La tarda del 5 de gener de 1923, el poeta-dramaturg, el músic-compositor i el pintor-dibuixant-gravador, grans amics, es disposen a presentar en un ampli saló de la casa dels García Lorca, una ben preparada funció de titelles. Destinada aquesta a un públic d’amics i familiars de totes les edats. El poeta, el músic i l’artista plàstic han confegit un acurat programa de mà, quasi a considerar com un llibret, ja que detalla, al complet, totes les característiques que oferirà la representació.

García Lorca      Hermenegildo Lanz      Manuel de Falla
Federico García Lorca, Hermenegildo Lanz i Manuel de Falla.

Llibret que el poeta, just abans de l’inici de la vetllada de guinyol, llegeix en veu alta, tot encarnant el personatge anomenat “el dueño del teatrillo” i engegant amb aquestes paraules : “Oigan señoras y señores, el programa de esta fiesta para los niños, que yo pregono desde la ventanita del Guiñol…”

I explica que la música serà interpretada en directe per Manuel de Falla (piano), José Gómez (violí), Alfredo Baldrés (clarinet) i José Molina (llaüt).

Títeres de Cachiporra

Títeres de Cachiporra
Programa de Títeres de Cachiporra. Amb correccions de Hermenegildo Lanz. Col·lecció de la Família Lanz.

L’aportació de la música és present al llarg de tota la representació. Falla, ha adaptat per a la ocasió, entre d’altres, músiques de Stravinsky, Debussy, Albéniz, Ravel i el català Felip Pedrell

Continua explicant i llegint en veu alta, anuncia que es representaran un seguit de divertiments sota el títol genèric de Titeres de Cachiporra .

Les incursions de García Lorca en el món concret del titelles, on la seva aportació prengui la plena consideració d’autor, fructificaran -després de diverses provatures i intents d’estrena- l’any 1931, quan finalment veuen la llum les seves famoses obres per a titelles o per a actors :El retablillo de don Cristóbal i Tragicomedia de don Cristóbal y la señá Rosita.

Cristobita
Don Cristóbal Polichinela, talla de fusta de Hermenegildo Lanz. Foto de Enrique Lanz.

El personatge de “el dueño del teatrillo”, fa saber a la concurrència que es representarà Los dos habladores.

Aquest text, llavors atribuït a Cervantes, incorpora com a novetat i aportació dramatúrgica de García Lorca, el personatge de Cristobica, variant i antecedent del personatge de don Cristóbal.

També s’anuncia la representació de Misterio de los Reyes Magos, amb la particularitat que els titelles, obra de Hermenegildo Lanz, no són ninots habituals en tres dimensions, sinó figures planes. Similars, sense ser-ho, a les figures utilitzades en les representacions del teatre d’ombres.

Decorat Hermenegildo Lanz
Decorat de Hermenegildo Lanz per a “Títeres de cachiporra”, 1923. Foto de Enrique Lanz.

I com un dels  plats forts, dividit en “tres estampas y un cromo”, -que potser podem traduir com a “tres actes i una escena”- s’oferirà un vell conte andalús, degudament adaptat per a titelles per Federico García Lorca. El conte ostenta el títol de La niña que riega la albaca y el príncipe preguntón.

El personatge alter ego del poeta, aquest que s’anomena “el dueño del teatrillo”, puntualitza que els caps dels titelles, -tallats en fusta- són obra de Hermenegildo Lanz. Així com també, al igual que per a la peça Misterio de los Reyes Magos, són creació de Lanz, els decorats.

Sobre les característiques d’aquesta vetllada de titelles celebrant la diada dels reis d’orient, existeixen un bon nombre de referents. A destacar, per la seva amplitud i exactitud en documentació i detall, un article amb el títol de “Títeres de cachiporra en Granada” (veure aquí), publicat per la titellaire i historiadora Yanisbel Martínez a Titeresante, revista digital cosina germana d’aquesta revista Putxinel·li que ara teniu davant els ulls.

Centrem-nos però,  en Federico García Lorca interpretant el seu personatge de “el dueño del teatrillo” i anunciant que de la imprescindible manipulació dels titelles se’n farà càrrec el mateix poeta, auxiliat per les manipuladores Isabelita García Lorca i Laurita de los Ríos Giner.

