Fa tot just un any redactava un llarg e-mail al meu amic Jean Pierre Coïc, president de l’associació bretona Solidarité-Pêche, amb una proposta altament improbable: que ens acceptés als quatre membres de Marionetes Nòmades (Raquel Batet, Bruno Valls, Elena Molina i qui signa aquest reportatge, Pere Bigas) com a tripulació del darrer vaixell que enviarien a Haití per a que hi realitzéssim una gira d’espectacles gratuïts, ens trobéssim amb titellaires haitans i rodéssim un documental de tot plegat. Recordo que em trobava a la nostra base de la Casa-Taller de Marionetes quan vaig llegir la seva resposta entusiasta: que sí, que benvinguts a bord. Paral·litzat per l’emoció, em va semblar que les maquetes de vaixells, els llibres de nàutica, el barret de capità, les pipes marineres, les il·lustracions de pirates i la marioneta de Pepe Otal vestit de marí em feien l’ullet des de les estanteries i racons del taller.

El projecte tenia una poètica pirata rodona: aniriem a una terra mítica del filibusterisme com Haití, creuant l’oceà en vaixell, i carregats amb els titelles d’un espectacle anomenat “El tresor del pirata”!

Però per arribar allí calia molta feina prèvia a casa nostra: per a donar a conèixer el projecte, per a finançar-lo amb actuacions i una campanya de crowdfunding, per a preparar la logística de tot plegat. Molta gent ens hi va ajudar. I van ser especialment els titellaires, tant d’aquí com d’arreu, qui ens donaren un preuadíssim suport per a fer-ho possible, una solidaritat que honora el nostre gremi.

El primer lloc on vam donar a conèixer el projecte fou l’Arts Cafè l’Universal d’Anglès. L’obriren no fa ni un any la Montse i el Ramonlluc de Selvanyola, vull dir el Lluís, membres de la companyia titellaire La Finíssima. Allà vam fer una actuació pel matí i un número de cabaret per la nit al costat d’altres titellaires com el mateix Lluís i el seu fill, la gran Helena de Sola de la Manofactoria i un grapat de poetes. A l’Universal també hi fan concerts, recitals de poesia, i s’hi celebren totes les revetlles dignes de tal nom del calendari. És un espai molt acollidor a tocar del Montseny i les marionetes, de països llunyans i també les magníficament tallades del Lluís, en decoren les parets. En definitiva, una llar per a tot titellaire.

Vam arrencar 2014 actuant a La Puntual, que és com dir actuar a casa. Recordo com, després d’una funció, vam córrer a la Casa Taller de Marionetes per preparar l’espai, el menjar i la logística per a la petita actuació amb titelles i la projecció d’uns vídeos per a la festa de comiat. Vam presentar la nostra campanya de crowdfunding a Verkami envoltats d’amics i familiars i la festa acabà tard… També va ser-hi Titeresante i Putxinel·li, que se’n feren ressò.

Fiesta en el Taller de Marionetas de Pepe Otal
Festa a la Casa-Taller de Marionetes de Pepe Otgal.

El dia 8 de gener vam marxar a Concarneau, el poble del sud de Bretanya base de l’associació Solidarité-Pêche i del vaixell que ens hauria de portar a Haití, el Rêve de Mousse (traduïble per “somni de grumet” o “somni d’escuma”). De l’activitat frenètica que portàvem a Barcelona vam passar a la calma de l’hivern bretó amb els seus camps verds, el mar omnipresent, el vent i la pluja, les històries de marins i naufragis al cafè del port… Durant el mes i mig que vam quedar-nos a Concarneau vam fer molta feina a bord del vaixell per carregar tot el material sanitari i educatiu destinat a diferents organitzacions d’Haití, enllestir i emmatzemar les provisions per la travessia, construir i instal·lar un màstil i cosir la vela per assegurar l’autonomia de combustible de la nau, mil coses!

