volar….

Així doncs, parlem d’un marc teatral, on hi ha un públic, un espai escènic i uns personatges. Aquest és un espai diferent del quotidià, un lloc màgic on poden succeir moltes coses.

El titella: un viatge en un espai d’art i teràpia

Quan es proposa un taller d’art i teràpia amb titelles, tenim un gran ventall de possibilitats a desenvolupar i serà el mateix grup el que ens marcarà el rumb a seguir. El titella dins  d’un procés de creació, suposa fer un treball plàstic de construcció d’un objecte susceptible de poder-lo moure i donar-li vida. Aquest simple fet ja comporta una metàfora, una projecció i un possible procés de creació en la simbolització.

Parlaré a continuació de l’experiència en el taller d’art i teràpia amb titelles realitzat a  Femarec amb usuaris de l’àmbit de salut mental. Vam partir de la construcció individual dels  titelles que després utilitzaríem per crear diferents escenes.

Guitarrista
Guitarrista. Titella de paper.

En el grup d’adults vam establir unes rutines de treball: primer fèiem un treball corporal que els ajudava a connectar amb ells mateixos. Aquesta primera part es va convertir amb un ritual d’entrada i els permetia un trencament amb la seva quotidianitat. Aquest fet em va facilitar crear un marc de treball diferent, concret, i segur. A mesura que van anar passant les sessions aquest espai de treball corporal va anar evolucionant en un espai de joc, on les propostes del grup eren ben acceptades i esdevenien joc creatiu. Aquest joc va crear un vincle entre els usuaris del taller i una desinhibició que posteriorment els facilità el fet d’exposar-se i mostrar els seus treballs en públic. El joc és el que ha permès al llarg del taller construir les diferents escenes i retrobar un plaer inèdit relacionat amb la creació i la representació d’històries, al temps que els transportava a la rialla i a la sensació de passar-ho bé. Escenes construïdes a partir de l’associació d’idees o d’imatges i records que provenen del inconscient.

En la segona part de la sessió, passàvem a fer les propostes de treball individual, on cada participant treballava sobre el seu titella o la seva escena. Em va cridar l’atenció el fet  que els treballs esdevinguessin tant diferents els uns dels altres i que un material tan fràgil com el paper hagués pogut perdurar al llarg de les 25 sessions. Cada dia acabàvem la sessió fent un tancament al voltant del que havia succeït dia a dia. Aquest tancament els facilitava marxar de l’espai i retornar a la seva vida quotidiana. De fet el treball desenvolupat al llarg del taller ha estat un petits parèntesis de creació dins d’un espai protegit.

Vull destacar aquí el cas d’M. que va centrar el seu procés de simbolització en la sàtira. El riure ens proporciona una sensació de benestar donada per la producció d’endorfines que produeixen sensació de plaer, té efectes analgèsics, baixa la tensió arterial i regularitza la respiració, ens transporta en una regressió i ens fa exterioritzar de manera que traiem emocions cap a fora.

Titella de guant
Titella de guant

L’escena creada per M no podia estar acabada sense ser exhibida, necessitava de la resposta del públic. El seu treball va ser rebut amb grans rialles i a ella li va reportar una gran satisfacció personal a més d’una major seguretat en les seves idees i una revaloració de l’autoestima davant del seu treball.

No sempre és adequat presentar els treballs en públic, a vegades el mateix usuari no vol presentar el treball, i cal respectar aquest desig. Aquest es el cas d’S, que havia construït una escena al voltant del seu titella Bartolomé, un guitarrista, i no va voler presentar la seva història davant del públic, però si que va mostrar els seus personatges.

Titella de taula
Titelles de taula

No tinc espai per parlar de tots els casos però si que trobo interessant parlar de G., que va construir el seu titella, Valentina, a partir de doblegar, arrugar i sobreposar papers.  Valentina crida l’atenció per la seva forma larval i pel fet que no li va posar ni ulls, ni boca, ni nas, ni orelles ni tampoc extremitats. Quan construïm un titella la part de la cara és la que li dóna caràcter i identitat, és el que la mirada de l’altre busca i la que ens contacta amb els altres.

A través del joc, quan vaig demanar que presentessin el seu personatge a la resta de participants del grup, G. es va adonar que el seu titella no tenia ulls i es va sentir amb la necessitat de posar-li ulls a Valentina, el mateix va passar posteriorment amb els braços i les cames.

G, no volia mostrar el seu treball i no havia pogut desenvolupar cap historia al voltant del seu titella. Paradoxalment el fet d’amagar-se darrera el titella li va donar la possibilitat d’exposar-se en públic i d’entrar en el món de fantasia.

Valentina       Valentina        Valentina
            Valentina                        Valentina amb ulls                  Valentina amb cos senser

Ara bé, el seu contacte amb el públic, complaent i receptiu, li va facilitar accedir a l’escena després d’haver-s’hi negat durant setmanes. El que vol dir que li va permetre un canvi, una transformació en la seva actitud. Cosa que la va sorprendre a ella mateixa, que no es pensava que ho podria encarar. Quan utilitzem el joc dins d’un dispositiu d’acompanyament d’art i teràpia, podem reduir el nivell d’angoixa entrant en el món del imaginari i fent un procés de simbolització.

El titella com a símbol pot arribar a ser una forma d’expressió indirecta d’una idea inconscient, un lloc on col·locar-hi conflictes o desitjos i així permetre’s experimentar-ho d’una altra manera. La representació artística, en aquest cas el titella, facilita la comunicació a diferents nivells, i pot ajudar a clarificar emocions, especialment aquelles que són difícils de posar en paraules. Sempre és més fàcil i inofensiu parlar a través d’un objecte que en tot cas representa només aspectes d’un mateix.

El que em sorprèn sempre, i encara a dia d’avui, és el fet que el titella està sempre relacionat amb el somriure, tant per adults com per nens. El titella és un mecanisme que ens transporta a la infantesa, a la possibilitat del joc. Crec que el titella com a objecte decoratiu sovint no és gran cosa però a la que pren vida a través el joc i del moviment del titellaire, el titella esdevé una eina molt potent, que domina i molts cops pot dir tot allò que una persona no pot dir mai, perquè al cap i a la fi no és més que un objecte, un tros de tela i cartró, un tros de fusta inanimat.

Núria Mestres


[1] WINNICOTT, D.W. Realidad i juego  (2008) Barcelona: Gedisa.

[2] VILLAFAÑE, Javier, Títeres origen historia y misterio, http://www.imaginaria.com.ar/19/9/titeres.htm, imaginaria 199.

Etiquetas: ,