A continuació, exposa l’argument de La niña que riega la albaca y el príncipe preguntón: una noia, filla d’un sabater, rega cada matí les flors d’albaca de la seva finestra. Un dia, el príncep la veu i a l’acte resta enamorat. Per poder accedir a un diàleg amb la noia, el príncep es presenta amb una disfressa de pescador i atabala la noia amb un allau de preguntes i requeriments. La noia el rebutja, potser tot fent-se pregar…i el príncep, decebut, poc habituat a no ser complagut, abandona… I dia a dia, emmalalteix d’amor frustrat i de malenconia…

Assabentada la noia de la veritable identitat del pescador, i de com el seu refús a afectat la moral i el cor del príncep…, es presenta a palau sota una disfressa de mag. Recomana al príncep que si es vol curar a d’insistir davant la noia… I tot seguit, per a enorme sorpresa i alegria del futur rei, la noia es deslliura de la disfressa de mag.

El conte acaba com la gran majoria de contes, i el príncep preguntador i la noia que regava els seus testos, es casen i se suposa que seran feliços tota la vida…

Com a dada potser biogràfica…o dada simplement curiosa, no està demés parar esment en que el personatge de la noia de l’albaca es diu Irene, al igual que una jove criada de la casa dels García Lorca…, a la qual el poeta també dedicarà un poema en el llibre Canciones, editat el 1927.

Títeres de Hermenegildo Lanz
Titelles de Hermenegildo Lanz utilitzats en la funció de la nit de reis a Granada. Pertanyen a l’Arxiu Lanz. Fotografia: Enrique Lanz Durán.

D’aquella representació titellaire orquestrada per Lorca, Falla i Lanz, en fa menció, dies després, una crítica de José Francés, apareguda a la prestigiosa revista madrilenya La Esfera, sota el títol de “En Granada, resucita el guiñol”  El crític elogia el propòsit de Lorca, promocionar el teatre de titelles per a despertar en els adults la seva  ànima de nen.

Anys després, quan la seva peça Bodas de sangre triomfa apoteòsicament a Buenos Aires, Lorca escriu al seu pare per a notificar-lo, amb gran satisfacció, que està guanyant diners a cabassos mitjançant els ingressos que li corresponen en concepte de drets d’autor. Vol demostrar al seu progenitor, que no és un poeta fantasiós i inútil.

A la seva amiga María Molino Montero, li fa aquesta confidència d’intenció irònica… : “le he escrito a mi padre para que se de cuenta de que el “titiritero” también es capaz de ganarse la vida”

Federico García Lorca y Don Cristóbal
Federico García Lorca amb Don Cristóbal a Buenos Aires, l’any 1934.

La provada fascinació de Federico García Lorca pel teatre de titelles, -gènere que figura en el corpus de la seva dramatúrgia- es remunta a 1905, quan el futur poeta és un nen de 7 anys i al poble de Fuente Vaqueros hi arriba una companyia de titellaires.

El petit Federico assisteix a la representació, i l’endemà mateix ja insisteix per tal que Carmen Ramos, -criada de la casa que anys enrere havia estat la dida del nen- es posi a confegir ninots de drap i cartó, tot imitant la imatge dels titelles contemplats la nit anterior.

La fascinació despertada pel món dels titelles en el petit Federico és tan intensa que, dies després, la seva mare Vicenta Lorca, es desplaça a Granada per fer una visita a La Estrella del Norte, la botiga de joguines més prestigiosa de la ciutat. Quan torna a Fuente Vaqueros, la mamà del futur poeta du un voluminós paquet que regala al seu fill. Quan aquest el destapa…, es troba amb un preciós i autèntic teatret de titelles, que el fa esclatar en un : Oh!, curull d’admiració.

Bruno Leone
Castellet de Bruno Leone, amb Pulcinella i Teresina en acció. Funció realitzada a la Casa de García Lorca, a Valderrubio, Granada, dins del festival El Rinconcillo de Cristobita.

Quan el 1932, fent tàndem amb Eduardo Ugarte, el poeta García Lorca ja ha posat en marxa la companyia teatral La Barraca, deixa clares les seves intencions d’oferir un teatre cultural i alhora popular, orientat en un propòsit didàctic de servei al poble, tot apropant a la gent els grans autors clàssics.

Les formes del teatre popular, les influencies dels espectacles de fira, el circ, la commedia dell’arte, els clowns i els titelles, són detectables en diverses de les seves peces teatrals, a Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín, a La zapatera prodigiosa, a El público,a Así que pasen cinco años.

Etiquetas: , , , , ,