En l’apartat titellaire, els nostres padrins en terres bretones foren en Gilles i la Catherine. Ells són els impulsors del Ty Théâtre de Gouesnach. Situat al costat d’una petita ermita d’aire celta, ombrejat per arbres imponents, flanquejat per una antiga cabana de pastor reconstruïda amb molt d’art i molt d’amor pel Gilles, i amb horitzons de prats i boscos perdent-se a l’horitzó, el Ty Théâtre probablement sigui l’espai teatral més bonic i màgic on haguem actuat mai. Amb la seva enorme estufa de ferro a peu de platea al costat de l’escenari, matalassos i coixins per a les primeres files i vàries rengleres de butaques en grada, és una sala que acull habitualment espectacles de titelles (tal i com és fàcil d’imaginar en veure la gran quantitat de marionetes, titelles i siluetes que n’omplen les parets).

El Ty Théâtre
El Ty Théâtre.

Hi ha un altre lloc màgic, al Ty Théâtre. Vam descobrir-lo el primer dia just després d’obrir el cofre on transportem els titelles: una peça del control d’una marioneta s’havia trencat i en Gilles ens acompanyà al seu taller i es posà mans a l’obra. En cinc minuts copià, tallà i pintà dues peces idèntiques a la trencada i n’encolà una al control (que encara resisteix!). Mentrestant, no poguérem evitar tafanejar per aquell ampli i lluminós espai ple d’andròmines de tot tipus, dotzenes de marionetes, piles de caps i mans i peus, maquinària, eines, pintura de tots tipus. En Gilles crea allí les marionetes de fusta de tiler que utilitza per als espectacles de la companyia que forma amb la Catherine, Margoden Théâtre. Mestre en la talla i dotat per a la pintura, és un fantàstic constructor de titelles que té predilecció pel control Dwiggins. Com a titellaire, també excel·leix en la caracterització de personatges a través de les veus i de la improvització.

Taller del Ty Théâtre
Taller del Ty Théâtre.

El pitjor hivern dels darrers trenta anys ens mantingué més temps a terra del previst. Finalment, el 20 de febrer, vam fer-nos a la mar a bord del Rêve de Mousse per creuar el Golf de Biskaia. A terra ho tenim tot més o menys sota control i és per això que ens sentim amos i senyors de la nostra vida. Després de dos ciclogènesis, i amb mar i vent de proa, us puc ben assegurar que no passa el mateix en un vell pesquer de fusta de 15 metres d’eslora que fa dos anys que no navega. Durant quasi tres dies el mar ens convertí en els seus titelles i qualsevol acció quotidiana era una audàcia: caminar i fins i tot estar assegut sense caure, ficar-te a la llitera, anar al bany, fer un cafè o posar-te un got d’aigua. 24 hores al dia, sempre, tota l’estona, sense escapatòria. Sens dubte, el tram més dur de tot el viatge.

Arribar per mar als llocs te’n dóna tota una altra impressió que no per terra. Del port de A Coruña, envoltat de l’escarpada frontissa cantàbrica, el primer que se’n divisa és l’enorme Torre d’Hèrcules, l’únic far romà encara actiu en l’actualitat. Vam desembarcar al moll esportiu, a tocar de la central plaça de María Pita, i vam córrer al primer restaurant: estàvem famèlics!

Entrando en la Coruña
Entrant a La Coruña.

Els disset dies a A Coruña van servir per arreglar petits desperfectes, reorganitzar la cuina i el “poste avant” amb les provisions, donar una mà de pintura al Rêve de Mousse, taponar amb greix de xai les escletxes entre les fustes del casc de la nau per acabar amb un parell de vies d’aigua, comprar recanvis, etc. I, a part, vam actuar a A Casa Tomada, un nou espai cultural autogestionat obert feia poc en un vell edifici situat dins el recinte de l’estació de Renfe.

