L’obertura de l’edició d’enguany del Festival TNT – Terrassa Noves Tendències va ser un autèntic luxe: l’espectacle Tabac rouge, de la Compagnie du Hanneton de James Thiérrée. Dansa, moviment i creació d’un espai possible només en el teatre. Una gran producció en què James Thiérrée, com sempre, desplega una saviesa escènica profunda i plena de matisos. I tot i que el mateix creador explica que en aquest espectacle ha volgut aprofundir en el seu coneixement del teatre, Tabac rouge és només una habitació del seu ample món; una de gran, això sí, i volgudament opulent.

thierree

El rei/carablanca/capitost Thiérrée amb la bufó Valérie Doucet. El braç de canelobre és una pipa.

Podem convenir que altres habitacions ens han agradat més; en el meu cas, parlaria de La veillée des abysses, però això no resta valor a aquest darrer espectacle. En aquesta habitació hi viu una petita societat d’actors, mims i ballarins que es comuniquen a través del llenguatge corporal Thiérrée: circ, màgia, dansa contemporània i una gesticulació molt pròpia. El moviment és l’element bàsic d’aquest muntatge. La gestualitat de James Thiérrée és un univers en si mateix: precís, sorprenent, sempre significatiu. Amb el cos —els cossos—, crea un sistema de signes que expliquen l’evolució dels personatges, les seves fases i estats psicològics, el seu caràcter profund.

thierree

Els miralls ensenyen una cara inèdita de la dansa.

James Thiérrée parla de Tabac rouge com l’espectactacle en què més ha anat al fons dels seus desitjos artístics. Utilitza l’escenari per comprendre el mecanisme humà de les relacions socials, amb una mena de capitost desganat representat per ell mateix i una cort de seguidors organitzats jeràrquicament; un general que mira d’interpretar la voluntat —molt sovint absent— del seu “rei” per organitzar un grup de ballarines i el mateix espai escènic, i finalment un bufó, la fantàstica contorsionista Valérie Doucet.

Aquesta recerca, Thiérrée la condueix a través de la mateixa mecànica del teatre, construint-lo dramatúrgicament com un doble de la realitat. Aquesta duplicació, que es converteix en multiplicació a mesura que s’acosta el final, és la dels personatges i la de la mateixa escenografia, el principal element de la qual és una enorme bastida de tubs de ferro que sosté un mosaic de miralls. L’enorme panell que formen és mòbil: accentua la tensió del drama posant-se en diagonal, basculant de manera que reflecteixi un pla picat dels artistes o formant-hi una marquesina al damunt; i tots els moviments són manuals, són els assistents els qui el desplacen, l’apugen i l’abaixen a base d’empènyer, estirant i deixant anar cordes. Finalment, els cossos dels ballarins queden reflectits en la multitud de miralls que se separen d’aquest mur i queden penjats i movent-se en un espai que ha canviat radicalment de significat: el vertical per l’horitzontal, la concentració per la disseminació, l’antiga estructura per una transversalitat difícil d’ordenar.

I en aquest espai en què cada personatge té una imatge repetida de si mateix, aquest món subterrani o submarí —a gust de l’espectador— de llum indirecta en què es barreja un coneixement antic del món amb la percepció dels canvis actuals, l’objecte també juga el seu paper simbòlic. Llums de taula, braços de canelobre, restes de pianos i altres instruments musicals no apel·len tant a la desaparició d’un món passat com a la reinterpretació, per via del surrealisme, de tot el que és present, el món i el seu doble: el teatre.

thierrée

A

A la sortida, diversitat d’opinions: un pèl massa llarg, massa excessiu, no tan extraordinari ni tan màgic com alguns d’anteriors, seducció absoluta, meravella, genialitat… En qualsevol cas, valia la pena la travessia per aquest fragment de món i, sobretot, era una entrada excel·lent a un festival d’un altíssim nivell de qualitat artística.

Etiquetas: , , , , ,