Després de despedir-nos d’en Jean Pierre, que tornà a Concarneau, vam salpar cap a Las Palmas amb el nostre nou capità, en Max, president d’Aquabois, l’organització haitiana que es feia càrrec des d’aquell moment del vaixell recuperat per Solidarité-Pêche. Vam arribar a la capital canària després de set dies de navegació tranquil·la, ja de nit. A l’extrem del moll d’honor, entre els caríssims velers clàssics i la benzinera de la Cepsa, ens hi esperaven dos homes amb qui fins llavors només haviem parlat per telèfon i escrit mails: el titellaire Pepe Luna i el productor Jose Talavera. Ells, junt a una colla de pescadors jubilats que van fer-se un fart de riure, van presenciar l’arribada a port més calamitosa de tota la travessa del Reve de Mousse des de França fins a Haití: maniobrant marxa enrere cap estribor amb vent fresc del nordest en contra, amb poc espai, la llanxa pneumàtica de la policia portuària empenyent d’un costat, uns altres policies al moll dient el contrari, el capità des de dins fotent crits inaudibles pel soroll del motor i nosaltres, la tripulació, titellaires d’aigua dolça, liant-la desconcertats a coberta. Em consta que el Pepe Luna, però sobretot el Jose Talavera, van alucinar bastant. Crec que també els hi nasqué la preocupació de si no ens enfonsaríem abans d’arribar a Haití.

Pepe Luna, José Luis Luna, és un titellaire amb una trajectòria de tants anys que quasi ni cal presentar-lo: format al costat de Paco Porras, girà llargament al costat de Gonzalo Cañas (excel·lent l’article d’Adolfo Ayuso al darrer Fantoche) amb el Teatro de Autómatas per tota España i bona part d’Europa. Mort Cañas, Pepe Luna es decidí l’any passat a tornar a la seva Canàries natal i reprendre la seva activitat com a titellaire solista, treure-li la pols a algun vell espectacle, crear-ne de nous. I en això està. Vam tenir el privilegi, un dia que ens convidà a dinar a casa seva, de que compartís amb nosaltres alguns números de circ amb marionetes que estava pulint i que ens ensenyés també alguns titelles de guant.

Al Pepe, que ens venia a veure cada dia al port, hem d’agrair-li que ens portés en la seva furgo a les actuacions i a fer encàrrecs com comprar aigua i provisions, que ens orientés, que ens passegés per la ciutat i que estigués sempre disponible a donar-nos un cop de mà. També hem d’agrair-li que ens enllacés amb el productor o manàger, digueu-li com vulgueu, Jose Talavera, amic seu, que ens organitzà una agenda digna de ministres amb recepció del conseller de turisme de la ciutat (veure aquí) i reportatge al telenotícies (veure aquí) canari inclosos! Ens aconseguí, a més, una actuació al centralíssim i peatonal carrer Triana, una en un hospital i una altra al mateix moll esportiu (a canvi d’una setmana d’amarratge gratuït!). Moltes gràcies a tots dos!

En el muelle deportivo
Al moll esportiu.

Neta de moluscs l’admissió d’aigua del sistema de refrigeració i reajustades les vàlvules i la culata del motor del vaixell, vam fer-nos de nou a la mar. Després d’una setmana de navegació albiràvem l’arxipèlag del Cap Verd amb les seves illes volcàniques ermes de vegetació, assotades pels alisis i pel sol inclement dels tròpics.

Al preciós edifici colonial que acull el centre cultural portugués de Mindelo, a l’illa de Sao Vicente, ens digueren que no hi havia cap titellaire al Cap Verd. Que de tant en tant venia a fer funcions un titellaire portugués amb els seus “bonecos”, i que això era tot. Algú parlà d’un titellaire de Barcelona que havia vingut a través de l’AECID. No ens costà reconèixer que es tractava de l’Eugenio Navarro de La Puntual, que un any abans havia fet una gira amb el seu “Rutines” per sis illes de l’arxipèlag!

Cabo Verde
Cabo Verde.

Nosaltres vam actuar, en “portunyol”, al centre que l’ONG Aldeias Infantis té en un barri desafavorit als afores de Mindelo. Una actuació preciosa per als nens d’un barri amb molts problemes socials i econòmics que es van entregar en cos i ànima a l’espectacle. Vam recuperar sensacions com les viscudes entre gener i febrer de 2013 a Burkina Faso (veure reportatge aquí).

Es pot quantificar el temps, i dir que vam trigar 15 dies i 4 hores, però el cert és que en alta mar la successió de les hores i dels dies s’altera de forma difícil d’explicar. Aquelles jornades quedaran inscrites per sempre en la nostra memòria com: el dia que vam veure un petroler allà lluny a l’horitzó, el dia que un ocell ens acompanyà durant hores a 2.000 km del bocí de terra ferma més proper, el dia que aquells dofins es posaren a competir aviam qui feia el salt més espectacular, el dia que vam pescar dues dorades de metro i pico o el dia que expirà el crèdit del nostre telèfon satèl·lit i ens n’adonàrem que estàvem totalment incomunicats al mig de l’oceà. En arribar a l’illa caribenya de Guadeloupe i donar senyals de vida, vam assabentar-nos que s’havia llençat una alerta marítima -pels molts dies sense notícies nostres- que vam haver de córrer a anular.

Navegando
Bruno Valls, Elena Molina i Pere Bigas, navegant.

A Guadeloupe encara vam embarcar més material educatiu i sanitari, també roba, per a diferents organitzacions i parròquies haitianes. I ja érem llestos per al darrer tram del viatge: una setmana, vam trigar per creuar el Mar Carib fins a Haití. Vam aprofitar aquells dies per accelerar l’estudi del kreyòl, la llengua pròpia del país (el francès també és oficial però moltíssima gent no el domina), i per traduir el nostre espectacle “El Tresor del Pirata”.

Desembarcados en Guadalupe
Desembarcats a Guadalupe.

Finalment, quatre mesos i mig després d’haver sortit de Barcelona, vam arribar en una preciosa nit de lluna plena a Haití, concretament a Grand Goâve, base d’Aquabois, on quedaria fondejat el Rêve de Mousse. Personalment vaig necessitar un parell de dies per fer-me a la idea que sí, que ho havíem aconseguit, que havíem creuat l’oceà i arribat a destí. El projecte pel qual ens havíem embarcat podia començar. Era l’inici d’un nou viatge.

Per a la primera funció vam haver de treure els titelles del racó del “poste avant” on els teniem estibats, baixar-los a una llanxa que ens transportà fins la platja i caminar entre camps d’arròs fins l’escola del barri Petit Paradís. El nostre kreyòl era encara macarrònic i la versió de l’espectacle era calcada a la que fem aquí, però tot i així el públic vibrà i acabàrem d’actuar amb l’energia pels núvols.

Función en Haití
Funció a Haití.

Fariem un parell d’actuacions més, als voltants de la ciutat de Jacmel, abans d’asseure’ns a revisar l’espectacle, analitzar on fluixejava, què agradava més, quins diàlegs no s’entenien, etc. Fou un enorme encert. En qualsevol cas, a diferència d’un país sense mar com Burkina Faso, les referències i l’univers cultural de “El Tresor del Pirata” eren propers a la cultura haitiana i això facilità encara més les coses. Per començar, perquè Haití és una illa que històricament fou refugi de pirates on, encara avui, es busquen restes de naufragis i tresors enfonsats!

La religió vudú, amb els seus “Lwa” o Déus arribats de la llunyana i mítica Guinée o Àfrica natal, plana de forma poderosa sobre la cosmovisió del poble haitià. Adaptar-nos-hi jugà al nostre favor i féu que molta gent ens preguntés si havíem creat l’espectacle expressament per a Haití. Per què? Perquè el nostre bruixot es convertí en el “oungan” o sacerdot vudú, perquè invocàvem “Agwè” (Déu del Mar), perquè apareixia la muller d’aquest darrer “La Sirène” (un personatge ambivalent, que tant pot ajudar com endur-se per sempre més al fons del mar els joves ben plantats que es troba vora la platja) i perquè més d’un veia en el nostre esquelet un zombie o una representació de Baron Samedi. Ara bé, també rebérem la crítica més furibunda que mai ha rebut el nostre espectacle: una senyora s’indignà amb el fet que al nostre pirata se li col·loqui una cama de fusta després que el tauró se li cruspeixi. Quina merda de bruixot cutre que no és capaç de regenerar-li la cama!, venia a criticar. Tenia tota la raó. A Haití, amics, la màgia és de debò, poca broma.

Función en Haití
Funció a Haití.

Una altra descoberta cultural: hi ha gags que només un públic amb certa cultura audiovisual pot entendre. A Haití la majoria de llars no tenen ni aigua corrent ni electricitat, no parlem de televisió… És gràcies als dibuixos animats que qualsevol nen a casa nostra veu una aleta dorsal i, a l’instant, sap que allò és un tauró. I s’afanyen, sempre, a advertir al pirata del perill. A Burkina Faso i a Haití, per contra, els nens no decodifiquen que aquell triangle gris que es passeja per la superfície del mar és un tauró. Cal treure primer el tauró sencer per a que ho entenguin.

En total vam realitzar vint actuacions durant el mes i mig que vam passar a Haití. Escoles, llars d’infants, un orfelinat, centres d’ONG’s, l’Aliança Francesa de Jeremi, descampats, o la “disco” del poble, entre d’altres, en foren escenaris. Podria destacar-ne moltes, per diferents motius, però per un mitòman pirata com jo fou especialment bonica la que vam realitzar, a la paradisiaca illa “Vache”, a la sorra de la badia on el mític corsari Henry Morgan acostumava a reunir i organitzar les seves flotes abans d’atacar Portobelo, Maracaibo o Panamà. Més de 300 anys després d’aquella època daurada de la pirateria, que tingué Haití com a epicentre, una colla de titellaires arribats en vaixell hi representàvem, en llengua kreyòl, una obra de pirates, sirenes i tresors!

Función en Haití
Funció a Haití.

Igual que en el projecte realitzat a Burkina Faso (veure reportatge a Putxinel·li aquí), des de Marionetes Nòmades intentem sempre trobar-nos amb els nostres germans i germanes de gremi allà on anem. Així ho vam fer també a Haití. Tot i que hi ha diferents actors i comediants que, de forma puntual, realitzen obres on apareixen titelles, val a dir que l’escena purament titellaire és força reduïda.

Sí que existeix, sobretot a Jacmel, una consolidada tradició popular de construcció de tot tipus de màscares i de figures decoratives amb paper maixé que eclosiona cada any a l’època del celebradíssim i trepidant carnaval. A banda, hi ha un grapat de tallers d’artistes (de nou, especialment a Jacmel) que s’hi dediquen professionalment tot l’any. I si bé és cert que de tant en tant reben encàrrecs per crear escenografies o màscares per a ús teatral, el gruix de les seves obres es creen i es venen com a objectes decoratius.

Función en Haití
Funció a Haití.

El primer titellaire haitià amb qui vam tenir oportunitat de trobar-nos fou Ernst Saintrome. Se’l pot considerar el pioner de, com a mínim, el titella de fil o marioneta al país. Assegura que, a la seva joventut, l’únic tipus de titella tradicional a Haití -ja desaparegut, sembla- consistia en dues figuretes, el d’un home i el d’una dona, unides horitzontalment per fils gràcies als quals el titellaire les manipulava, assegut per terra, amb els peus! Representaven l’acte sexual al ritme d’un jocós cant que l’Ernst encara recorda i que, per cert, vam enregistrar. Aquests titelles feien la seva aparició en festes populars. En podeu veure una imatge molt semblant a l’entrada “Àfrica” de l’Enciclopèdia Mundial de les Arts de la Marioneta, fet que fa pensar que és una tradició que els esclaus africans portaren a Haití.

L’Ernst també ens explicà que té constància que, en època de la colònia, sota domini francès, visitaren Haití titellaires de la metròpoli amb les marionetes europees de l’època. Espectacles dels que presumiblement només gaudí una petita part de la població: els blancs més adinerats i, potser, algun que altre mulat. Sembla ser que, assolida el 1804 la independència, la marioneta de tradició europea desaparegué d’Haití. Ell la recuperà.

Després de treballar una temporada a la banca en acabar els estudis, Ernst Saintrome plegà i esdevingué mestre de manualitats en una llar d’infants situada al barri de Bel Air de Port-au-Prince. En aquest centre, “Les Papillons Légers”, trobà un vell llibre amb un capítol sobre construcció de marionetes. L’Ernst començà a explorar de forma autodidacta les possibilitats dels titelles amb els infants. En paral·lel, gràcies també a l’empenta de la directora del centre, la Nicole Martinez, nasqué el 1986 en un edifici adjacent el taller CopArts. Segueix allà, però actualment no hi ha pràcticament activitat ni tampoc s’hi representen obres de titelles com en el passat.

L’Ernst és un artista multidisciplinar. Nosaltres el vam interceptar lluny, molt lluny de la capital: a Jeremi. Curiosament hi estava rodant un documental. Dic curiosament perquè nosaltres també: sobre ell! Serà un dels protagonistes d’un proper capítol de la sèrie audiovisual sobre titellaires del món (veure aquí) que vam iniciar el 2013 a Burkina Faso. Com a titellaire de raça que és, l’Ernst no va enlloc sense titelles. S’havia endut a Jeremi la seva primera marioneta, el cèlebre Ti Bòs, i també la d’una ballarina que remena el cul com ningú al ritme de les cançons populars que canta. Va ser un luxe que l’Ernst acceptés la nostra invitació i actués amb nosaltres a l’Aliança Francesa.

Ernst en acción
Ernst en acció.

Enfilats en motos on viatjàvem 4 persones, entaforats en tap-taps o al capdamunt de camions plens de sacs de carbó i d’arròs, el cas és que vam acompanyar l’Ernst durant uns quants dies fins a pobles remots i de dificilíssim accés de la punta més occidental d’Haití a la recerca de fonts per al seu documental. Allà on arribàvem, infatigablement alegre, l’Ernst obria la motxilla, treia en Ti Bòs, es posava a cantar, a fer-lo ballar i apareixia gent de tot arreu i s’improvitzava una festa. Pel simple plaer de fer-ho. Un sistema molt eficaç, d’altra banda, per fer amics, aconseguir informació i que la gent es deixi filmar!

Unes setmanes després vam retrobar l’Ernst a Port-au-Prince i vam visitar casa seva, on també té el taller i una completíssima biblioteca. No només fa marionetes, sinó que també construeix titelles de guant, de tija, de manipulació directa, gegants. Té predilecció pel paper maixé i per la fusta com a materials constructius. Ha fet tot tipus d’espectacles, que han girat pel Carib i també per França i d’altres països europeus. Sovint hi inclou elements de sensibilització o de crítica social. Se’l pot considerar, amb justícia, el titellaire més important d’Haití.

També va ser mestre del titellaire jove més prometedor d’Haití: Casimir Lintho. L’atzar volgué que, sent fill d’un paleta que treballava al jardí d’infants “Les Papillons Légers”, tingués oportunitat de veure l’Ernst Saintrome actuar amb els seus titelles. Emocionat per la descoberta, volgué aprendre’n: fou el mateix Ernst qui l’introduí en la construcció de marionetes a CopArts. Vist el gran talent del jove en el modelat amb fang i l’ús del paper maixé, van treballar junts en alguns projectes. Actualment, però, cadascú segueix camí pel seu costat.

No és fàcil ser titellaire a Haití. Hi ha molts pocs espais on actuar, molt poques institucions culturals dedicades a la cultura, gens de suport estatal. Per això en Lintho combina els titelles, la seva gran passió, amb d’altres feines: reparar mòbils, pintar amb brotxa gorda, fer de paleta, el que surti..

Lintho modelando
Lintho modelant.

Al Lintho també el vam seguir durant uns dies, càmera en mà, pel nostre projecte documental sobre titellaires haitians. Vam tenir l’oportunitat de passar uns dies amb ell a Carrefour Feuilles, un dels molts barris que s’han extès desordenadament muntanya amunt als voltants de la capital. Es tracta d’un entramat de barraques, cases a mig construir, escalinates i caminets on només s’hi pot arribar a peu. No hi ha aigua corrent, ni sanejament d’aigües negres, i cada dia hi ha talls de corrent. Allí vam visitar el seu antic taller, destruït pel terratrèmol del 12 de gener de 2010, ens ensenyà diferents tipus de titelles (de fil i de guant), i ens presentà alguns dels nens i joves del barri a qui ensenya l’ofici desinteressadament. Alguns d’ells, per cert, baixen de vegades al centre de la ciutat amb les seves marionetes per guanyar-se unes monedes.

En Lintho també construeix gegants. En perfeccionà la tècnica participant l’any 2012 a la formació (veure aquí) que Les Grandes Personnes d’Aubervilliers (França) realitzaren al centre artístic FOSAJ de Jacmel. El món és tan petit que nosaltres vam coincidir amb aquesta companyia gegantera el febrer de 2013 a Burkina Faso, país on ajudaren a fer néixer una companyia bessona, Les Grandes Personnes de Boromo, amb qui vam actuar conjuntament un dia (veure reportatge aquí)! Una gran feina i generositat la d’aquests francesos que comparteixen el seu excel·lent saber fer (enormes i expressius gegants articulats, robustos però lleugers, d’estructura de bambú o pvc, construits amb materials reciclats i coberts amb paper maixé) tot estimulant la creació de companyies germanes, però autònomes, en països com Burkina o Haití. A Burkina Faso fou una història d’èxit i la companyia ha estat en festivals com Titirimundi i també per Catalunya. A Haití, per contra, el grup que participà en la formació no quallà i no en nasqué, com s’hauria volgut, cap nova companyia.

En qualsevol cas, artistes com en Lintho en van treure profit. Així, un dia, amb l’ajut dels seus joves amics, va muntar dos dels seus gegants i s’improvisà un cercavila en què els enormes titelles amb prou feines podien passar pels carrerons estrets i esquivar els cables d’electricitat de la part alta de Carrefour Feuilles. La gent del barri sortia de tot arreu, el somriure il·luminava els rostres de tots, els titelles ballaven entre nens i adults meravellats.

Gigante de Lintho
Gegant de Lintho.

Després de recórrer el barri amunt i avall, vam refugiar-nos del sol sota les lones que cobrien una casa a mig construir del barri. Allí en Lintho havia organitzat una rebuda espectacular per part del grup de música Racine La Rivière: ritmes de tambors vudú, cinc ballarines i un carismàtic cantant “oungan” van donar-nos la benvinguda i honorar els “lwa” o esperits. Després, vam fer el nostre espectacle en la que va ser una de les actuacions més inoblidables de la nostra gira haitiana (atenció total del públic, els ulls esvatanats, rostres bocabadats, tensió, silencis interromputs per explosions de riure).

Acabada la nostra funció, van tornar a sonar els tambors i les ballarines reprengueren la dansa. En Lintho primer, i nosaltres després, ens hi vam sumar manipulant marionetes. Començà a córrer el rom. No vam trigar en acabar ballant tots mentre el sol es ponia, allà abaix, més enllà de la ciutat polsegosa, en el mar.

Etiquetas: , , ,